AAVV - Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València

3. De l’Ascensió a la Mare de Déu d’Agost

La següent festa en importància era la de l’Ascensió. La vigília, l’altar es decorava amb el pal·li del papa Calixte i s’enramava el transsepte i el tram del creuer. També es col·locaven els pal·lis a les travesses altes de la capella major, quedant sense entelats les del transsepte, precisament per l’enramat que el cobria. De la mateixa manera, la càtedra del bisbe era recoberta amb les vestimentes luxoses i blanques que vestiria el prelat, a l’igual que la resta d’implicats a la litúrgia, mentre que el púlpit dels sermons era cobert amb el pany de la Nativitat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 131). El dia de l’Ascensió, tot l’aixovar de teixits tornava a vestir l’altar, la sagristia, el cor i les trones, mentre que el presbiteri rebia dues decoracions diferents, canviant l’anterior per uns nous empal·liats als dos nivells de travesses (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 132-133). La domínica després de l’Ascensió s’oficiava la missa De Corona Domini , d’especial importància en una catedral que, entre les seves relíquies més preuades, en tenia una de les Santes Espines. A la vigília i el dia concret, l’altar i la via sacra eren empal·liats en vermell i verd, s’encortinaven les trones del cor i la del sermó, un pal·li verd, frontal i tovalloles de brocat carmesí i tapets verds. A la processó es treia la relíquia sota pal·li, que havia estat portada de la sagristia fins a l’altar major. Era portada pel bisbe, precedit per sis capellans que portaven sis ciris verds i vermells encesos (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 133). Com a simple anècdota, tot i que no tenim notícia de quan va començar la tradició, Sanchis i Sivera indica que al braç sud del transsepte es col·locava un cubell d’aigua i una cistella amb xiulets d’aigua, fets amb canya o ceràmica, que eren tocats durant els oficis pels nens assistents, al toc de les campanes (Sanchis Sivera, 1909: 471).

La celebració de la Pentecosta, cinquanta dies després del Diumenge de Pasqua, és de les festes amb major tradició i que més van sofrir els canvis d’una litúrgia cada cop més circumspecta i menys donada a excessos visuals i sensorials. La consueta de 1527 relata el revestiment de la sagristia, l’altar, el cor i les trones, la riquesa de les vestimentes litúrgiques en ús, i una ostensió de les relíquies a l’altar major semblant a la del Diumenge de Resurrecció (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 138-140). Però, gràcies als llibres d’obra, sabem que abans la festa era molt més espectacular; tant que Villanueva va quedar fascinat, davant del relat del colom que baixava del cimbori i dels fidels que tiraven trons amb ballestes, que va equiparar amb coets. I no és d’estranyar, perquè la cerimònia havia de ser impactant. Línies amunt parlàvem de l’araceli que tancava l’ull del cimbori, amb motiu de la representació de la Nativitat, i que era col·locat de nou durant la Pentecosta. Els coets van ser prohibits pel bisbe Vidal de Blanes (1356-1368), degut als danys que provocaven sobre el nou i flamant cimbori catedralici (Villanueva 1804: 162), però la prohibició no devia complir-se del tot. Així, el 1469, uns coets emprats durant la festa van calar foc a l’altar major de plata de la catedral, fet recollit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (Rodrigo Lizondo, 2011). El cas és que al segle XVI el costum va canviar per deixar anar dos coloms, que ja ni apareixen a la Consueta de 1527 (Villanueva, 1804: 154-155; Sanchis Sivera, 1909: 467). Si seguim Sanchis i Sivera i la seva recopilació de notes preses de les despeses recollides als Llibres d’obres de la catedral, en particular, al de 1463, podem establir que la festa succeïa de la següent manera. Un entarimat s’instal·lava entre el cor i l’altar major. Sobre aquest se situava un apostolat format per homes que podem suposar procedents del clergat menor de la catedral, amb el rostre cobert amb les caretes corresponents. D’altres representaven jueus, personatges evangèlics, pelegrins i les santes dones, que es disposaven al voltant d’una imatge de la Mare de Déu esculpida. A l’igual que els apòstols, portaven màscares pintades amb els seus rostres, i una llarga perruca en el cas de la Magdalena. Al cimbori hi havia dos aracelis sobreposats, amb diversos àngels pintats, i el cilindre estava cobert per llenços amb un sol i una lluna pintats a cada costat. El conjunt podia aclarir-se o enfosquir-se, i podem suposar que la sobreposició de dos envelats representant el cel servia per ocultar el colom i el mecanisme –«les poliges per tancar e obrir lo cel, les rodes y contrapesos per a les rodes de la palometa»– que el feia baixar des del cimbori, enmig del so de la pólvora –«quatre liures de carbó per tèndrer foch alt al cimbori per metre foch als trons e bombardes». L’espectacle havia de ser impactant: el descens des del cimbori envelat d’un colom del qual sortien coets, mentre queien boles de teixit enceses, com les llengües de foc de l’Esperit Sant (Sanchis Sivera, 1909: 467-469).

Deixant a un costat el monumental Corpus Christi valencià, que des de la catedral prenia els carrers de la ciutat, entre les festes més cridaneres i fora dels temps forts de l’any litúrgic, se celebrava l’Assumpció, el 15 d’agost. Aquesta depenia de la confraria de la Verge Maria, que tenia la seva capella del Miracle als carrers davant de la façana nord de la catedral i era responsable de la decoració de la catedral i de la seva pròpia capella durant aquests dies. Des d’allí es portava a la catedral la imatge de la Mare de Déu al llit, que era dipositada al tram de creuer sobre un entarimat muntat per a l’ocasió. L’exposició de la imatge del llit de la Mare de Déu morta era acompanyada, com a mínim fins al segle XV, de l’escenificació d’un misteri assumpcionista, podem suposar que semblant al que encara avui es representa a Elx. Mentre que la consueta no hi fa cap referència, a les notes de 1420 publicades per Manuel Sanchis Guarner trobem una clara constància de la seva posada en escena amb un araceli semblant al d’altres festivitats, com la Nativitat i la Pentecosta, una maquinària que feia pujar i baixar l’àngel i la mateixa mare de Déu, i tot tipus d’acompanyaments sonors que les mateixes notes qualifiquen de trons (Carrero Santamaría, 2014: 380-381).

Com que l’Assumpció era una de les festes més importants, l’altar major exposava totes les relíquies portades des de la sagristia, envoltades per quatre canelobres de plata. La processó per la catedral i la ciutat portava la imatge de la Mare de Déu al llit. Només durant els anys en què se celebrava la perdonança de la Mare de Déu, la imatge tornava a la catedral després de la processó i l’entarimat i l’empal·liat quedaven muntats durant els cinc dies en què s’atorgava, fins el dia de Sant Lluís, en què la imatge era retornada en processó fins a la capella de la confraria, acompanyada de totes les parròquies de la ciutat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 267-271).

Entre les festes pròpies de la catedral, en bona mesura basades en el sacramentari, la benedicció del terme i l’exorcisme de tempestes prenien per escenari les arqueries de l’obra nova i el Micalet (fig. 4) que, a més, comptava amb un conjunt epigràfic dedicat a l’assumpte (Carrero Santamaría, 2014: 381-382). Finalment, per la mort del rei es col·locava al tram del creuer un «bastiment a la manera de llit» sobre el qual es desplegava una tela funerària amb les seves armes, fet del qual tenim constància entre els regnats de Jaume I i Martí l’Humà, de 1276 a 1410 (Carreres Zacarés, 1923). En el cas del funeral d’Alfons el Magnànim, el 1458, el cadafal es va complicar: construït amb fusta, amb la part superior plena de ciris i cobert amb teles negres amb les armes règies i una imatge del rei a cavall i amb l’espasa en alt, fou qualificat com a pavelló. A la zona inferior hi havia una estructura alta, amb un sepulcre de fusta cobert de panys d’or i els emblemes reials, segons recull el Dietari del seu capellà. Més singular va ser el funeral per la mort del príncep don Carles, el 1461, quan es va col·locar una taula amb un retrat seu, que es va situar al pilar davant del púlpit (Falomir Faus, 1995: 377).