Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

La lluita pel reconeixement, insisteix Innerarity, ha esdevingut la forma paradigmàtica del conflicte polític i social de finals del segle XX. Un conflicte més difícil de gestionar ja que dona lloc a un espai polític complex i sense estructura definida, no jeràrquic, on és difícil utilitzar les antigues categories analítiques i on no serveixen les antigues jerarquitzacions sovint plenes de prejudicis, com per exemple sobre el fet lingüístic i les llengües, com hem vist. No es tracta que el problema de la desigualtat social i la redistribució, que ha marcat els últims dos segles, desaparega. La qüestió és que hi ha una nova realitat més difícil i més complexa de gestionar i de regular legalment. A més, tots els elements d’opressió de la vida social són mixtos i sol passar que els exclosos culturals o lingüístics, o de gènere o raça, ho siguen també econòmicament i socialment, en distintes proporcions (Fraser 1995: 212).

Com a conseqüència d’aquesta nova realitat, les teories de la justícia han estat reformulades buscant una nova concepció del principi d’igualtat per a intentar vèncer les múltiples opressions que supere la falsa neutralitat del dret, les homogeneïtats i les igualtats abstractes (Young 1990, Recoeur 2004, Renault i Touraine, 2005), i formes de justícia més cooperatives (Van Parijs, 2003). Al capdavall, com recorda Innerarity (2015: 66-67), absorts pel «què» de la justícia, havíem deixat a banda el «qui». I el «qui», el subjecte de l’acció, també importa, no és igual qui faça el «què», no és igual que els homes representen les dones, o que siguen les dones qui es representen, no és igual que en els estats compostos «l’interés general» el decidisca el centre o que hi participen totes les parts, no és el mateix que les minories lingüístiques tinguen a les seues mans els instruments per a garantir un sistema fort de seguretat lingüística o que corresponga a la majoria lingüística el poder per a determinar el grau de protecció de la minoria.

Innerarity encara va més enllà i afirma «que el “qui” importe significa, des d’un altre angle, que determinades formes de sublimació de la titularitat [del poder] (neutralitat, cosmopolitisme) no són més que una solució tramposa perquè res no canvie substancialment ... i es reproduïsquen les formes de dominació». Al capdavall, la suposada neutralitat procedimental, com el patriotisme constitucional (Bastida, 2007), oculta formes de poder i dominació, insisteix Innerarity, seguint Kymlicka (1995).

La qüestió de la diferència, de les diferències amb igualtat, esdevé, per tant, central. No es tracta que les societats tinguen una tolerància condescendent i que identifiquen dues realitats: el ciutadà normal i l’altre que és «diferent» i tolerat en la seua diferència (Herkman, 2004), ni la solució pot ser el «reconeixement del dret de la majoria» (Orgad: 2015) que es situa per damunt del dret de les minories. Aquesta forma de tolerància és una mena de poder, de jerarquia i dominació.

El ciutadà normal és aquell sobre el qual es diu que no és nacionalista, ni té identitat diferenciada, ni gènere, ni color de pell, ni llengua. Està al capdamunt de la jerarquia i el seu nacionalisme, identitat, gènere, color i llengua són «normals» pel fet de ser els dominants; banals, en la terminologia de Billig (2006). La neutralitat i imparcialitat sovint només és el criteri dominant en el grup majoritari (Innerarity 2015: 68).

Cal valorar plenament les diferències per a avançar en la lògica de la igualtat perquè la igualtat només pot realitzar-se amb la diferència reconeguda de manera igualitària (Renaut i Touraine, 2005). Al capdavall, el desafiament més gran de les societats actuals, segons Innerarity (2015: 73-74), és «el reconeixement públic de la identitat diferenciada [de l’individu], tant des del punt de vista de gènere com des de la seua dimensió cultural o la seua identificació amb una determinada comunitat política. Aquest és el gran dilema a què ens enfrontem, ... avançar en l’extensió dels drets completant alhora el pas de l’universalisme abstracte dels drets polítics a l’universalisme concret dels drets socials i culturals» i fer-ho, a més, des de la diferència.

És per això que nosaltres, en aquest treball preferirem el concepte seguretat lingüística al d’igualtat lingüística. Entenem que igualtat lingüística és un concepte normatiu de Dret, més o menys formal, que no garanteix, per ell mateix, “viure i treballar” en una llengua, especialment quan aquesta llengua és minoritzada pel seu context sociolingüístic. El concepte de seguretat lingüística implica, segons Réaume (1991 i 2003), un marc legal de garanties per a viure plenament en la llengua pròpia, capacitat de decisió exclusiva del grup lingüístic sobre la llengua pròpia i respecte absolut a les altres llengües en les situacions de contacte de llengües. Tot i que s’assemblen, els elements que fonamenten la seguretat lingüística no són iguals als que fan possible les polítiques de normalització lingüística.

En aquest sentit, com recorda Bodoque (2009), els tres factors nuclears perquè tinguen èxit les polítiques de normalització lingüística i que, en la seua opinió, es puga passar a situacions de seguretat lingüística, són tres: primer, una legislació efectiva favorable de manera activa a la llengua minoritzada; segon, des dels governs, polítiques públiques lingüístiques integrals i transversals orientades a aconseguir l’ús normal i habitual de la llengua minoritzada en tots els àmbits oficials i institucionals, en tots els llocs de treball i en tota la dimensió social de la iniciativa privada i cultural; i, finalment, unes dinàmiques sociolingüístiques positives per a la llengua minoritzada, que han de ser estudiades i analitzades exhaustivament i de manera sistemàtica pels poders públics.

La seguretat lingüística no depén d’un marc legal suposadament i falsament neutre i igualitari que està en funció sempre de les decisions polítiques parlamentàries i governamentals, sinó de la capacitat del grup lingüístic per a establir un marc legal que afavorisca activament la llengua minoritzada, que limite el predomini de la llengua «majoritzada» i que compte també amb polítiques públiques compensatòries de les desigualtats lingüístiques i amb capacitat per a canviar les dinàmiques sociolingüístiques dominants favorables sempre a les llengües fortes i del poder, i desfavorables per a les llengües minoritàries i sovint sense poder o amb un poder comparativament més minso. I, fer-ho, això sí, respectant els drets dels parlants de la llengua majoritzada i la seua seguretat lingüística.

1. Un cas d’anàlisi de la diversitat lingüística espanyola des de l’òptica del nacionalisme lingüístic, en la seua forma «banal» (Billig, 2006), a Rodríguez Adrados (2008). S’hi afirma, per exemple, que «com Catalunya mai no ha estat una nació, no hi ha hagut una llengua catalana unificada, normalitzada, fins que ho va fer Pompeu Fabra, ja al segle XX» (pàg. 276), que «[el basc] no ha estat mai una llengua unificada ni pròpia d’un Estat», sinó «una sèrie de dialectes no sempre intel·ligibles entre si, al costat dels quals s’ha creat una llengua comuna, el batua» (pàg. 141), a diferència del castellà, que és una llengua consubstancialment unificada i homogènia. I, encara més, «amb l’expansió del castellà i la decadència de la cultura tradicional, es reduí progressivament el nombre de parlants del basc en els segles XIX i XX: era una llengua rural, el castellà es difonia com la llengua de ... més alt nivell sociolingüístic. Amb la conversió del País Basc en una autonomia i la pressió d’un fort nacionalisme, que imposa, per diversos mitjans, l’aprenentatge del basc, augmentà el nombre dels seus parlants» (pàg. 142-143). És curiós que, en aquest relat, mentre el castellà «s’expandeix» de manera que sembla natural i on el nacionalisme espanyol no apareix enlloc, el basc «s’imposa», s’entén que contra natura, per la voluntat del nacionalisme basc.