AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

En aquest sentit, cal assenyalar, per exemple, que no hem encertat a trobar el procés criminal que Beatriu Gallac i Úrsola Moreno instaren contra els homicides –en el cas hipotètic que es conserve enlloc–, circumstància que impossibilita l’esclariment dels fets i les raons que conduïren a l’agressió. Tampoc sabem molt de la identitat dels agressors i dels seus oficis, més enllà del genèric «llaurador» emprat per la major part dels habitants de la vila. Nogensmenys, coneixem que alguns d’ells posseïen cases a la plaça de Sant Joan, enfront de l’església homònima, 20o que un dels seus enemics declarats –Bernat Montsó– també habitava a l’antiga moreria. 21Amb tot, la flor del ram potser siga que alguns d’ells, com ara Jaume i Joan Olzina o un tal Casanoves, havien estat agermanats. 22

D’altra banda, tampoc és gens estrany –per molt que resulte ben curiós– que el quart duc de Gandia decidira acollir els pròfugs alzirenys al si dels seus dominis de la vila i honor de Corbera, puix que la seua família i el seu entorn estaven estretament vinculats a alguns dels llinatges més importants de la vila d’Alzira. Car, cal tenir present que al Regne de València, al Principat, com encara arreu d’Europa, les solidaritats amb les quals podien comptar els bàndols s’estenien pertot el territori i entre persones de les més diverses condicions socials i ben mirat, en aquells moments, Francesc de Borja, com hem mencionat adés, no era ja el lloctinent, sinó, el senyor.

En efecte, a tall d’exemple, parlem dels Serra; un llinatge amb forta presència a València i Xàtiva, considerat un dels més importants de l’Alzira tardomedieval. Els lligams dels Borja amb aquesta estirp es remunten si més no a principis del Quatre-cents, quan es consumà el matrimoni de Bertomeu Serra amb Elionor de Borja, tieta de Roderic de Borja i cunyada de Calixt III. Malgrat tot, la referència podria sonar un poc llunyana si no fora perquè Jaume Serra, cardenal d’Oristany i nebot d’Alexandre VI, fou el procurador del seu cosí, Pere Lluís de Borja, en la compra del ducat de Gandia. 23

I això no és tot. El 8 de juny de 1514, fruit del tracte i l’amistat que hi havia entre totes dues famílies, les aljames i universitats de la baronia de Llombai es carregaren un censal de 18.000 sous i 1.125 de pensió, en nom del tercer duc de Gandia, el beneficiari del qual era Manuel de Vilanova, cavaller de València esposat amb la l’alzirenya, Elionor Serra. I encara el fill, Manuel de Vilanova i Serra –palesament implicat en els bàndols d’Alzira– ordenà marmessor testamentari Melcior Pellicer, que no per casualitat havia estat procurador de Joan de Borja i, com veurem, un dels membres crítics de l’estament militar en relació amb l’actuació del duc de Calàbria derivada dels «successos de Polinyà». 24És per això, que no seria d’estranyar que el noble Manuel de Vilanova i Serra hi estigués al darrere de l’acolliment dels bandolers al si de Polinyà de Xúquer.

En el front oposat als Vilanova estava la prosàpia dels Valero: una nissaga de la petita noblesa i de paratge recent, establida a Alzira i València, emperò molt ben relacionada. Car, tot i que els Valero no eren gran cosa comparats amb l’aristocràcia valenciana, tenien una destacada presència a la vila d’Alzira; no debades els seus membres en feien part habitual de les matrícules del Consell i de les parcialitats. Els seu parent més proper al si de la Ribera del Xúquer i freqüent encobridor era el senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero: 25un dels principals destorbadors del parlament d’Alzira (1544).

Doncs bé, val a dir que els vincles de Joan de Montagut amb els Borja eren patents, puix que el 1512 havia contractat núpcies amb Àngela de Borja i Calataiud, filla del senyor de Vilallonga, Anna i Castellnou. No obstant això, i per si de cas no bastava, la seua filla Anna de Ribelles havia estat casada tot just el 1545 –mitjançant dispensa papal– amb Joan Cristòfol de Borja, fill natural del iii duc de Gandia i germà de Francesc. 26

Ara que, ben mirat, als Valero tampoc els calia tenir necessàriament d’intermediaris els Montagut per accedir a la casa ducal de Gandia. Res no els obligava, perquè ho podien fer directament, mitjançant Sebastià i Miquel Àngel Santacreu, domèstics i persones de confiança dels ducs. No debades, Nicolau Valero es casà amb una neboda dels Santacreu. 27Tanmateix, encara podríem fer una afirmació més agosarada: quan alguns vassalls dels Borja decidien fer cap o establir-se a la vila d’Alzira –heus les casualitats– n’acabaven formant part del bàndol dels Valero. 28

‘UN AVALOT AB GRAN VIOLÈNCIA E REPICAMENT DE CAMPANA’: LA RESISTÈNCIA ALS OFICIALS REIALS

El dilluns 7 de desembre, era encara de nit fosc, quan l’algutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila d’Alzira i s’encaminà devers la veïna baronia de Corbera, un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se l’impel·lia a capturar els pròfugs d’Alzira –sentenciats a mort en absència per l’Audiència– dels quals el duc de Calàbria n’havia obtingut noves que estaven receptats en les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi poguera accedir, pertot el regne, on ho estimés oportú.

Tanmateix, Céspedes no havia tardat gens a saber l’amagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella matinada, despuntant els primers llustres de llum, l’algutzir, els vuit oficials que l’acompanyaven –i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira– a més d’un notari, arribaren a l’entrant de la petita població de Polinyà. 29Tan prompte com asseguraren les cavalcadures, fet el dia clar, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.

Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia a l’encop que es disposava a rodejar l’immoble on es receptaven alguns dels condemnats, ço és la llar de Montbui. Sobtadament, de l’interior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que l’alguatzil pronunciava: «Teniu al rey!». 30Si bé a l’instant un d’aquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, l’altre va aconseguir esquivar la persecució vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bertomeu Olzina, un dels processats.

A males penes Céspedes havia encetat de nou la marxa i es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de l’església: sonaven a sometent. El primer a acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit d’una vintena de persones armades, que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!». 31Fou llavors quan l’agutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a l’altura del pit. En l’envestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials i el van conduir «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera». 32

Per tant, deixant de banda l’alerta que degué causar la desacostumada presència de les vares d’aquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits d’uns i altres –a més del característic repic de campanes– el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre l’imminent perill.