Antoni Ferrando Francés - Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)

8. L’ideal idiomàtic de Manuel Sanchis Guarner

1. Les bases ideològiques

2. Praxi lingüística i model literari

3. El model lingüístic sanchisguarnerià

Bibliografia

Apèndix

9. Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner: dues maneres de vehicular el fabrisme

1. Una qüestió prèvia: el discurs sobre la unitat i la diversitat de la llengua catalana

2. Dos punts de partença diferents

3. Els criteris lingüístics

4. La concepció de la llengua literària

Bibliografia

10. L’ideal idiomàtic de Joan Fuster

1. La llengua, un instrument de comunicació

2. Per una llengua supradialectal

3. La llengua literària: el «terme mitjà»

4. La unitat lingüística com a garantia de la normalitat cultural

5. La flexibilitat prudent de la llengua estàndard

6. El futur de la llengua

Bibliografia

Índex antroponímic

Índex onomàstic general

La figura de Pompeu Fabra sempre ha despertat admiració i gratitud entre tots els catalanoparlants que ens estimem la llengua. Ja el 1968, en el centenari del seu naixement, Fabra fou objecte de nombrosos homenatges als més diversos indrets de tot l’àmbit lingüístic català. Les càlides adhesions al mestre Fabra foren alhora una expressió de la resistència al franquisme. Enguany, en complir-se els 150 anys del seu naixement, les direccions de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Generalitat Valenciana no podíem restar alienes al clam de nombroses entitats culturals, acadèmiques, col·lectius cívics i estudiosos de la nostra llengua per reiterar l’agraïment a l’home que reeixí a convertir el català en una llengua moderna de cultura.

L’obra codificadora de Fabra sempre tingué present tota la comunitat lingüística catalana. La millor expressió d’aquesta orientació foren les Normes ortogràfiques (1913). Tanmateix, Fabra era conscient que calia una adaptació de la morfologia i del lèxic normatiu a les circumstàncies de cada un dels grans territoris de la llengua. En un conegut escrit seu de 1918, demanava als gramàtics i escriptors catalans i balears d’emprendre aqueixa tasca.

En el cas de les Illes Balears, fou Francesc de Borja Moll qui es comprometé a adaptar el fabrisme gramatical a les necessitats comunicatives i culturals de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Moll culminà el seu compromís amb la Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968), publicada precisament, amb un títol tan explícit, l’any en què es complien els 100 anys del naixement de Fabra.

En el cas de València, fou Manuel Sanchis Guarner qui assumí el mateix compromís. En publicar la Gramàtica valenciana (1950), Sanchis invocà les sovint esmentades paraules de Fabra de 1918, que reproduí com a lema en les pàgines liminars del llibre, i, seguint el consell de Fabra i, sens dubte, unes conviccions personals, hi explicità també la legitimitat del nom de valencià, amb què els valencians han designat històricament i popularment des del segle XV la modalitat valenciana de la llengua catalana.

Els objectius globals de Fabra no s’haurien dut a bon terme sense la connivència i el treball de Moll i de Sanchis en els seus respectius territoris. Coneixedors de la iniciativa de la Universitat de València de reunir en un llibre de la col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana» una actualització dels treballs d’Antoni Ferrando sobre la tasca codificadora de tots tres gramàtics, un català, un balear i un valencià, hem cregut adequat i convenient donar a aquest projecte el suport conjunt de les tres àrees de Política Lingüística que dirigim. Els actes commemoratius de l’Any Fabra, centrats en la reivindicació del seu llegat codificador, no podien dissociar-se dels noms de Moll i de Sanchis. No era just. I, més encara, quan també hi veiem associats els noms del català Jacint Verdaguer, dels balears Marià Aguiló i Antoni Maria Alcover i del valencià Teodor Llorente, mestres i orientadors indiscutibles dels nostres tres gramàtics.

Estem convençuts que el llibre que el lector té a les mans, obra d’Antoni Ferrando, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, servirà com l’anell al dit als objectius de l’Any Fabra. I farà veure que Fabra no estava sol. L’obra de Fabra, Moll i Sanchis Guarner és una excel·lent expressió de la voluntat irrenunciable de tota la comunitat catalanoparlant de fer de la llengua compartida el nostre signe d’identitat més visible i estimat.

Barcelona, Palma, València, juny de 2018

Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner: heus ací tres noms indissociables en la història de la llengua catalana de la major part del segle XX, sense els quals resultaria difícil explicar per què el català ha recuperat la seua condició com a llengua de cultura plena.

La commemoració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra és un bon pretext per fer palès, una vegada més, el nostre agraïment per la seua admirable tasca de codificació de la llengua catalana. Tasca difícil davant la situació de subordinació política de la nostra comunitat lingüística i de situacions lingüístiques i sociolingüístiques molt diferents segons cada un dels territoris històrics que la integren. Fabra tenia dos reptes bàsics: proposar un model de llengua que fos adequat per als seus conciutadans catalans i fer que aquest model fos compatible per a tota la catalanofonia.

L’obra codificadora de Fabra, sancionada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), hauria estat lleugerament diferent si la situació sociolingüística, cultural i política de tots els països de llengua catalana hagués estat més o menys homogènia. No era així, i ell n’era ben conscient. Adoptà uns criteris en ortografia i sintaxi integradors de la diversitat, que precisament per això podien ser assumits per tota la comunitat catalanoparlant. En canvi, en morfologia, especialment la verbal, i en lèxic, calia acceptar un mínim de variació, en el cas de les Illes Balears i el País Valencià, si es volia que no hi hagués en aquests territoris un «divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua oral», tal com ell havia preconitzat el 1927 en relació amb el català de Catalunya. Així i tot, Pompeu Fabra consignà en la Gramàtica catalana (1918) –publicada ara fa 100 anys– una previsió d’alternatives baleàriques i valencianes a les formes verbals proposades per a Catalunya i indicà en diverses ocasions quins haurien de ser els criteris per a incorporar al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans mots baleàrics i valencians que ell no havia considerat i que eren susceptibles de formar part de la llengua literària. Conscient d’aquestes limitacions en la seua tasca codificadora, Fabra derivà cap als gramàtics, lexicògrafs i escriptors baleàrics i valencians la responsabilitat d’estudiar les possibles opcions alternatives a incorporar en la llengua literària. És ben conegut en aquest sentit un text seu de 1918, publicat a Nostra Parla –també ara fa 100 anys–, que comença: «Dèiem una vegada a un escriptor valencià», on expressava aquesta recomanació: