AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

Malgrat tot, l’assumpte no anà a més, entre d’altres coses perquè ni el napolità, en qualitat de representant de l’autoritat reial al regne, ni tampoc els oficials de la Reial Audiència s’atreviren a acusar-lo formalment de fautor. I no seria per manca d’indicis... I és que, ben mirat, una imputació d’aquestes característiques resultava fins i tot poc aconsellable, si no imprudent, més encara en tractar-se d’un dels cortesans més propers i familiars de l’emperador. 44A això s’hauria d’afegir, a més, el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris al si del Principat. Tot açò ho portem a col·lació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta si haguera estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Per consegüent, val a dir que a la vila i honor de Corbera únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra l’algutzir Gonçal de Céspedes i la resta dels oficials reials.

En aquest sentit, cal assenyalar que el duc de Calàbria no va perdre el temps, puix que aqueix jorn mateix en baixar del cavall a Polinyà de Xúquer es posà mans a l’obra. En efecte, aquell 11 de desembre s’anotaren les deposicions dels primers testimonis del procés; si exceptuem, és clar, els que Gonçal de Céspedes havia fet rebre quatre dies abans a redós de les muralles de la vila d’Alzira, tot just després d’haver tornat dels dominis de Francesc de Borja. 45

Tanmateix, cal assenyalar que Ferran d’Aragó encetà les perquisicions mitjançant interpel·lacions sistemàtiques de totes aquelles persones que hi havien restat, per a documentar amb exactitud allò que hi havia ocorregut a l’encop que engegava dispositius formats per quadrilles d’homes perquè agranaren en la mesura que fóra possible el territori circumdant. Així doncs, els testimoniatges d’aquests pobletans i pobletanes desvelen les seues circumstàncies personals. En aqueix ordre de coses, dementre que alguns expliquen com van ser encarcerats immediatament o com havien estat fets presoners en alguna de les batudes, hi ha d’altres –especialment dones– que senzillament havien sigut citats o citades i mantenien la seua llibertat de moviments. 46

Tot i que finalment la quantitat d’individus interrogats, tal com era d’esperar, no va estar excessivament elevada, el nombre fou del tot suficient perquè el virrei i la resta de la seua comitiva se’n feren una idea bastant aproximada dels indrets on s’ocultaven els qui encara estaven fugits. Amb tot i això, hi hagué no poques dificultats a l’hora d’enxampar-los, perquè la major part dels absents havien trobat abric, ves a saber on, als barracons i casetes disperses per la intransitable terra de marjal. En altres paraules, allà on als mitjans de la repressió se’ls feia difícil arribar, majorment –fent un apunt meteorològic– «ab les aygües tan grans que fan y mals camins, que no·s pot trastejar». Això no obstant, hi estaven els qui havien trastejat amunt i avall, cercant recer per les localitats veïnes, en l’interior d’algunes infra-estructures senyorials –com ara el molí arrosser d’Albalat– o en els dominis del monestir jerònim de la Verge Maria de la Murta, és a dir, al si del convent o a les Cases de Moncada; on al remat van estar capturats. Per acabar, hi havia els oficials senyorials, els quals sembla que havien decidit refugiar-se a Gandia. 47

Malgrat tots aquests inconvenients, el procés judicial sumari no es va deturar. Bona prova d’açò que diem fou que el 14 de desembre, després d’haver recollit un bon nombre de testimoniatges, el procurador fiscal Pere Xerta publicà una acusació formal mitjançant la qual imputà els càrrecs de resistència a l’autoritat i rebel-lia a més d’un centenar de vassalls de Francesc de Borja. Acte seguit, es feu inscripció de béns dels demandats –presents o absents– i es donà pas a les confessions de testimonis i denunciats, tasca que ocupà els ministres aquell dia i el següent. 48

Així mateix, fent un incís, caldria també parlar, ni que fos breument, del modus operandi utilitzat a l’hora d’elaborar la llista dels delats. D’entrada, val a dir que la fiscalia va tirar per la senda fàcil, mirant d’incriminar tots els caps de família i els seus fills; exceptuats, és clar, aquells individus que havien ofert ajut als oficials reials. En efecte, no d’altra manera s’entén que l’esment d’una relació de veïns esdevinguera reiterat requeriment en el transcurs de les perquisicions. I és clar, convindrem que, per necessitat, el llistat resultant havia d’albergar deficiències i coixejava de provisionalitat; no debades, i d’això n’era conscient el mateix Pere Xerta, es partia d’una premissa no gaire artera: la bona voluntat i memòria de les persones interrogades.

Tanmateix, un cop articulats els capítols inculpatoris, calia que els pobletans empresonats triaren procurador que els defenguera. I en aquest ordre de coses, cal assenyalar que el 15 de desembre, el notari Lluís Valeriola n’hi fou escollit representant. I tot seguit, s’hi demanà la convenient còpia i trasllat de la causa. Fins ací es podria afirmar que la prossecució del procés fou prou correcta, sobretot atenent la gravetat dels delictes que se’ls imputava. Nogensmenys, les irregularitats i deficiències processals vindrien a continuació. 49En aquest sentit, val a dir que el magistrat, Joan Francesc Benavent, no acudí a la vila i honor de Corbera precisament amb la ferma voluntat d’impartir justícia amb imparcialitat i equitat. I és que al desig, fins i tot delerós, d’assistir el duc de Calàbria s’afegia l’afany personal de revenja, atès que alguns dels bandolers alzirenys que havien estat recollits a Polinyà, havien sigut els seus segrestadors durant les Germanies. Potser des d’aqueixa perspectiva hom entenga millor el tarannà del jutge a l’hora de seguir el plet. 50

En efecte, el 17 de desembre, a mitjan matí Lluís Valeriola va rebre una còpia de la causa, on hi havia «prop de do-centes cartes de letra spessa», en la qual se li exigia que aquella mateixa vesprada tinguera articulades les capitulacions de defensa i haguera rebut els testimonis oportuns. En aquest sentit, val a dir que aquella no era sinó una tasca difícilment practicable; sobretot atenent a l’abast, qualitat i grossària del procés, i això per no parlar de les dificultats climatològiques o la dispersió dels possibles declarants. És per això que el procurador dels vassalls de Francesc de Borja es va presentar davant els oficials competents per tal de formalitzar una queixa, mitjançant la qual denunciava la inusitada prestesa amb la qual el magistrat Joan Francesc Benavent i la resta dels membres de l’Audiència volien cloure el judici en detriment dels seus poderdants, tot atemptant contra les disposicions forals del regne. Acte seguit, demanava que se li concediren les convenients dilacions. 51

No hi hagué tal. Ni el jutge ni menys encara la resta d’oficials desplaçats a Polinyà de Xúquer li van atorgar mai el diferiment de temps requerit i que, d’acord amb la legislació valenciana, havia de tenir qualsevol reu. Heus ací les primeres negligències. Contràriament, el procurador fiscal Pere Xerta li recriminava al notari la jornada aprés següent que no haguera completat la seua tasca, tot adver-tint-li que «si no·ls produhia dits testimonis, que staria per aquell e no per lo dit jutge». La resposta de Lluís Valeriola no es feu esperar, tot incidint en el que havia al·legat el jorn precedent:

[...] ell té molts testimonis per a donar, però que la brevetat del temps que li és stat donat per a veure lo procés [...] y ordenar les deffenses y produhir los testimonis –la qual dilació és stada menys de hun dia–y fer lo temps que fa y tan grans aygües y temporal; no pot bonament donar ne produhir los testimonis que vol y entén donar per a mostrar la immunitat e desculpa dels dits presos. Senyaladament, que li és stada feta la provisió –al peu de la scriptura de defenses– per a rebre los testimonis a les quatre hores aprés migjorn. E per ço, tostemps supplicava lo que havia supplicat, és a saber, ésser-li donat terme competent [...]. Y que en lo poch temps que li resta no dexarà de donar los testimonis que porà trobar. Los quals, per star dits lochs despoblats, com stan, no·ls pot bonament trobar. 52