AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

Enmig de tot aquell aldarull, Céspedes identificà Joan Burguera, el justícia, el qual es feu el desentès davant els requeriments de l’alguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre». 33Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Fran-cesc de Borja.

En l’endemig, el comú dels veïns s’havien congriat avalotats a la plaça. Llavors l’aldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, l’enrenou de la gent, la cridòria d’uns i altres... Amb penes i treballs s’escoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per l’al·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop l’escomesa.

El darrer a acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, l’agutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la». 34Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà l’animal devers Riola.

D’altra banda, les desesperades batallades havien sortit l’efecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant d’una cinquantena d’homes armats d’Albalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà se’ls uniren altres de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses; «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts». 35Amb la finalitat d’acorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí d’Alzira i la muntanya.

Quelcom semblant havia ocorregut a Riola, on el notari de Polinyà va accedir bagolant: «Uns alguazirs de la Real Audiència [...] són venguts al loch de Polinyà e s’enporten presos als bandolers!», «Vaja la campana, ànima de tal! [...] Anem allà y matem-los». 36Així, la major part dels habitants van prendre les armes i van acudir a Polinyà, encapçalats per Jaume Eiximeno i Pere Matoses, lloctinent de procurador de Francesc de Borja a la vila i honor de Corbera.

En l’entretant, a Polinyà l’alguatzil Céspedes es disposava a abandonar la població, quan es va veure novament rodejat pels veïns d’Albalat i Sinyent, que van abastar els accessos de la localitat al crit de «Muyren, muyren los ladres! En terres del duch haveu de entrar?». 37És més, en veure els presumptes intrusos no van dubtar gaire a elevar els acers, preparar arcabussos i ballestes, i arremetre colèricament contra els oficials. Immediatament després s’aplegaren els de Riola. Llavors, el mercader Joan de la Plana, Francesc Noguera, el rector de Polinyà i altres es van interposar, treballant per introduir a l’algutzir i els seus dintre d’uns habitatges, fins que aconseguiren tancar les portes.

Al defora, la gentada continuà baladrejant i colpejant la porta. «Que·ls lançen de la terra!», «No y ha rey ni roch, sinó lo duch!», «Cul de tal! Porteu-los al castell de Corbera!». Una estona després els ànims s’havien assossegat i des de dins van descloure els pestells i forrellats. En les immediacions de les cases de Pere i Bernat Puig, on havien sigut recollits els oficials, s’acumulaven més d’un centenar i mig d’homes armats i arrenglerats. Alguns xiuxiuejaven i parlotejaven. Estaven dirigits pel lloctinent de procurador, Pere Matoses. Tot seguit aquell preguntà: «És aquest?». Uns quants van respondre: «Sí, aqueix és». Llavors, començà a increpar el propietari: «Cul de tal! Per què l’hau acollit en esta casa? Lançau-lo! Vaja-se’n tantost de la terra de son senyor!». 38

De continent, en ser-hi front a front, Gonçal de Céspedes el va requerir, en el que seria el darrer intent per fer complir la comissió reial. Amb tot, Pere Matoses es va limitar a indicar-li que abandonara la vila i honor de Corbera. En aqueix moment, l’algutzir li va demanar una protecció a la qual el lloctinent de procurador tampoc va accedir. «Aneu en bon·ora, que no teniu res que fer en esta terra, [...] y vós haveu tengut gran atreviment de fer lo que haveu fet». 39Nogensmenys, alguns homes, entre ells Joan de la Plana, es van oferir a acompanyar-lo fins la boga del terme d’Alzira. 40

D’aquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò d’antuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, l’acolliment dels pròfugs de la vila d’Alzira; darrere de la qual, d’acord amb els seus vassalls, estava el mateix Francesc de Borja.

UNA NECESSÀRIA RESTITUCIÓ DE LA PREEMINÈNCIA REIAL: LA REPRESSIÓ DEL DUC DE CALÀBRIA

Alguns dels oficials que hi van ser en companyia de Gonçal de Céspedes i van viure en primera persona allò que va ocórrer a Polinyà de Xúquer, no van dubtar a afirmar que mai abans havien presenciat semblant resistència a l’autoritat reial. En particular, Miquel de la Guàrdia va assegurar que «en sa vida, ni encara en lo temps de la Germania, no havia vist tan gran avalot y tan gran resistència y desacato». 41

Així les coses, la gravetat dels fets féu que el duc de Calàbria es decidira a abandonar la ciutat de València i marxara envers les baronies d’Albalat i Corbera amb la finalitat de restituir la preeminència reial. En efecte, l’11 de desembre s’hi presentà a Polinyà de Xúquer. Ara bé, no hi anà sol, sinó que s’hi aplegà i acompanyà per l’advocat fiscal, Martí Ponç; el magistrat de l’Audiència, Joan Francesc Bena-vent; un procurador fiscal i un escrivà, a més de la guàrdia a cavall, tres algutzirs, sis verguetes, uns quants escuders i domèstics. Més tard haurien d’arribar el botxí i un notari. Car, Ferran d’Aragó estava decidit a impartir-hi justícia ell mateix.

Tanmateix, el napolità no trigà gens en entendre que no ho tindria gens fàcil. En eixe sentit, no li va caldre sinó endinsar-se en els precitats dominis senyorials dels Borja per adonar-se que gairebé tots o quasi tots els caps de família d’amb-dues baronies havien fugit. I tant! Al pas de la comitiva per Albalat, Polinyà o Sinyent no es podia veure sinó xicalla i població femenina, ço és, les esposes, mares i germanes dels pobletans, que amb les portes obertes restaven dempeus en els llindars de les seues llars. 42

Fins i tot, sembla que el fins feia pocs anys primer marquès de Llombai, s’hi havia aplegat amb alguns dels seus criats i oficials i l’esperava a Polinyà de Xúquer. No debades, a la llum de la correspondència privada que va intercanviar el lloctinent general amb l’aleshores regent príncep Felip, tots dos –Ferran d’Aragó i Francesc de Borja– van conversar durant una estona. Així ho descriu a la missiva el duc de Calàbria, afegint al final una soterrada acusació incriminatòria contra el quart duc de Gandia:

Apeado que fuy, topé con el duque de Gandía, que me esperava; sintiéndose mucho de mi hida, pretendiendo que le hazía agravio con ella. Yo le di a entender que mayor lo hazía él a su magestad y los que tal le daban a entender. Y que pues havía tenido cargo de justicia y sabía quan grave caso hera el de la resistençia, que se fuesse con Dios y me dexasse hazer mi offiçio; pues tenía entendido que no hera de mi condiçión hazer sinjustiçia a nadie, quanto más a él. Y con ésto se fue [a Riola]. Y supe después cómo, aquella noche, se fueron los matadores al mismo lugar donde él durmió. Y que de allí los salvaron. 43