AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

D’aqueixa manera, aquell 18 de desembre, el notari-procurador es veié obligat a articular els capítols de la defensa i reproduir els testimonis. En total, cinquanta-set ítems en els quals Lluís Valeriola tractà de posar en evidència amb reeixida efectivitat els punts febles de l’acusació criminal que pesava contra els vassalls de Francesc de Borja. Nogensmenys, aquestes suposades bones aptituds jurídiques i dots explicatives de l’escrivà no van servir de res davant els exigus i singulars testimoniatges aplegats: els dels mercaders Joan de la Plana i Francesc Noguera, el cavaller Sebastià Santacreu, o el de fra Bernat Colomer, ermità de Sant Sebastià. 53

En aquest ordre de coses, tocant a la prossecució de la causa, també cal assenyalar que, paral·lelament a l’articulació de la defensa, aquell 18 de desembre o en els dies següents, els absents van ser citats mitjançant les habituals ratlles a les portes; se’ls acusaren les primeres contumàcies. Així mateix, el 19 de desembre foren sotmesos a turment quatre dels habitants d’Albalat de la Ribera, per tal d’esbrinar si el notari de Polinyà, Jaume Eiximeno, havia alertat i avalotat els habitants d’aqueixa població. 54

Finalment, el 22 de desembre es dictava sentència. Així doncs, en compliment del veredicte, el virrei, Ferran d’Aragó, va disposar l’enderrocament de la casa de Miquel Joan Garcia de Cieza, lloctinent de justícia de Polinyà; va ordenar aplicar garrot a Pere Martorell, Joan Torremotxa i Joan Andreu, llauradors de Riola, i manà assotar públicament els albalatencs mestre Joan Rosselló, mestre Guillem Rosselló, Baltasar i Lluís Eixea. 55

Amb tot i això, la darrera de les irregularitats del procés, i potser la més flagrant, no es descobrí sinó un cop executat el veredicte. No debades, fou misser Francesc Novella, procurador general dels estats del ducat de Gandia, qui detectà que a la denunciació original no hi havia cap Pere Martorell; tot en el moment en què el cos d’aquest ja descansava sense vida al si de les entranyes de la terra. S’havia executat, llavors, un innocent? En efecte. Així ho relatava, a tall d’exemple, uns anys després el cavaller Sebastià Santacreu:

Y havent sentenciats los hòmens y executada la sentència, misser Novella demanà trellat del procés, hi·l donaren tret del que allí havien fet sobre dit cas. Y mirant dit misser Novella bé lo procés y regonegut aquell, trobà que havien denunciat a Antoni Martorell y pronunciada la sentència contra el que fos penjat, y sentenciaren y penjaren a Pere Martorell; que ni l’havien denunciat, ni donades defenses, ni publicat contra ell sentència. 56

Així les coses, val a dir que la malencertada actuació judicial en relació amb els «successos de Polinyà» –que comptà amb el vistiplau del duc de Calàbria– no va passar inadvertida entre els dirigents de la societat valenciana, els quals no van trigar en acudir al virrei, tot al·legant contrafurs i fent-li costat a Francesc de Borja perquè aturara qualsevol altra acció legal. No debades, encara no s’havia dictaminat res concret en el procés d’absència de la major part dels vassalls del duc. Bona prova d’açò és la crida de trenta dies, publicada el 18 de gener de 1546. 57

PERDONAR, SILENCIAR I OBLIDAR: ‘LA VOLUNTAD DE SU MAGESTAD Y NUESTRA ES HAZER MERÇED AL DUQUE DE GANDÍA’

No fou fins la vespra de Nadal de 1545 que el duc de Calàbria arribà de nou a la ciutat de València, després d’haver romàs a Polinyà de Xúquer durant vora dues setmanes. Ara bé, els representants dels estaments militar i eclesiàstic no van perdre passada i es van presentar al palau del Real, per tal de denunciar les transgressions de la llei foral valenciana i la vulneració de l’alta jurisdicció del duc de Gandia sobre els seus dominis de la vila i honor de Corbera. L’escena es repetí les primeres setmanes de l’any nou. Emperò cal assenyalar que aleshores s’hi havien sumat també el síndic, el racional i els jurats de la ciutat de València, en representació de l’estament reial. 58Heus ací, l’enèsim acarament de Ferran d’Aragó amb els estaments valencians. 59Tot açò ho portem a col·lació en tant que precipità que l’assumpte transcendira i la causa anara a parar a la instància superior de justícia: el Consell d’Aragó.

Emperò, sens dubte, allò més interessant potser siga l’anàlisi de les identitats individuals de la major part dels qui des de les institucions del regne van protestar i defensar la posició del quart duc de Gandia. Per l’estament militar: Joan Cristòfol de Borja, germà del duc de Gandia; Pere Roca, germà de Francesc, degà de Gandia, i Melcior Pellicer, qui havia estat procurador de Joan de Borja; per l’estament eclesiàstic: Miquel Àngel Ribelles i Valero, canonge de la seu, germà del senyor de l’Alcúdia i principal destorbador del parlament d’Alzira (1544); i per l’estament reial: d’una banda, el síndic Guillem Ramon Pujades, noble del cercle dels Borja, i, d’altra, Joan Garcia, racional i home de confiança de la casa ducal de Gandia. Per tant, a hores d’ara resulta evident l’afirmació: Francesc de Borja ho tenia tot molt ben lligat, atès que era capaç d’exercir un cert control informal sobre els organismes de representació dels valencians.

Tot seguit, ço és, a partir de les primeries de 1546, les protestes en forma de lletra dels ducs de Gandia, d’una banda, i, de l’altra, la correspondència privada de Ferran d’Aragó amb l’aleshores príncep Felip i els seus consellers ens han llegat un valuós registre escrit de la l’opinió, intencions i interessos de tots dos sobre els «successos de Polinyà». I clar, si més no, tot açò ve a evidenciar no sols unes apreciacions totalment oposades respecte a allò que va esdevenir a la localitat de Polinyà de Xúquer, sinó també les pressions exercides des d’ambdós costats, sovint amb la finalitat d’informar o prendre-li el pols a la situació.

En aquest sentit, sembla que fou precisament el duc de Calàbria el qui el 5 de gener va agafar la iniciativa en comunicar-li al regent allò que havia ocorregut a la baronia de Corbera, tot afegint, tal com hem mencionat un poc més amunt, una soterrada acusació contra el fins feia poc primer marquès de Llombai. 60A continuació, el 12 de gener, van estar Francesc de Borja i la seua muller Elionor de Castro, els que van escriure al fill de l’emperador, queixant-se dels greuges i injustícies comesos en els seus dominis pel lloctinent i oficials de l’Audiència, tot apel·lant a llur condició de criats reials. És més, el quart duc de Gandia anà més enllà en trametre-li el seu secretari a fi i efecte que el príncep en quedara ben assabentat. 61

Dues setmanes després, el duc de Calàbria envià a la Cort el seu domèstic, Pere d’Olaso, amb instruccions ben precises. L’interès del document bé justificaria la seua reproducció completa. En primer lloc, seguint les instruccions del napolità, havia d’entregar-li la missiva del seu amo a Francesc de los Cobos, tot posant-lo al corrent d’allò que havia ocorregut a la població de Polinyà de Xúquer i de les diligències que havia pres el lloctinent a l’hora d’impartir-hi justícia i restituir la preeminència reial. Tot seguit, li lliuraria la còpia del procés, a fi que el mateix secretari d’Estat i el Consell d’Aragó deliberaren sobre el possible veredicte; no sense comentar-li, expressat en paraules del duc de Calàbria:

el poco fundamento que tienen los contrafueros y quexas que el duque –o por mejor dezir la duquessa–de Gandía pretiende contra mí, [...] las pretensiones que tienen estos braços y estamentos; que son todas ayre y no tiran sino a que no haya ni se haga justícia. [...] Porqué según la graveza del caso, al pareçer de los que esto juzgan sin passión, merezco ser reprendido antes de floxo que no de riguroso. Por lo qual, no deve su magestad remittir libianamente este caso en ninguna manera, porqué sería dar alas a los que agora las tienen quebradas; endemás hablándose en ninguno de los más califficados y prinçipales. Y no dexéys de dezir la viva passión que·l regente miçer Filibert ha mostrado en este casso en favor del duque de Gandía, izquerdeando y estorbando quanto ha podido la buena execuçión deste caso, por ser vassallo del dicho duque, y haverle sido advogado y muy affiçionado sienpre. 62