AAVV - Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València

En temps moderns i segons la consueta del segle XVIII, el fuster feia «un tablado de tres tablas y una escalera postisa» des del presbiteri fins als púlpits, perquè es pogués accedir directament des dels laterals del cor. Mentrestant, a l’altar es col·locava el frontal de la passió, els sis candelers d’or, vuit capes blanques, i amb el vel s’assecava el calze (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia , pp. 302-315). De fet i tornant a la consueta de 1527, un cop arribats a l’altar major, el sotssagristà enviava l’arca pasqual –«lo confrenet d’estojar lo Corpus en lo monument»–, coberta amb el vel i la tovallola brodats d’or, encara que també podia col·locar-se al seu interior el Sant Calze –el «càlzer de Jesuchrist»– per a reservar l’hòstia (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 83-84). El Sant Calze es va utilitzar per a posar l’hòstia el Dijous Sant, fins que el 1744 se li va caure al canonge Vicent Frigola i la copa es va partir (Villanueva, 1902: 42).

Durant la missa, els capellans eren encarregats de portar els recipients dels olis –crisma, «oleum sanctum» i «oleum infirmorum»–, cadascun vestit amb teles morisques –«paraments morischs»– una blanca, una altra morada i una verda. També hi havia quatre nens vestits de blanc, cenyits amb cíngols, que portaven les dues creus de cristall velades, l’epistolari i l’evangelari antics, i es cobrien els caps amb vels clars de diferents colors (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 84-85). Finalment, dos escolans de blanc, amb amit, encensaven amb turíbuls i navetes, amb l’encens d’estorac i benjuí, i cremaven fumàries per al monument. Tot seguit es feia la benedicció dels olis, amb una intensa relació física entre l’altar major i la sagristia, d’on eren portats i retornats els vasos d’olis. Després d’això, se succeïa una gran processó que circumdava la girola catedralícia i tornava al cor i l’altar, mentre el prelat romania assegut al faldistori que havia estat canviat al costat nord del presbiteri. Allà, després de la processó, i envoltat de dotze preveres, el bisbe barrejava bàlsam i olis per a fer els olis sagrats. Després d’això, tres canonges amb riques vestimentes litúrgiques portaven l’hòstia consagrada al monument: el que el portava vestia de blanc i els acompanyants de carmesí, amb les dalmàtiques de brocat regalades pel papa Alexandre VI. Llavors, la processó retornava per la girola des de la Mare de Déu de l’Anyell fins a la sagristia, circumdant l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 86-90). De nou des de la sagristia i amb els encensers i ciris preparats, es reorganitzava la processó, ara encapçalada per l’arquebisbe i el pal·li, cap a la capella on s’havia muntat el monument. No queda clar on se situava, tot i que és segur que se situava en alt. La processó passava pel transsepte, per la «porta major de la capella», i arribava fins a l’altre extrem «per la Verge de l’Anell y detràs lo Corpus fins al monument (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 90-91). Els escolans portaven ramets, cinc poms de cera per al segell i el plat petit de plata. Els tres sagristans portaven els olis i el sotssacristà la clau de la tomba: «Y axí va-se’n primer al monument, y fa apartar les relíquies, que stan en lo pas de la escala, y les capes de papa Alexandre». Els dotze preveres ascendien fins al monument, i llavors fins al primer entarimat en dos grups de sis, després d’aquests pujaven els que portaven el Corpus, precedits pels dos turiferaris. El cofre es col·locava sobre els corporals i l’ara que havien estat presos de la sagristia i per sobre s’hi havia col·locat una de les capes litúrgiques que s’haurien aixecat amb les perxes de fusta daurada. Després d’encensar, es posaven els ramets i les flors dins, i el tancaven amb clau. Posaven els poms i els cobrien amb una fulla de paper, perquè no s’enganxés la capa a l’arqueta. Es deixaven allà els ciris i la processó retornava al cor i els dotze preveres a l’altar major per a dir les vespres. Després d’aquestes, el bisbe s’apropava al monument, confirmava que estigués bé i el segellava amb el segell de plata de la sagristia, per després dirigir unes paraules al poble allà congregat des del més alt de l’entarimat. Acabat tot i cap a dos quarts de dotze, el sotssagristà treia l’última cortina negra que tapava l’altar de teles i tapissos, i quedava a l’aire la fusta i la pedra –«tot rònech ab la fusta y pedra a mostra». Mentrestant, a la sagristia, s’aparellaven els elements necessaris per a la celebració del mandatum , després del sopar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 92-94). La cerimònia del soterrament varia considerablement a la consueta del segle XVIII, en la qual apareix un jacent que es col·locava als peus de les grades de l’altar major i d’allà era traslladat al sepulcre, a la capella de Sant Miquel (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia , p. 338).

Quant al mandatum , mentre es tocaven les matraques, la consueta de 1527 descriu com els encarregats aparellaven la roba a la sagristia, caracteritzada pels colors blancs i negres, i a l’altar major es portava el faristol de ferro i el pontifical, les dues bacines per a rentar els peus als canonges i els càntirs corresponents. En finalitzar les matraques es vestia el prelat, i sortia des de la sagristia l’escolà de l’altar amb la creu petita, dos diputats amb canelobres i ciris negres apagats, dos sotscabiscols amb bordons, els canonges amb veu al capítol, tots ordenats en dos cors i vestits amb capes negres. Al final, el bisbe, únicament acompanyat per dos assistents de negre que sostenien el gremial i els canelobres, i darrere seu un sotssagristà amb les tovalloles. Un cop a l’altar major i cap al costat nord, els canonges s’asseien als bancs i s’iniciava el lavatori. L’acte finalitzava a la sagristia, amb el bisbe, el capítol i el clergat menor, reunits on s’acabava de llegir el mandatum . Quan havien sortit tots menys el prelat i el capítol, es tancava la porta de la sagristia, per a realitzar la confessió general i que el prelat donés l’absolució. Com a remat, amb l’ofici de tenebres es tancaven les portes de la catedral, però es deixaven oberts els porticons (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 94-98). El Divendres Sant, un cop contractat qui pronunciaria el sermó i posats a tocar matraques, s’aparellava el vestuari litúrgic a la sagristia, marcat per l’intens ús de color negre, a excepció de la mitra blanca del bisbe. En un altar completament despullat, es col·locava sobre la peanya la creu d’atzabeja, el pontifical i l’epistolari. A la part alta de la dita creu, que procedia de l’armari de les relíquies, es col·locava una segona estauroteca de plata amb «hun poch del fust de la Veracreu, que stà en lo reliquiari de vidre de moltes relíquies». Era l’adorada pel prelat al presbiteri i allà romania fins dissabte sant. Durant els oficis, el diaca, des de dalt d’un dels púlpits, deia els versos de la Passió i el sacerdot les seves oracions ( Hores de la Setmana Sancta , 1553: CLXXXVIv i CXCIr). Després començava l’adoració de la Creu. La processó, acompanyada per ciris negres apagats, es dirigia des de la sagristia a l’altar major, mentre es col·locaven dos coixins –negres o verds– per a disposar les dues creus que servirien per a l’adoració del Divendres Sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Dos dels cantors –prevere i diaca–, amb capes de seda, anaven fins la porta de la sagristia, on prenien la creu coberta amb un vel negre i començaven un recorregut en què intercanviaven versos entre els dos ministres que portaven la creu – Popule meus –, dos nens de cor davant l’altar major – Agios o Theos – i el cor canonical – Sanctus Deus –, alhora que s’anaven descobrint els braços de la creu del fi vel negre que l’amagava, fins arribar a l’altar major en què la creu es destapava per complet i era alçada mentre es cantava tres cops, cap als fidels, Ecce lignum crucis , amb resposta del cor, finalitzant amb el cant complet pel cor de l’antífona Ecce lignum crucis in quo salus mundi pependit venite adoremus . Sobre un coixí i unes tovalloles, la creu era adorada pel bisbe, els ministres i els fidels més propers ( Hores de la Setmana Sancta , 1553: CXCIIIv-CXCVr). A diferència d’altres llocs on hi havia una adoració comú entre el capítol i els fidels, a València es va optar per escollir tres ubicacions per a tres audiències diferents. Una creu se situava al cor per als canonges, una altra a les grades de la capella major i fora de les reixes d’aquesta, per al prelat i els ministres; per fi, unes altres cinc creus de plata –procedents d’un calaix de la sagristia– eren portades per tota la catedral per altres tants capellans, que les oferien als fidels per a la seva adoració (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Pel que sembla i recull Villanueva (1804: 151), després de l’adoració de la Creu es mostrava la relíquia de la Santa Espina.