AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

Per aquell temps, la lloctinència general del Regne l’ostentava Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. I en aquest ordre de coses cal pensar que, pedra amunt, pedra avall, els problemes als quals hi havia hagut de fer front el fins aleshores primer marquès de Llombai al si del Principat –llevat l’agreujant fronterer amb França– no deurien ser massa distints dels que el napolità havia de resoldre a terres valencianes: disputes nobiliàries, bàndols, atacs corsaris, acatament de l’autoritat de les institucions règies i el seu assentament sobre el territori... Amb tot, a diferència de Francesc, el duc de Calàbria tenia certa reputació de tou; consideració segurament adquirida per la sofisticació cultural i artística de la seua cort virregnal establida a València, així com per les freqüents festes, celebracions i divertiments sumptuosos que s’hi organitzaven adesiara al cap i casal o a la finca de la Garrofera. 8

Ara bé, no sempre havia estat així. Si fem un repàs ràpid al mandat conjunt del napolità amb la seua esposa, Germana de Foix (1526-1536), es veu fàcilment l’entrellat d’uns inicis difícils, marcats per les seqüeles inherents a la revolta ager-manada, per les seues darreres fuetades repressives i encara, entre 1526 i 1528, per les revoltes morisques de la serra d’Espadà, Benaguasil, la serra de Bèrnia o Guadalest, alhora que la costa valenciana patia les incursions corsàries dels germans Barba-rossa. No debades, per aquelles dates començaren també a promulgar-se les primeres mesures de control sobre els cristians nous, s’engegaren els projectes de fortificació litoral, s’armaren galeres o van prendre cos sometents i companyies de guarda costanera.

Fet i fet, Ferran d’Aragó adquirí fama de tou i encara el decés de Germana de Foix (1536) hi contribuí, perquè el duc de Calàbria esdevingué virrei en solitari. D’aqueixa nova etapa –en la qual maridà amb Mencia de Mendoza (1541)– caldria destacar els continus desafiaments de Barba-rossa i Dragut, alguns esforços de pacificació de la violència social, les dificultats d’abastiment de blat i d’altres mercaderies o les seues trifulgues amb la Reial Audiència; malgrat que també hagué de fer front al moviment contestatari derivat de la seua actuació arran del segrest d’Anna Masquefa (1545), alhora que hagué de sobreposar-se a les pretensions del duc de Sogorb sobre Llíria o enfrontar-se diverses vegades a la Junta d’Estaments, a tall d’exemple, pel que fa al malaurat parlament d’Alzira (1544) o als «successos de Polinyà» (1546). 9

D’aquesta manera és que hi arribem al llindar del conflicte que precipità l’acolliment de bandolers a Polinyà de Xúquer: les parcialitats del reialenc alzireny. En efecte, tot apunta que les Primeres Germanies eren encara un tendre record quan d’alguns dels més poderosos llinatges de ciutadans i cavallers de la vila d’Alzira van fer reviscolar uns enfrontaments que llavors, com a l’Edat Mitjana, prenien com a important fil conductor el control dels ressorts del poder i de l’economia de la localitat. No d’altra manera s’expliquen les freqüents hostilitats dels Valero, Vendrell, Garí i Traucador amb els Lluquí, Guerau, Vilanova i Garcia (d’Aguilar), les quals van arribar, fins i tot, a comprometre la seguretat i el bon govern de la vila durant els anys trenta i quaranta. Així ho referia, a tall d’exemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en que soterradament li recriminava la seua passivitat:

Las cosas de Alzira están peor que las de Alger. Y acuérdese Vuestra Excellencia quantas vezes he supplicado se pussiese allí un palo siquiera por Vuestra Excellencia, porque aquél haría algo con lo que acá le ajudaríamos, pero bien veo que mi screvir es en vano. Reciba la voluntad y perdone mi atrevimiento y prolesidad, y ahunque no me respondan a nada desto, no es nuevo. 10

Clar i cru. I no era per a menys, atès que bona part dels motius de fricció estaven estretament vinculats a les relacions de poder entre les distintes nissagues, llurs expectatives d’obtenir dignitats de govern o el seu exercici tangible. En aquest sentit, tot i que el 1540 s’intentà d’endreçar el sistema insaculatori, així com diversos dels assumptes que se’n derivaven, i encara dos anys després –el 1542– fent ús de les Corts celebrades a Montsó, es procedí a la reducció del nombre d’assistents al Consell General, el recurs al monarca per a aconseguir insacular-se continuà essent permanent; raó per la qual els motius de conflicte no mai van arribar a cessar del tot. 11

Així estaven les coses al reialenc alzireny quan a principis del mes de desembre de 1543, l’emperador, des dels Països Baixos, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any –temps que esperava que duraren les hostilitats amb Francesc I– a tots els regnícoles que tingueren diferències. La pena en cas d’incompliment: 20.000 florins d’or. 12

Això no obstant, la disposició reial i el temor a la repressió del duc de Calàbria no van tenir efectes perdurables a la Ribera del Xúquer, ni particularment a la vila d’Alzira, on paradoxalment alguns partidaris dels Valero i dels Lluquí van continuar amb les seues guerres privades com si res no s’hi haguera manat. Exposat de manera concisa, seria més o menys de la següent manera. A mitjan de gener de 1544, a pocs mesos perquè se celebrara el parlament a Alzira, els germans Bertomeu, Pere i Joan Gomis de Carcaixent, Joan Arnau, d’Almussafes, i Joan Moreno, d’Alzira, eren acusats per diverses agressions. 13A finals d’agost, Magdalena Alonso, denunciava l’assassinat del seu marit Pau Monterde, que havia sigut abordat en el camí entre Algemesí i Guadassuar pels germans Vicent i Tomàs Segura i Bertomeu Gilabert d’Alzira. 14No obstant això, el segon homicidi no es va produir fins el mes de maig de 1545, lliure, per tant, del rigor de la pragmàtica de 1543. La víctima fou el mateix Joan Moreno, implicat en el primer delicte. 15

En efecte, el 9 de maig, Beatriu Gallac i Úrsola Moreno, parentes del finat, van posar clam contra Miquel Olzina acusant-lo de l’esmentat crim. Com que per aquells temps les presons d’Alzira presentaven un estat bastant dolent i els presos podien fugir amb facilitat, el justícia Francesc Valero va optar per un arrest domiciliari amb sagrament i homenatge. El lloc escollit fou la llar de Francesc Olzina, familiar de Miquel, que vivia al carrer Major, prop del portal de la Trinitat. 16Això no obstant, açò no va impedir que unes jornades després el reclús se n’anara de casa del seu cunyat, amb el consegüent trencament de l’arrest, sagrament i home-natge. S’encetava així la venda en públic encant dels béns del fugitiu i dels seus capllevadors i fermances.

Transcorreguts uns mesos, el 29 de juliol, la Reial Audiència havia dictat sentència en absència contra una nòmina molt més ampla: Miquel Olzina, Jaume Olzina, Bertomeu Olzina, Jaume Olzina, germà de Bertomeu; Joan Olzina, Jaume Gil, Bertomeu Gil, Miquel Casanoves, fill d’Esteve, Joan Iranço, Bertomeu Cucó i Bertomeu Alba. 17El veredicte requeria dos tipus de reparació. D’una part, les penes numeràries xifrades en les despeses de la causa i dos-cents morabatins. D’altra, condemnava a mort i vilipendi els pròfugs, els quals, advertia, havien sigut acollits en les senyories dels voltants i es passejaven impunement pels carrers de la vila reial. 18És per açò que a principis de desembre de 1545, l’algutzir extraordinari Gonçal de Céspedes, es dirigia a la vila d’Alzira amb ordres expresses del duc de Calàbria. 19Unes jornades després es consumava l’avalot i resistència.

Pot ser a hores d’ara hom es pregunte què en sabem d’aquests homes d’Alzira: a què s’hi dedicaven? Quins motius tenien per assassinar Joan Moreno? I el que és més inquietant, per què Francesc de Borja va decidir receptar-los a Polinyà? Cal començar per advertir que són qüestions bastant difícils de resoldre, i que sobre algunes no disposem encara d’una resposta.