AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

Gràcies a la documentació relativa als pagaments de censals que feia la vila d’Alzira als seus creditors, i ser ell un d’aquells beneficiaris, tenim algunes petites notícies familiars. Així, sabem que la seua filla Lluïsa es casà amb Pere de Fontes, el desembre de 1418, i després d’enviudar casà per segona vegada amb Joan Serra. 92El llinatge dels Serra d’Alzira era un dels més prestigiosos de la vila, família de cavallers i donzells, amb fortes implicacions en el govern municipal i cap d’una facció nobiliària força influent a Alzira, 93el qual acabaria emparentant amb una família xativina cridada a enlairar-se a la més alta jerarquia d’Occident, els Borja. Una altra filla de Guillem, Caterina (†10-8-1450), es casà amb Fran-cesc Costeià, i tingué dos fills, Francesc i Joan Costeià i Barberà, i una tercera, Damiata, maridà amb Carles Venrell. 94

Açò és, si els matrimonis en aquesta època no deixaven de ser una manifestació dels pactes i aliances entre els pares i clans familiars dels contraents, ens adonarem que les coalicions teixides pels Barberà d’Algemesí ho feien amb altres llinatges importants de la capital del municipi.

Molt probablement tingué un fill homònim, que apareix en el llibre del cobrament de la peita de 1432, com a Guillem Barberà, menor, amb una patrimoni xifrat en 1.000 sous. 95

A començaments de l’estiu de 1413 arribava a un pacte amb el seu nebot Antoni, fill del seu germà Arnau. La transcendència del fet era de tanta importància que ambdós, oncle i nebot, Guillem i Antoni, respectivament, ho havien de ratificar davant un notari. Així, mútuament, s’absolien l’un a l’altre de totes i cadascuna quantitats de diners degudes recíprocament i, per tant, s’obligaven a no exigir-se res. Antoni donava per bons els diners esmerçats en l’administració que dels seus béns havia fet el seu, com diu el document notarial, avunculum durant la seua minoritat. Per la seua part, Guillem renunciava a cobrar cap quantitat pecuniària que poguera reclamar en concepte de salari per ser el tutor i administrador de la persona i béns del seu nebot. 96

La seua fortuna, o millor dit, el seu patrimoni foren decisius no sols per a projectar la seua figura com a conseller municipal en representació de la seua comunitat rural, sinó també en ocasions fou nomenat síndic d’Algemesí. Això comportava no sols un prestigi social, ja que ell havia estat escollit a l’església de Sant Jaume d’Algemesí entre els altres llauradors del poble com a dipositari de la confiança col·lectiva d’entre els seus iguals en ser cridat per solucionar un problema que afectava el poble. Havia teixit una xarxa de relacions en la comunitat on residia gràcies a la qual la major part dels caps de família d’Algemesí hi confiaven. Efectivament, el 12 de juliol de 1400 actuava, en tant que síndic i procurador del lloc d’Algemesí, en un afer que causava dissensions i discòrdies en el si de la comunitat rural. I que, a més, dividia la localitat: les pugnes sorgides entre els frares que havien de fer els seus sermons i Jaume Sala, prevere i vicari de l’església d’Algemesí. I per això demanava al rector Macià Serra «que li plagués regir personalment la dita església o dar a ells vicari apte, sufficient e mansuet a les gents ab qui ha contractar». 97En una altra ocasió, el 26 de gener de 1403, són els seus companys de consistori, els jurats, justícia i prohomens de la vila d’Alzira els que amonestaran Fran-cesc Signes i Guillem Barberà, «que ell com a procurador e síndich que·s diu de la universitat del loch de Algemesí» en tant que havien iniciat plet contra un patrici de la vila, Jaume d’Olit, sequier de la Séquia Reial d’Alzira. Les autoritats d’Alzira volien deixar clar que ni aquell era síndic, ni el lloc d’Algemesí una universitat. 98

Pel que fa a les bases econòmiques del seu patrimoni hem d’esmentar la terra, el treball i el crèdit, així com els negocis. No sabem quanta terra posseïa Guillem Barberà, però atès el que pagava segons el llibre de la peita de 1399-1400, que com sabem gravava els béns immobles i semovents, cases, terres i bestiar, devia tenir una quantitat estimable, ja que segons la seua avaluació fiscal era xifrada en 130 lliures peiteres. 99

La professió, o millor encara, la societat que envoltava Guillem Barberà el considerava enquadrat dintre de la categoria de llaurador. Aquest qualificatiu apareix en els llibres d’actes dels jurats, però també en documentació notarial de la Ribera del Xúquer, això és, en el seu entorn més immediat i conegut, i fins i tot en llibres de l’administració local de la ciutat de València. Però, les activitats econòmiques a què es dedicava no eren ben bé les pròpies i típiques d’un llaurador segons l’ús, sinó més bé les d’un actiu home de negocis que es desplaçava, ell o els seus agents, fins els regnes d’Aragó i Castella per comprar blat. 100Al nostre parer, és significatiu que, el 31 de gener de 1409, de València estant, el mercader i ciutadà de València, Guillem Usall fera i constituïra Guillermum Barberà, mercatorem, vicino ville de Algemezí procurador seu per a prendre possessió, exigir, rebre i recaptar en nom d’Usall tots els dipòsits i comandes a ell deguts. 101Açò és, en un altre context no era considerat llaurador, sinó adquiria una altra consideració o rol social, el de «mercader».

Guillem Barberà participava activament en el mercat del crèdit com a prestador de diners. Amb el capital que obtenia d’altres inversions com podien ser els guanys en els arrendaments d’impostos, la venda de les seues collites, o els guanys de la venda de forment a València i les subvencions cobrades per les ajudes o subvencions econòmiques que atorgava la capital del regne, tot això li permeté reunir unes sumes de diners i dedicar-les al préstec públic i privat, als censals, la qual cosa li havia de permetre una regular, constant i permanent entrada de diners en unes dates determinades, les del pagament dels interessos, o si es vol, de les pensions de censals.

Les fonts documentals consultades, pel seu caràcter de públiques, ens mostren la seua participació en el deute públic. Així, el veiem com a creditor al municipi de la vila d’Alzira 102i a la universitat de Pardines. 103

No obstant, també feia préstecs a particulars. En una ocasió, el 9 de març de 1400, el veiem fer un préstec de 100 sous a favor d’Antoni Veya i Caterina, cònjuges, i Francesc Salou, tots ells de Cullera, però en qualitat de tutor i curador assignat per la cort dels seus nebots, Antoni, Arnau i Esperança, tots ells fills del seu germà difunt Arnau. Anys més tard, en novembre de 1422, Guillem Barberà reconeixia davant notari que Bartomeu Guinovart, també com ell d’Algemesí, li pagava aquells 100 sous que anualment satisfeia de la paga del passat setembre. 104

El seu coneixement del mercat de crèdit i el fet que algunes pensions de censals que pagava la vila d’Alzira provingueren de la compra d’un crèdit o deute que un altre havia efectuat a favor de la vila d’Alzira, reforcen la idea de la seua participació en el deute privat, del qual només hem trobat dues referències.

Els negocis de compra de grans de Guillem Barberà per transferir-los al mercat, ja local, ja extralocal, a València, tenien un quàdruple abast, el local i comarcal, 105el regional (fonamentalment en l’àrea de la Muntanya Valenciana) i el de llarg abast o internacional en el qual ja hem vist que portava cereals de Castella i Aragó.

Ja hem esmentat que Barberà conformava companyies, juntament amb altres socis, per a arrendar rendes senyorials i delmeres. Així, per exemple, el gener de 1397, la seua companyia integrada per Arnau Nadal, Antoni Celma, 106habitants com ell d’Algemesí, i Guillem Gombau, draper, d’Alzira, compradors de les rendes de la batllia d’Alzira, pertanyents a la reina Violant de Bar, venien al notari Jaume Garcia i a Bernat Perpinyà, tots dos d’Alzira, el terç delme del pa, vi, oli i de les figues del territori de l’Alquenència i de l’Horta del Cent per 4.000 sous. 107Uns pocs anys després, el 3 de juny de 1400, veiem de nou la dita companyia, de tots tres d’Algemesí (Barberà, Nadal i Celma), però sense el d’Alzira, que com a compradors de les dues parts del delme d’Alzira, venen per 1.680 sous a dos matrimonis de sarraïns del lloc del Ressalany dues parts del delme i tota la primícia dels llocs del Ressalany i de Massalavés. 108Aquest mateix any, el 3 de novembre, Bernat Corçà, d’Alzira, confessava i reconeixia deure a Guillem Barberà 380 sous «racione et precio dacce et panici decimi et primicie loci de Alberich». 109Uns pocs anys després, a finals de gener i començaments d’abril de 1407, el cavaller Eximèn Pérez d’Arenós, senyor d’Alberic, la Foia i Benifaraig, al terme de la Contribució General d’Alzira, reconeixia que Guillem Barberà, Arnau Nadal i Joan Nadal li havien satisfet 400 florins (4.400 sous) en cada tanda, la de Nadal i la de Pasqua de Resurrecció, per l’arrendament de les rendes de la seua senyoria riberenca. 110