AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

I en aquest ordre de coses, val a dir que tot i que el Consell d’Aragó no es pronuncià, diguem-ne formalment, sobre la causa fins el 18 d’abril de 1546 63–quasi un més després del decés de la duquessa de Gandia– l’assumpte s’havia resolt molt abans. Bona prova d’açò, fou la correspondència que durant aquells mesos es van intercanviar el príncep Felip i el virrei, Ferran d’Aragó. Sense anar-hi més lluny, 12 de març, el jove regent li va adreçar una lletra mitjançant la qual li venia a dir en poques paraules que s’estimava més creure la versió del quart duc de Gandia i prendre a mercè a quasi tots els seus vassalls.

assí para el bien de la justicia como el respecto y consideraçión que se deve a la persona y serviçios del duque, y tanbién que no paresçe conveniente que tantos padescan por la culpa particular que algunos tuvieron, y assimismo, visto el proçesso e ynformaçiones que vós embiastes, havemos –con parecer de los del Supremo / Real/ Consejo de Aragón, que aquí cerca de nós reside– mandado hazeros presente. Por la qual, os rogamos y encargamos mucho que, en recibiéndola, proveays que –exceptadas las tres o quatro personas que escrivistes que se hallan muy culpadas en este caso, y tanbién las personas que fueron a tocar las campanas que fueron ocasión del alboroto; porque contra éstos, és la voluntad de su magestad y nuestra que procedays como a vós os paresciere conforme a justiçia– proveays que contra todos los otros vezinos y moradores de los dichos lugares de Poliñán, Albalat y Riola, y otros de la dicha baronía, de qualquier qualidad o condiçión que sean, no se proçeda más adelante contra ellos, ni se çierren los proçessos que a instancia del fisco contra ellos están introduzidos y començados por razón deste delito, sino que se queden en el estado que se hallaren al recibir désta. 64

Així doncs, el 2 d’abril, un malcontent i desanimat duc de Calàbria li tornava la contestació al príncep Felip, tot fent-li entendre les dificultats que havia trobat a l’hora d’executar les seues disposicions:

Y queriendo executar lo susodicho al pie de la letra, como vuestra alteza lo manda, hallamos los de la dicha Audiençia e yo que no puede ser sin derogaçión del fuero que este reyno tiene en favor de la justiçia; por el qual se proçede contra los delinqüentes por proçesso de ausençia hasta sentençia de muerte. Y assí se executan muchas de presto sin que corona, guiajes, ni hotros remedios –de que los tales proçessados y sentençiados se arman– les aprovechen, porqué en ser pressos son justiciados sin darles más tiempo del que han menester para conffessarse. Y si en semejantes proçessos se pusiesse sobreseymiento, no solamente sería causar contrafuero, y grandíssimo desserviçio y perjuyzio a su magestad, por ser éste huno de los prinçipales fueros que en este reyno tiene en su favor para administrar justiçia; pero sería quitarla del todo, de manera que no se pudiesse administrar d’aquí adelante, ni ahún vivir en él.

I afegia per acabar, un tant resignat:

Por lo qual, pues la voluntad de vuestra alteza es hazer merçed al dicho duque y sus serviçios la mereçen reçebirla, he yo muy grande en que se la haga cumplida; mandándole remittir y perdonar libremente todos los dichos vassallos; exçeptados los dichos quatro o çinco prinçipales y los que repicaron las campanas. 65

Un parell de setmanes més tard, el 18 d’abril de 1546, el Consell d’Aragó emeté el veredicte, mitjançant el qual va exonerar del delicte de lesa majestat més d’un centenar de vassalls de Francesc de Borja, habitants de les baronies de Corbera i Albalat. 66Nogensmenys, la fita clau pel que fa a la restitució absoluta de la tranquil·litat al si de les poblacions d’Albalat de la Ribera, Sinyent, Polinyà de Xúquer i Riola l’hem de cercar en les Corts de Montsó de 1547. No debades, el 26 d’octubre d’aquell any el príncep Felip va ratificar l’indult concedit la primavera de 1546, en el qual va incloure el notari Jaume Eiximeno i un parell d’individus més. Acte seguit, refermà la jurisdicció del IV duc de Gandia sobre els dominis de la vila i honor de Corbera i Albalat. 67

Per tant, i ja per acabar, hi estarem d’acord en què va estar –en absència de Carles V– el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia. En altres paraules, l’ànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de l’assumpte, facilitant que s’hi abocara terra a sobre i al remat s’oblidara.

En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a l’abast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció d’allò que va passar a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545. En el seu lloc el lector o lectora trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa. 68Curiós silenci... El mateix ha esdevingut amb l’escassa bibliografia que s’hi ha aproximat –sovint tangencialment o inconscient– als «successos de Polinyà». 69

1Vicent M. Garés Timor: « Un avalot ab gran violència e repicament de campana . La fautoría del duque de Gandía y la resistencia a los oficiales reales», en Ricardo Franch Benavent, Fernando Andrés Robres i Rafael Benítez Sánchez-Blanco (eds.): Cambios y resistencias sociales en la Edad Moderna. Un análisis comparativo entre el centro y la periferia mediterránea de la Monarquía Hispánica ,Madrid, Sílex Universidad, 2014, pp. 173-182.

2Recentment ha estat publicat a la col·lecció «Fonts Històriques Valencianes» del Servei de Publicacions de la Universitat de València un volum homònim que a més d’un estudi introductori inclou tota la documentació que hem estat capaços de reunir fins ara sobre la matèria. Aquest tre-ball, llavors, no és sinó una unitat explicativa de menor extensió que no pas el llibre. Vegeu Vicent M. Garés Timor i Xavier Úbeda Revert: Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els successos de Polinyà (1545) , València, puv, 2016.

3Xavier Torres i Sans: «El bandolerismo mediterráneo: una visión comparativa (siglos XVI-XVII)», en E. Belenguer Cebrià (coord.): Felipe II y el Mediterráneo , secc de Felipe II y Carlos V, vol. II, Madrid, 1999, pp. 397-424 (p. 409); Agustí Alcoberro i Pericay: Pirates i bandolers als segles XVI i XVII , Barcelona, Barcanova, 1991, pp. 58-62.

4Sobre la lloctinència de Francesc de Borja al Principat, vegeu Beatriz Canellas Anoz: Fran-cesc de Borja. Lloctinent general de Catalunya , Simat de la Valldigna, Edicions la Xara, 2010; Àngel Casals: L’emperador i els catalans: Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543) , Granollers, Editorial Granollers, 2000, pp. 370-438; Cándido de Dalmases: El padre Francisco de Borja , Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1983, pp. 24-56. Vegeu també els tres articles següents inclosos en el monogràfic dedicat a Francesc de Borja. Eulàlia Duran: «Francesc de Borja segons la societat barcelonina coetània», Ricardo García Cárcel: «Cataluña y la monarquía en tiempos de Francisco de Borja» i Bernat Hernández: «Bandos y piratería en la Cataluña del siglo XVI. Las actuaciones del virrey Francisco de Borja (1539-1541)», Revista Borja. Revista de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians , 4 (2012-2013), pp. 167-177, 179-194 i 463-481; Ricardo García Cárcel: «El virreinato de Francisco de Borja en Cataluña», en E. García Hernán i María del P. Ryan (coords.): Francisco de Borja y su tiempo. Política, religión y cultura en la Edad Moderna , València-Roma, Albatros Ediciones i ihsi, 2011, pp. 349-358; Enrique García Hernán: Francisco de Borja. Grande de España , València, Institució Alfons el Magnànim - Diputació de València, 1999, pp. 89-110.