AAVV - Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València

Fig. 1. Catedral de València. Planta. 1. Localització del cor medieval. 2. Sagristia. 3. Retrocapella. 4. Contracapelles de la capçalera i plataforma per a la benedicció del Diumenge de Rams. 5. Sagristia nova (s. XV).

Per a celebrar la vigília de Nadal, l’altar major era preparat i decorat pels escolans, que col·locaven els domassos a les bigues de la capella major:

...la nit ans, [aprés] de feta la guarda, los escolans empalien en la capella les dos barrades baxes de ricamarts blanchs, como se feya de primer, o ab les cortines de ras del degà Vilarrasa, y als caps, devers lo retaule, los dos emperials blanchs ab vidaures de domàs vert. Y resten aquestes dos barrades empaliades d’esta segona manera per a la empaliada de Nadal. Lo pali blanch de la Maria seyta en la cadira, que·s diu del bisbe en Bages, frontal blanch brodat de les ons, y les tovalloles blanques ab huns àngels del mateix pali. Lo qual pali ha servit a les darreres vespres de la O. Los tapits blanchs (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181).

L’empal·liat de l’altar major es renovava després de la missa major, quan els cinc escolans s’encarregaven de penjar altres teles, fent una interessant anotació: «y als caps de les barres, devés lo altar, axí en les altes com en les baxes de la capella, posen quatre emperials blanchs, dels millors, hu a cascun cap de barra, perquè se amaguen detràs les portes del retaule, quant està ubert» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 183). Els domassos que cobrien el peu d’altar, el pal·li del papa Calixt que cobria el costat sud del presbiteri, les cortines sobre els púlpits, les que cobrien les portes de l’altar, les catifes dels graons de l’altar i la cortina negra sobre el seu crucifix... La imatge de la capella major devia ser singular.

A l’inici de laudes de la vigília de Nadal, s’esventava la gran campana Morlana i l’altra voltejava; just després d’això començava un gran repic de totes les campanes durant pràcticament una hora i, després d’aquest, es feien sonar totes les campanes i esquelles que es poguessin durant quatre hores i mitja, per a la qual cosa els responsables eren ajudats pels escolans de les altres esglésies i parròquies de la ciutat. Després es feia un bell repich fins a les cinc hores, en què es tocava a l’alba amb la campana Manuel. Llavors, al fossaret de la catedral es donava un esmorzar a tots els que havien col·laborat en el monumental concert (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-182).

Almenys des de 1432, a més de la Sibil·la, el tram del creuer es convertia en un lloc destacadíssim dins de les activitats de litúrgia teatralitzada a la catedral. La seva arquitectura es disfressava mitjançant una gran lona que tancava el cimbori amb la imatge del Déu Pare, i a la barana es col·locaven vint i quatre nens vestits d’àngels que portaven ciris encesos (fig. 2).

Fig. 2. Catedral de València. Vista del cimbori.

Al transsepte sud, entre el cor i l’embocadura de la capella major, es muntava un gran escenari –«lo cadafalc acostumat devant lo cor e de l’epistoler tro sus al prehicador»– on es representava la Gloriosa Nativitat de Jhesuchrist . Es tractava d’un pessebre il·luminat per vint-i-vuit ciris, on se situaven les imatges del nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, amb els àngels corresponents. També una representació de la ciutat de Jerusalem –no sé si en un envelat– i les figures dels profetes. Al seu voltant es col·locaven vint-i-cinc pastors, entre figures i persones reals. Al cor hi havia l’arbre del Paradís amb Adam i Eva i, a sobre, el nen Jesús acompanyat de serafins. En un moment determinat, el cel entelat s’obria i apareixia un colom de fusta amb plomes de paper que arribaven fins a l’estable. Allà, un àngel amb un lliri a la mà iniciava un diàleg cantat amb la mare de Déu. 4Es deixa sentir l’empremta de la iconografia de l’Assumpció, de la mateixa forma com es pot observar la relació entre aquest tipus de representació i les de la Pentecosta i l’Assumpció de la Mare de Déu, segons tindrem ocasió de veure. Topogràficament, el cicle valencià de Nadal a l’Epifania se centrava en l’altar major que, juntament amb la sagristia, el cor i les trones, era constantment mudat del seu aixovar tèxtil. Entre les festes, destaquen la vigília de Nadal, els dies de Sant Esteve, Sant Joan Evangelista, els Innocents, Santa Llúcia i Sant Tomàs de Canterbury, Sant Silvestre, la Circumcisió i l’Epifania amb la seva vigília i la processó, que mostra la relíquia de la mirra regalada pels Mags al nen Jesús (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-202). Ni rastre del cadafal amb les escenes de l’Anunciació i el Naixement, de bisbes o d’actes de Reis Mags que, indubtablement, van existir. El problema de les consuetes és que, a vegades, no narren puntualment tot allò referent al ritual, que ja era sabut o es feia com un costum sense necessitat de descriure-ho amb detall. Només la Sibil·la és detallada com a testimoni d’aquella riquesa cerimonial. Com a colofó, per a la Candelera, l’aixovar tèxtil de la catedral tornava a lluir amb tot el seu esplendor per a la benedicció i l’aspersió dels ciris pel bisbe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 214-219).

2. De Rams a la Pasqua de Resurrecció

El segon moment més significatiu del calendari era la celebració del Diumenge de Rams i la Setmana Santa. A més de la consueta, conservem les Hores de la Setmana Sancta , un ordinari paral·lel imprès per a aquestes dates i en el qual s’especifica que el Diumenge de Rams no s’havia de celebrar a les esglésies parroquials, sinó que eclesiàstics i llecs de la ciutat s’havien de congregar a la catedral i la processó que en sortia ( Hores de la Setmana Sancta , 1553: XLIVv-XLVr). Els tocs de campana eren de cinc hores i quart, i a dos quarts de sis es feia toc de missa major dominical, durant mitja hora més. A l’interior de la catedral, l’altar major romania velat per la gran cortina negra que el cobria durant bona part de la Setmana Santa; el responsable d’aquest i el guardià de la catedral havien d’arreglar la terrassa de l’exterior del costat nord de la girola, on tenia lloc la benedicció dels rams i el sermó. Precisament aquí, el sotsobrer del capítol havia fet posar des del dissabte l’escala d’accés i des del diumenge –per a que els nens del cor no els anessin regirant–, els bancs de l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 209: 70-71). La terrassa estava decorada amb teles i tenia penjats paraments que havien estat posats pels escolans de la catedral: «...claven en la paret lo drap del servo, ab los dos tancaportes, e los tres bancals de brots, ab los dos vells, als antepits del terrat, y damunt lo banch ho seuhen los canonges, arrimat a la paret» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71). En aquell mateix lloc es col·locava una tauleta revestida amb el pany dels aniversaris i una catifa cobria el terra davant del faldistori episcopal i un faristol de ferro. Els llibres litúrgics que es portaven fins allà eren unes pericopes i un pontifical – missal bisbal –, i per a la cerimònia de benedicció també es col·locaven la sitra i l’hisop, un encenser i una naveta. Les vestimentes del prelat, diaca, sotsdiaca i altres assistents –totes en color verd–, quedaven llestes a la sagristia, juntament amb la creu que el campaner s’encarregaria de portar durant tota la processó, fins al moment de la benedicció, en què era substituït pel responsable de l’altar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71-72).