AAVV - Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València

Quin lloc era aquest que, a la capçalera catedralicia, permetia el muntatge d’un entarimat al qual pujaven el bisbe i el capítol, sagristans i un altre clergat menor, per a realitzar la benedicció dels rams i el sermó corresponent? En ocasions, les modificacions a què ha estat sotmesa la catedral de València durant temps moderns i contemporanis, ens fan difícil l’aproximació a la seva realitat material. En allò relatiu a la molt transformada girola, el seu sostre original de terrassa era l’escenari de la celebració, sobre una capella propera a la porta dels Apòstols a la qual s’accedia per unes escales col·locades allà per a l’ocasió. Aquest exterior de la capçalera va ser cobert en temps moderns per «l’obra nova», la pantalla classicista amb què s’oculta l’obra medieval mitjançant la seva superposició d’arcades (fig. 3).

Fig. 3. Catedral de València. Exterior nord de la capçalera i «obra nova».

Tornant a la benedicció dels Rams, el poble s’aglomerava a la plaça veïna, des d’on podia contemplar la cerimònia emmarcada en l’empal·liat i els domassos a què al·ludíem. Josep Sanchis i Sivera relata que antigament hi havia la possibilitat de fer la benedicció i el sermó en llocs diferents, és a dir, beneir els rams prop del costat sud-est de l’església, a la porta de la capella de Sant Vicent màrtir, o al costat de la porta nord de la catedral, costum que quedaria finalment implantat (Sanchis Sivera, 1909: 68).

La cerimònia no va canviar molt amb les transformacions litúrgiques modernes. La consueta posttridentina redactada al segle XVIII puntualitza únicament que el sermó i la benedicció de Rams es feien a «l’obra nova», tal com va romandre fins 1775, segons Sanchis i Sivera. Seguint el directori litúrgic del canonge Herrera,

Pertenece a los sacristanes entoldar la galería de la obra nueva con los tapices de la Iglesia, desde la primera ventana hasta la escalera, poner en el balcón del púlpito el paño de paz de la Passión, y sobre el balcón un tornavoz morado, parar un altar con toallas, cruz, dos candeleros, atril y missal, una silla de terciopelo morado, y tres taburetes de vaqueta colorada, y los tres banquillos de los cambreros, el uno para el maestro de ceremonias, el otro para los dos capiscoles y el otro para los dos cambreros y la sillica de tixera para el magister. En la credencia los libros epistolarios, las dos torrezillas de plata, unas fuentes de plata con agua bendita, el hisopo canonical, incensario, y naveta, dos estolas la una canonical, y la otra de domero, dos velas para que se conserue la luz dentro las torrezillas y poner tapices sobre los bancos de respaldo (Arxiu de la Catedral de València [ACV], Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia , p. 288).

Així mateix, l’altar major, les grades i el cor eren il·luminats amb dotze ciris, es col·locava el frontal brodat «d’Anglaterra», es muntaven els púlpits per als cantants i es deixaven al cor i a la sagristia les vestimentes dels responsables dels oficis: «las seis albas y estolas para los músicos que han de cantar el Pasio. Al carpintero de la iglesia le toca poner los púlpitos para cantar el Pasio» ( ibidem , pp. 288-289). Quant als músics, dies abans del Diumenge de Rams, el mosso de capella havia de demanar als canonges que guardaven les claus del tresor els llibres de Passió, els del crisma i els del mandat, que s’utilitzaven durant la Setmana Santa i que ell mateix es responsabilitzava de tornar-los a la segona festa de Pasqua:

Unos quantos días antes de esta dominica el moço de capilla de los músicos pide a los señores canónicos que tienen las llaves del tesoro los libros passioneros que allí se guardan con los libros de la crisma y del mandato, y se entrega de todo para restituhirles la segunda fiesta de Pasqua ( ibidem , p. 289).

Les cent tres palmes que es beneïen, venien directament des d’Elx, amb feixos de llorer i olivera, i eren trenades per a ús de l’arquebisbe, el celebrant i el virrei, convenientment col·locades a la galeria de l’obra nova, on es feia la benedicció ( ibidem ).

Quant a la processó que portava el clergat de la catedral fins al lloc de celebració, la consueta de 1527 indica que un any abans el capítol n’havia fixat el recorregut, encara que podem suposar que no fou molt diferent al realitzat en dates prèvies. Se sortia per la porta sud de la catedral –«com era acostumat»–, anomenada del Bisbe o de l’Almoina, es girava per la façana meridional, circumdant l’exterior de la girola, fins arribar a les terrasses veïnes a la porta dels Apòstols. Al recorregut, el campaner portava la creu de la catedral a l’anada i la sostindria fins al sermó i, en començar la benedicció, la lliurava al sagristà responsable de l’altar, que se n’encarregava fins al retorn a l’església. L’escolà guardià portava la sitra i donava l’aigua beneïda, mentre que el segon clergue menor acompanyava a qui pronunciava el sermó i al sotssagristà (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72). Menys explícites són les Hores de la Setmana Sancta , però sí que detallen la processó de la creu, els cants, l’aigua beneïda, els canelobres i ciris encesos al sortir del cor, les lectures corresponents un cop arribats al lloc, el sermó i la benedicció dels rams:

E aprés sia feta la beneditió dels rams per lo bisbe o per lo sacerdot, girada la cara a l’orient e tenint tostemps la mà stesa sobre lo poble. Segueix la benedició dels rams [...] E feta la benedictió, sia spargida la aygua beneyta sobre los rams; e aprés lo cantor, ab alta veu, començe aquesta Antiphona ... ( Hores de la Setmana Sancta , ff. XLVr-XLVIv, i XLVIIIv-XLIXr)

La consueta del segle XVIII indica que el recorregut de la processó des de la catedral fins a l’obra nova havia d’enramar-se convenientment, i destaca que els sagristans havien de guardar «la puerta de la escalera del simborio no dexando subir a nade a la galería, y el sábado de ramos da orden a los nuncios convoquen las parroquias para el domingo a las siete de la mañana para la processión, que ha de salir luego que esté cantada tercia y hecho el asperges» ( Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia , p. 289). Per últim, detalla el recorregut de la processó que, sortint per la porta sud, anava (p. 290):

por delante la cassa de San Vicente Mártir, por la Almoyna, y por delante Nuestra Señora de los Desamparados, y sube por la escalera de la obra nueva a la galería, guiando los dos capiscoles con capas cantando la antífona «Osana filio David». La cruz de la Iglesia lleva un sacristán con dalmática morada, poniéndose en la primera ventana de la galería con los dos ciriales, de modo que la vea el pueblo, las cruzes de las parroquias las arriman sus sacristanes a la pared de la parte de la Iglesia y comienza la bendición de los ramos, repitiendo el preste la misma antífona rezada y después canta la oración.

Un cop finalitzada la cerimònia, la processó tornaria «per altre camí». 5El camí de retorn és més interessant perquè comporta alguns canvis en el recorregut que, bàsicament, el que feia era envoltar la catedral. Aquest altre camí és explicitat en la consueta: la comitiva aniria pel mig de la plaça de la catedral i hauria d’entrar per la porta dels Apòstols: «y al tornar, que vinga per mig de la plaça de la Seu y entre per la porta dels Apòstols» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 73). En aquest precís moment es produïa la coneguda identificació dels murs de l’església amb els de Jerusalem i del bisbe amb Crist, trucant a les seves portes. A València, els nens del cor s’encarregaven de cantar des de l’interior de l’edifici. A la consueta de 1527, ho feien des de la sala del sotssagristà, un espai que desconeixem, proper a la porta dels Apòstols, però que devia ser als voltants de la sagristia nova, a l’esquerra de la portada, dins del conjunt d’estances dedicades al clergat menor que ocupava els pisos alts d’aquesta zona: «E canten los fadrins a la finestra de la sala del sotsagristà, dins una gelosia». Les portes de la catedral s’obrien al ritme de la campaneta del cimbori i un repic de totes les campanes, mentre els canonges es dirigien al cor i el bisbe a la sagristia, a canviar el seu vestuari; després de la celebració de sexta, es retiraven els panys d’altar verds i quedaven els negres, que s’havien posat a sota, en previsió. A partir d’aquest moment, el negre era el color que definia els domassos de la catedral, el vestuari de l’arquebisbe, els celebrants i els ministres, i el vel que cobria la creu (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72 i 73).