AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

103ARV, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de l’any 1400, 12.444 (13 de juny de 1400).

104AMA, Notal de Bernat de Comadolins de l’any 1422, 040/24, ff. 174v-175r.

105AMA, Protocol notarial d’Antoni Garcia de l’any 1416, 040/23, ff. 17r-18r.

106Aquest formenter també era creditor del municipi d’Alzira i el 1396 cobrava d’interessos el 16 d’abril 500 sous, i el 22 d’octubre, altres 500 sous. ama, Contribucions any 1396, 230/1, ff. 17r i 20v.

107AMA, Notal de Joan Arnau de l’any 1397, 040/20, f. 2r-v.

108ARV, Protocol notarial d’Innocenci de Moya de l’any 1400, 12.444, ff. 39v-40r.

109 Ibid ., f. 118r.

110ACCV, Protocol notarial de Francesc Escolà de l’any 1407, 27.696, s.f. (26 de gener i 7 d’abril de 1407).

111AMA, Contribucions. Llibre-cobrança de peites any 1432, 230/6, f. 30v.

112Els patrimonis taxats en lliures peiteres que superaven el de la viuda de Barberà eren els següents, tots ells de la vila: 1. Simó Sanç, especier, amb 58.600 sous; 2. Mateu Serra, donzell i batxiller en lleis, amb 57.000 sous; 3. Bernat Roca, amb 53.000 sous; 4. Jaume Serra, donzell, amb 51.500 sous; 5. mossèn Pere Comella, prevere, amb 50.000 sous; 6. Galcerà Gombau i sa mare, amb 46.500 sous; 7. mossèn Bernat Comella, cavaller, amb 45.000 sous; 8. Joan Safàbrega, amb 44.000 sous, i 9. la muller de Joan Gil, amb 40.000 sous.

SENYORS, BANDOLERS I VASSALLS

LA FAUTORIA DEL DUC FRANCESC DE BORJA

I ELS SUCCESSOS DE POLINYÀ (1545)

Vicent M. Garés Timor Universitat de València

A tall d’emprendre, cal dir que els denominats successos de Polinyà i la fautoria de Francesc de Borja han estat fins ara uns episodis històrics gairebé desconeguts i oblidats. Malgrat la seua transcendència, cap dels investigadors o estudiosos de la figura del cortesà, del virrei, del noble o del sant s’han aproximat més que siga de manera tangencial a allò que va ocórrer el mes de desembre de 1545 a la mencionada població riberenca.

En aquest sentit, el ben cert és que poc després que l’assumpte fóra plantejat per primera vegada fa un parell d’anys al Congrés Internacional Cambios y Resistencias Sociales en la Edad Moderna, 1no se n’ha tornat a parlar. Per tant, es feia necessària l’elaboració d’un text escrit en la nostra llengua que d’alguna manera posara en relleu els avanços assolits fins ara. 2

Tot just en aquest punt, podríem encetar el nostre discurs afirmant el que és una evidència per a tots els «banditòlegs»: les fautories esdevenen essencials, si més no, a l’hora d’entendre la força, el vigor o l’empenta que durant centúries va tenir el bandolerisme... Ara bé, de res no ens hi serviria, perquè els termes d’aquesta família lèxica, com ara «fautoria» o «fautor», resulten sovint estranys i desconeguts fora de l’estricte camp d’estudi i discussió dels qui ens hi dediquem. A açò hi hem d’afegir la imprecisió d’alguns diccionaris a l’hora de definir els dessús dits vocables.

En aquest sentit, cal assenyalar que la «fautoria», no seria sinó l’acte o, si es vol, la falta –amb conseqüències penals– derivada d’haver-hi obrat en qualitat de fautor, és a dir, d’haver col·laborat pejorativament en l’encobriment d’un acte censurable de què la persona en qüestió ha estat o bé esdevé coautor o còmplice.

Heus ací la seua importància, atès que no es concep d’altra manera la prolongada dilatació en el temps i la invulnerabilitat de determinades faccions o de quadrilles aparentment formades per simples roders, sense l’addició d’assidus suports i auxilis per part de col·laboradors, els quals els proporcionaven protecció, recer, menjar o assistència. Si bé és cert que algunes vegades es tractava de gent senzilla o més o menys humil (llauradors, familiars i amistats residents en poblacions properes o comarques pròximes) en altres ocasions –cal pensar que en un bon nombre dels casos– els coadjutors eren senyors feudals o oficials reals, si no alts càrrecs de l’administració i govern de l’Estat. 3

En conseqüència, la sempre dificultosa identificació i descobriment dels qui van estar acollidors de bandes armades, quadrilles o colles de bandolers, resulta de suma importància per a l’estudi d’aquests fenòmens. Al respecte, convé assenyalar que les fautories sovint han ajudat els investigadors a transcendir més enllà de l’espai del mateix grup o de la comunitat a la qual pertanyia el bandit, i ha permès visualitzar xarxes de solidaritat, si més no, a una escala regional. Tanmateix, açò explica també, en part, l’enorme mobilitat d’algunes de les partides de bandolers que deambulaven pels territoris hispànics.

En efecte, és en aquest punt mateix que cal introduir el nom del que va estar quart duc de Gandia: Francesc de Borja i Aragó. No endebades, deixant de costat la seua posterior elevació als altars, Francesc comptava en la seua nòmina, el 1545, l’haver estat un fidel cortesà al servei de Carles V, un col·laborador ardent en les empreses bèl·liques contra el rei cristianíssim o l’haver regit el càrrec de lloctinent general del Principat de Catalunya, on la defensa de la costa dels estols corsaris o la repressió del bandolerisme van esdevenir la quinta essència del governant. 4

Per tant, tot i que els estudiosos, així com el seus biògrafs i hagiògrafs, coin-cideixen a l’hora d’assenyalar que el detonant que precipità la seua conversió va estar el decés de la seua esposa, Elionor de Castro, esdevinguda el 27 de març de 1546, el ben cert és que l’assumpte –segons sembla– li devia de voltar per la ment des de feia temps. En aquest sentit, tostemps s’hi ha mirat d’argüir en precedents la defunció de l’emperadriu, l’1 de maig de 1539, i l’impacte que sobre l’aleshores jove marquès de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals d’Isabel de Portugal en arribar a Granada, o el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general (1539-1543). Heus ací les causes que presumptament l’invitaren a un allunyament progressiu de les dedicacions més mundanes.

Tot açò ho portem a col·lació en tant que la intencionada ocultació a la vila i honor de Corbera –de la qual el quart duc de Gandia hi era senyor– d’almenys nou pròfugs de la justícia, seguida de la flagrant resistència amb què els seus vassalls d’Albalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent van rebre els oficials reials que s’hi van desplaçar a prendre’ls, posen en qüestió, si més no, l’embolcall sofisticat i idíl·lic que sovint ha intentat mostrar una pietosa vida de sant molt abans del seu ingrés a la Companyia de Jesús.

Contràriament a açò, tant la fautoria com els anomenats «successos de Polinyà», 5venen a evidenciar un membre de la noblesa hàbil i aciençat en el món del bandidatge, segur de la seua influència en les institucions regnícoles i del seu pes a dintre de la Cort, alhora que coneixedor del límits de la repressió reial. Tanmateix, val a dir que açò darrer no haguera estat possible sense l’experiència adquirida, amb papers canviats, durant el temps que va estar al capdavant de la lloctinència general de Catalunya. No debades, Francesc de Borja no era a terres valencianes el lloctinent, sinó l’aristòcrata, el senyor. 6

EN EL LLINDAR DEL CONFLICTE: ELS BÀNDOLS DE LA VILA D’ALZIRA

El 8 de maig de 1543, el duc féu la seua entrada oficial a Gandia. Francesc de Borja retornava així a la vila que l’havia vist nàixer –si bé ara en qualitat de senyor–després que el prematur i sobtat decés del seu pare, Joan de Borja, l’haguera sorprès quatre mesos abans a la ciutat comtal. Entretant, els seus germanastres Pere Lluís Galceran i Joan Cristòfol de Borja se’n feren càrrec de la presa de possessió i de l’administració dels dominis de llur finat progenitor. 7