AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

En els protocols notarials de Vicent Saera de començaments del segle XV se’ns aporta més llum. Algunes compravendes de gra ens indiquen com i de quina manera els mercaders de gra acaparaven el producte per al mercat. El 7 d’abril de 1402, dos llauradors que devien ser socis, o gaudir d’alguna relació familiar, Salvador Rovira, de Trullàs, i Guillem Blanc, de Sollana, dos llocs de la Ribera Baixa situats prop de l’Albufera, en la Contribució General de València, venien a un mercader de València, Berenguer Fuster, que controlava moltes altres opera-cions en la zona, cinquanta cafissos d’ordi (a raó d’11 sous el cafís). 43L’operació contenia una clàusula interessant: el gra s’hauria de lliurar el proper mes de juny, és a dir, pràcticament dos mesos després. Era aquesta època de soldadura la que permetia establir uns contractes que facultaven el mercader per planificar amb certa antelació què podia aportar el mercat blader.

Tres dies després d’aquesta darrera data, veiem l’adés nomenat Berenguer Fuster tancar una operació sobre l’ordi de Fortaleny, un lloc de la baronia de Corbera, una senyoria que limitava amb la vila d’Alzira. Efectivament, en una acta notarial Fuster dona en comanda o dipòsit a Pere Motes, un destacat llaurador de la seua comunitat rural, 22 florins d’or d’Aragó (uns 242 sous). En el següent document del protocol notarial, Pere Motes ven a Fuster vint-i-cinc cafissos d’ordi (a raó de 10 sous el cafís) per 250 sous, a lliurar durant tot el mes de maig, sense cap dilació. 44Berenguer Fuster aquell mes de març de 1402 efectuà tres dipòsits o comandes per valor de 330 sous, 50 sous i 55 sous, a favor d’Antoni Matoses, de Riola, Antoni Martí i Berenguer Badia, ambdós de Sollana, respectivament. 45Encara que no se’ns diga el motiu de les comandes, tot apunta que es tractava d’un avançament del preu de la collita.

El 8 d’agost de 1404, els cònjuges Guillem Blanc i Pasquala, de Sollana, venien a l’esmentat mercader quatre càrregues d’arròs blanc (uns 511,20 quilo-grams) a raó de 3 florins (33 sous) la càrrega (127,80 quilos). Dels 132 sous que els Blanc guanyaven en la dita venda, en el moment de contractar-la, en agost, Fuster ja n’avançà 9 florins (99 sous) i els restants 3 florins (33 sous) els rebrien en el moment de lliurar l’arròs a mitjans de novembre d’aquell any. 46

Com veiem, els mercaders i traginers que compraven blats havien d’avançar uns diners de senyal per lligar el productor. Algunes economies camperoles eren massa fràgils com per a no acceptar l’oferta a l’espera de millors perspectives de negoci. Mentrestant, el formenter, closa l’operació d’aconseguir el graw, podia concertar-ne una altra de venda amb un nou formenter a un preu més elevat del que havia tancat amb un camperol. Així, per exemple, el 8 d’agost de 1404, el mercader de València Vicent Corts comprà del colteller de la mateixa ciutat Francesc Miquel deu càrregues d’arròs blanc (uns 1.278 quilos) a raó de 33 sous la càrrega (és a dir per 330 sous). Tres dies després de tancar l’operació, el dia 11 d’agost, Corts venia al també mercader de la capital Berenguer Fuster les dites càrregues d’arròs, però ara per 35 sous la càrrega. 47Aquest sembla ser el paper d’alguns formenters de la Ribera, el de ser intermediaris entre productors de la comarca i mercaders de València. Açò ens ho il·lustra una venda de gra esdevinguda l’1 de setembre de 1405. Francesc Venrell i Joan Nadal, ambdós d’Algemesí, venien al mercader i ciutadà de València, Vicent Navarro, «cent cafissos de blat menut, bo, e rebedor, ço és, cinquanta caffiços de panís e altres cinquanta de dacça, los quals li prometeren donar dins lo loch de Carlet a ses pròpies messions e despeses, a raó e preu de XVI sous per cascun cafís de panís, e XII sous per cascun caffíç de dacça, dels quals deu dóna lo dit en Francesc Venrell XL cafissos, ço és, los XX de panís e los XX de daça [...] los quals cent caffiços de blat li prometen haver de donar dins lo dit loch de Carlet migant lo mes de novembre primer vinent». 48L’operació els havia de reportar un benefici per la venda de 1.400 sous (800 pel panís i 600 per la dacsa).

Les operacions de la compra de rendes o arrendament de les percepcions d’aquestes, quan aquestes es pagaven en espècie, eren negocis de més alta volada que no els descrits fins ara. És per això que ací, més que no en altres negocis, veiem com la companyia s’imposa en molts casos.

Els camperols pagaven amb una part de la collita, variable segons la senyoria, la renda al senyor, però també havien de pagar als eclesiàstics delmes i primícies i al rei el terç delme. Això possibilitava en un país on era preeminent i hegemònica la petita explotació camperola reunir quantitats importants de gra per a subministrar-los al mercat.

Pel que fa a les rutes per les quals circulava el gra de la Ribera envers el seu principal mercat, la ciutat de València, cal dir que hi ha dues rutes possibles, una terrestre i l’altra marítima.

La principal via terrestre devia ser la del camí reial que connectava Alzira amb la capital del regne, tot cercant l’empara i seguretat que el rei i els seus oficials atorgaven als camins designats amb l’apel·latiu de reial. 49

L’ANÀLISI MICROHISTÒRICA: DUES BIOGRAFIES REPRESENTATIVES DEL COL·LECTIU

Creiem, com afirmava Vicent Pons Alòs, que la prosopografia i la biografia col·lectiva poden suposar una forma de construir la nova història en interessar-se per grups units per una mateixa vocació i una mateixa praxi, i constituir aquells testimonis privilegiats i reveladors del seu temps. 50No és menys cert, al nostre parer, que si baixem un escaló més el coneixement històric, és a dir, si analitzem biografies individualitzades, podem avançar en el saber del passat, ja que la figura del biografiat, en definitiva, no és més que una estratègia historiogràfica per a estudiar un col·lectiu. Aquells homes i dones que representen tot un conjunt, moltes vegades tenen uns patrons d’actuació similars. En definitiva, si atenem les següents paraules d’Antoni Riera, «els col·lectius socials privilegiats aprofiten les reiterades caresties de cereals per a presentar-se, mentre es reserven els principals encàrrecs bladers del consell, com tutors provinents de les capes subalternes, davant les quals intenten justificar amb “fets” l’alta quota de poder local que detenen», 51entendrem millor com d’interessant per al nostre estudi pot ser analitzar la trajectòria vital de determinats individus.

És per tot açò que a continuació ens apropem a les trajectòries vitals de Joan dez Torrent i Guillem Barberà, tots dos contemporanis, en les quals abordem una aproximació al seu agregat domèstic, vida política i acció econòmica.

Joan dez Torrent, notari d’Alzira

Dez Torrent 52és un llinatge establert des d’antic a Alzira. Ja hi era present a meitat del segle XIII. 53A finals d’aquesta centúria, el consell municipal de la vila escrivia una carta a tota mena d’oficials i autoritats en la qual els comunicava un privilegi atorgat per Jaume II, relatiu a la franquesa per un termini de deu anys d’una sèrie d’impostos (lleuda, pes, peatge, pontatge i mesuratge) i que el portador de la missiva era Pere dez Torrents, veí d’Alzira, i en la qual es demanava que li fora respectada la dita llibertat. En l’escrit es deia que el dit «P(ere) Destorrents vos certificam e us fem certs per la present que és vehí e habitador de la vila d’Algezira e qui ten sa casa e son cap major e ha estat de XX anys ençà». 54Per tant s’establí a la capital de la Ribera del Xúquer en la dècada dels setanta del segle XIII.

El llinatge arrela a Alzira durant el segle XIV i ja el veiem assolir quotes de poder en el govern municipal de la vila durant la segona meitat del tres-cents. Així, el 1359 veiem dos Pere dez Torrents entre els consellers, un d’ells menor. 55El major, notari de professió, el 1360 serà jurat, 56així com en anys successius, com ara el 1369, 57el 1381, 58el 1386; 59conseller el 1372, 1379, 1390; 60i notari-escrivà de la sala o dels jurats el 1382. 61Els Dez Torrents estaven emparentats amb el poderós llinatge dels Martorell, 62així Pere dez Torrent, júnior, era marmessor testamentari del seu cunyat Jaume de Martorell, el qual havia estat nomenat jurat el 1369 i el 1377 63i era, segons es pot veure en el seu testament, una de les persones més riques de la vila d’Alzira.