AAVV - Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València

En les Hores de la Setmana Sancta , el lloc d’entrada de la processó de tornada era diferent, i es canviava fins i tot la portada occidental que, llavors, devia ser un mur de tancament, amb la seva façana principal inacabada. El lloc de cant dels infants passava de l’habitació del sotssagristà, al costat de la porta dels Apòstols, a un dels pisos del Micalet, i s’iniciava un intercanvi d’antífones entre els escolans, l’arquebisbe i el capítol, el volum del qual, a més, anava «in crescendo», per acabar amb la crida del prelat a les portes del temple i la resposta des de l’interior; finalment s’obrien les portes entre tocs de campana i se celebrava l’hora de sexta ( Hores de la Setmana Sancta , 1553: Lr-LIr; i Sanchis Sivera, 1909: 470).

Per als altres dies de la Setmana Santa i fins a l’inici del Triduum Sacrum , en les tres fonts que tenim entre mans –les dues consuetes i les Hores de la Setmana Sancta – les rúbriques se suavitzen en el seu contingut material, i se limiten exclusivament a indicar de forma puntual les lectures o les oracions, el nombre d’espelmes que s’encenien i s’apagaven, la importància del canelobre de l’altar major i el Ciri de la Fe. Al dimarts sant, la consueta del segle XVI ens recorda que, després de les vespres de difunts, s’havien de preparar els estris per a les celebracions més intenses dels dies següents, com ara perfumar el monument, obtenir l’oli per al crisma i disposar de l’aixovar per al mandatum :

Recorde’s lo sotsagristà de perfumar la tomba y tovalloles del monument ab alguna bona olor. E faça comprar a l’armarier tres quarterons d’oli molt clar per a la crisma y mija liura de cotó, y done-li los bacins y cànters de lautó del lavament dels peus, per a que·ls netege, que l’armarier toca de netejar-lo (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 76).

Durant el dimecres sant el cerimonial començava a condensar-se. A les vespres, les Hores de la Setmana Sancta recullen: «E en la missa maior quand lo preuere dira “Pax domini” deu se leuar del tot lo vel o cortina ques posa dauant lo altar maior» (f. CXLVIIv). A la consueta es recull la mateixa acció relatada de forma una mica diferent: «Quan diuhen Pax Domini etc., en lo punto que acostumaven de apartar les cortines, huy dexen-les caure de tot, les tres cortines de davant lo altar, y prenen-les corrents y ponse-les dins la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 77). El pal·li i les teles d’altar negres eren substituïdes per blanques i, ara, la creu del Lignum Crucis , velada, era portada fins a l’altar major durant el cant del Vexilla Regis . Quan s’entonava el vers «beata cuius brachiis», el sotssagristà havia de descobrir-la i, acabat el vers, tornar a cobrir-la –aquesta era l’última vegada que es mostrava. Acabades les completes, s’apagaven els llums de l’altar i durant les tenebres només quedaven els ciris sobre la reixa del cor. Els sagristans tancaven les portes de la catedral, la finestra sobre la porta del campanar i del cor i, mentre es deien les matines de tenebres, els escolans s’encarregaven de vigilar que els nens no toquessin malament ni abans d’hora: «los escolans van per la Seu ab unes vergues primes per a pegar als fadrins, perquè no toquen ans de hora ni ffassen mal» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78). Quan es tancava de la catedral, el sotssagristà s’encarregava d’arreglar la tomba del monument per a la cerimònia de l’enterrament de l’hòstia el Dijous Sant. Així, a la sagristia, prenia l’ara que hi havia sobre l’armari de la plata, els panys grana que s’acabaven de fer per indicació del redactor de la consueta, una Bíblia petita daurada i una creu també petita, corporals daurats i el filacteri de la creu que penjava a la sagristia, on es podia llegir l’epígraf en hebreu, grec i llatí. A un costat de l’ara es posava la Bíblia, a l’altre la creu petita amb peu de plata i una mica de flor de taronger a l’interior de la tomba i es tancava amb clau (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78-79). Els sagristans havien de dormir al monument per a cuidar-lo. La localització d’aquest dins la topografia catedralícia anava des de l’habitual situació a la sagristia, recollida al missal de 1509 i a la consueta, al lloc en què s’instal·lés segons les Hores de la Setmana Santa de 1494, ja fos «en lo sacrari o casa que aparellat hauran» (Villanueva, 1804: 148-149) –s’entén que es tracta d’una capella que arreglaven amb aquesta finalitat. En època moderna comptava amb uns llenços en perspectiva que havien d’emmarcar el monument, i podem imaginar que eren semblants, en allò referent al joc de profunditats, als que es conserven avui a l’església parroquial de Villahermosa, a Ciudad Real, compostos per diverses gergues que es disposaven unes darrere les altres per a crear l’efecte òptic.

Evidentment, la localització del sepulcre a la Seu valenciana va ser variable i circumstancial, cap a la que es dirigien les diverses processons del Triduum Sacrum . En tot cas, destaquem que una localització bastant habitual del sepulcre va ser la retrocapella o transagrari que ocupava la superfície de darrere el retaule major. A més que, com hem vist, en ocasions aquesta retrocapella fos denominada el Sepulcre, la consueta del segle XVI especifica com de vegades la processó anava fins al monument, fent el recorregut des de la porta de la sagristia per la girola, passant per la Mare de Déu de l’Anyell –retaule que estava en una de les capelles– fins arribar al mateix punt axial del presbiteri. Algunes precioses notícies sobre la confecció de l’arca o sepulcre emprat per a enterrar les hòsties van ser recollides al llibre d’obres de 1432, on se citava expressament que s’havia encarregat al fuster Joan Amorós «la tomba que fiu obrar pera reservar lo cors preciós de Jehsus lo dijous sanct» (Sanchis Sivera, 1909: 470-471).

Després d’indicar-se que des del Triduum Sacrum fins a les primeres vespres de Pasqua no se celebrarien matines, serveis de difunts, ni oficis de la Mare de Déu, l’inici del Dijous Sant suposava que «encenen-s’i quinze ciris davant lo altar» ( Hores de la Setmana Sancta , 1553: LCr.). A més dels ciris, el ritual es complicava. En finalitzar, les matines ja contemplaven un intercanvi de cants entre els cors: «E acabada de dir la dita Antífona, dos cantors stant davant lo altar diguen Kyrie eleyson. E lo chor replique...» ( Hores de la Setmana Sancta , 1553: CLXVv). A les vespres del mateix dia

ab gran reverència sia reservat lo Corpus Domini en lo sacrari o casa que apparellat hauran, fins al següent jorn, segons és de costum. E quant portaran lo Corpus de l’altar al sacrari, ab baixa veu diguen lo seguent vers: Egressus Iesus de pretorio portans spineam coronam tunc iudei omnes clamabant: Tolle Tolle crucifigatur . Estant lo prevere que haurà dit la missa en lo altar, començen vespres, lo qual al fi de les vespres digua vers: Dominus vobiscum (Hores de la Setmana Sancta , 1553: CLXIXv).

Per al Dijous Sant es preparava de forma molt especial la capella major, vestida amb tapissos i entelats blancs de grans proporcions, que cobrien l’intercolumni des de l’arc de davant de la sagristia fins al que es trobava davant l’escala del cimbori. El blanc anava a joc amb les vestimentes dels oficiants, en contraposició a l’ús d’ornaments negres durant les tres primeres fires de la Setmana (Villanueva, 1804: 151). Es reposava la roba d’altar, es col·locava el coixí perquè s’agenollés el diaca i es netejava i preparava l’argenteria i el vidre per a la benedicció dels olis. S’aparellava l’aixovar de la sagristia perquè estigués disponible –olieres, creus de cristall, llibre de perícopes, epistolari, les cobertes de vellut verd i sis vels de diversos colors, dos per a cobrir les creus i els quatre restants per als nens, no sabem si per tapar les mans o perquè es cobrissin el rostre, com es documenta a Saragossa. Les vestimentes preparades per al diaca, el bisbe i els acompanyants eren blanques, i mentre es vestien se celebrava la sexta i es beneïa la llum nova amb l’encenedor de la sagristia, els ciris del qual s’encenien. Al cor es col·locaven dos bordons i dos capes negres, i per fi, el retaule major es descobria per complet, traient la tela negra, però romania tancat, com corresponia a aquest temps. A la sagristia es beneïa el bàlsam per aparellar amb els olis i des d’allà es portava a l’altar major en una processó encapçalada pel sagristà amb la patena i el calze, seguit dels dotze preveres, dos diputats amb les capes i ciris blancs, el sotsdiaca amb la creu episcopal i el vel blanc, el bisbe amb el bàlsam també amb vel blanc, acompanyat per un diaca a un costat, portant el bàcul, i, a l’altre, un assistent vestit amb capa blanca. Arribats a l’altar, el prelat dipositava el bàlsam sobre aquest, cobert amb el vel blanc, i pronunciava la confessió (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 79-83).