Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

Només en una societat els membres de la qual coneguen a bastament les llengües oficials de la comunitat política pot considerar-se que la tria lingüística en les relacions formals i informals és mínimament igualitària. Per contra, no hi haurà mai tria lliure i mínimament igualitària de llengua si en una comunitat política hi ha dues llengües en contacte i una és la llengua dominant que tots els membres de la comunitat coneixen perquè és la llengua pròpia o perquè és la segona llengua, però en tenen un coneixement suficient i elevat; i l’altra és la llengua subordinada, que només coneixen suficientment (i no sempre en la variant escrita) els que la tenen com a llengua pròpia.

Encara més, i transcendint la dimensió individual, només en una societat en què totes les persones que hi viuen coneguen les dues llengües en contacte pot haver-hi unes condicions mínimes perquè la comunitat lingüística minoritzada tinga oportunitat de veure els seus interessos lingüístics mínimament garantits i estiga en condicions de sobreviure i que les persones que la conformen tinguen seguretat lingüística.

En aquest sentit, en el procés d’incorporació dels drets lingüístics de les minories al corpus del liberalisme d’acord amb les premisses culturalistes, el pensament liberal ha mantingut la distinció clàssica de Dworkin (1977) sobre els dos graus de constricció dels drets (negació o limitació) i la doble tipologia dels drets (fonamentals o legals). Branchadell (2003: 71-73) parteix d’aquestes dues distincions i les relaciona amb la diferenciació de Kymlicka entre restriccions internes i proteccions externes per a afavorir la situació i l’ús social d’una llengua minoritzada, distingint també entre els membres de la comunitat lingüística minoritzada i els de la comunitat lingüística majoritzada.

Combinant els diferents factors, Branchadell afirma que el liberalisme no permet mai la negació de drets fonamentals i tampoc no ha de limitar els drets fonamentals dels membres d’una comunitat lingüística minoritària; ara bé, pot negar i limitar en tots els casos els drets legals, i pot limitar els drets fonamentals dels no membres de la comunitat lingüística minoritària per a fer possible la igualtat real de les dues llengües en una societat perquè les minories puguen viure i treballar normalment en la seua llengua pròpia.

Com destaca Branchadell (2003: 68), «en contrast amb el liberalisme preculturalista, que exclou o ignora els drets específics de grup, el culturalisme liberal es pot entendre com una justificació d’aquests drets des de paràmetres liberals». Aquestes serien ara les posicions dominants en aquests moments en el pensament teòric liberal. L’hegemonia intel·lectual del multiculturalisme liberal, si més no en la teoria liberal del món anglosaxó, ha estat recentment qüestionada des de posicions del nacionalisme estatalista liberal tradicional. Les crítiques insisteixen en la idea que el multiculturalisme està contribuint a la «fragmentació de la majoria» i a la «minorització de la majoria», i es plantegen, seguint paradoxalment els arguments multiculturalistes i sense resoldre la qüestió dels drets de les minories, si és possible el reconeixement dels drets de la majoria cultural per a no esdevenir una minoria més (Orgad, 2015).

Tot amb tot, la persecució de la seguretat lingüística plena dels individus que parlen llengües minoritàries no justifica qualsevol tipus de mesura per al multiculturalisme liberal. Els principis liberals no justifiquen, per exemple, les «restriccions internes», és a dir, actuacions dels poders públics impositives contràries als drets bàsics, i únicament legitima les «proteccions externes» si promouen la igualtat entre els grups i remouen obstacles i elements de minorització i exclusió lingüística que pateixen els parlants d’una llengua minoritària. «En resum, una posició liberal comporta llibertat dins del grup minoritari, i igualtat entre els grups majoritari i minoritari» (Kymlicka, 1995: 152).

Arribats ací, cal reconsiderar que tot el debat del liberalisme cultural parteix de tres consideracions analítiques implícites. Primera, que hi ha moltes més comunitats lingüístiques que comunitats polítiques en el món, i que la realitat és que, llevat dels estats nació extremadament menuts, la pràctica totalitat dels estats són plurilingües (Levy, 2003), com hem vist en el capítol 1. Segona, que la ideologia de la majoria dels estats nació constituïts al segle XIX i el segle XX que afirma la idea que un Estat està format únicament per una nació i que una nació ha de tenir una única llengua i cultura, ha servit per a legitimar una jerarquia lingüística radicalment injusta (Kymlicka, 2002). I tercera, que el problema rau en el tractament de la diversitat de llengües en un mateix territori, perquè, si és cert que la immensa majoria de les comunitats lingüístiques existeixen en un espai geogràfic determinat, també ho és que en un mateix territori, per raons històriques i sociolingüístiques diverses, puga haver-hi més d’una comunitat lingüística (Magnet, 1986).

Partint implícitament d’aquesta triple consideració, Réaume (2003: 294-295) afirmarà que les propostes que tradicionalment han estat considerades com les adequades per a respondre a la diversitat lingüística en un mateix espai geogràfic i polític (el model territorial i el model personal) són inadequades i contradictòries amb els principis liberaldemocràtics.

El model territorial, adequat per a territoris essencialment monolingües, no ho és per a realitats plurilingües atés que el seu objectiu és aconseguir que una societat plurilingüe esdevinga monolingüe o que, com a mínim, només hi haja una llengua oficial. El model territorial, segons Réaume, trivialitza l’interés lingüístic de la població perquè la vincula a un projecte polític general i margina els interessos i els drets lingüístics individuals i col·lectius de la població a la qual no se li reconeixen drets lingüístics, sia la parlant de la llengua històricament autòctona i minoritzada o bé les persones que parlen la llengua dominant en la comunitat política estatal i majoritzada. El model territorial, per tant, no seria l’adequat per a garantir la seguretat lingüística a les comunitats lingüístiques en els territoris en què hi ha més d’una llengua en contacte.

Però, per a Réaume, el model personalista, o de drets individuals i po֞‟sitius vinculats a la persona, que construeixen l’interés lingüístic com una simple qüestió d’elecció individual de llengua, també és inadequat, ja que oblida la dimensió col·lectiva de les llengües i sobrevalora la capacitat individual de l’elecció de llengua en contextos sociolingüístics en què hi ha desigualtat de llengües. Aquesta concepció tradicional del liberalisme és errònia i insuficient.

Réaume considera que la tria entre els dos models és equivocada i que els interessos lingüístics no poden quedar subjectes a la voluntat de la majoria ni a una suposada lliure elecció individual en un context desigual; la solució, en la seua opinió, és posar el centre d’atenció en la garantia de la capacitat d’elecció col·lectiva del grup lingüístic per tal de mantenir la seua manera de vida lingüística, respectant altres comunitats lingüístiques.

La capacitat d’elecció i de decisió per a mantenir la pròpia llengua correspon exclusivament al grup lingüístic; però dins d’un territori en què ha de respectar l’existència d’altres grups lingüístics que han de tenir seguretat lingüística i capacitat per a decidir, igualment, mantenir la pròpia llengua.

La qüestió de fons no es circumscriu a la qüestió del reconeixement de les minories lingüístiques i a l’establiment d’un marc legal i polític formalment «igualitari» amb les diferents llengües i amb la llibertat de llengua dels ciutadans. El debat del culturalisme liberal està directament relacionat amb una realitat política i jurídica de primer ordre. Com diu Innerarity (2015: 62) «ja no hi cap motiu per a sorprendre’ns de la transformació del nostre paisatge polític o per a seguir aferrats a esquemes interpretatius que ens resulten familiars ... des de fa temps, en tots els àmbits, des del domèstic i local fins a l’internacional, s’obri pas un nou eix [de fractura política] que té a veure amb la identitat, i al seu voltant sorgeixen nous tipus d’irritacions socials i a partir d’ell s’articulen els projectes col·lectius ... El camp de joc polític s’ha omplit de veus diferents ... les dones, les altres cultures, les víctimes, els governs subestatals, les minories ètniques, les sexualitats diferents, les llengües minoritzades».