Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

Ara bé, viure en la pròpia llengua és un bé participatori, democràtic i grupal (Margalit i Halbertal, 1994). Com afirma Bodoque (2009), independentment de quina siga la llengua pròpia, les persones individualment considerades poden arribar a conéixer un nombre elevat de llengües, i les llengües poden ser naturals o artificials, vives o mortes; però els individus poliglots només podran comunicar-se i identificar-se com a coneixedors d’una llengua si hi ha més persones que coneixen també aquesta llengua i es relacionen amb ells. Ara bé, aquesta mateixa persona poliglota només podrà aspirar a viure en una de les llengües que coneix, si aquesta és la llengua de bona part de la població d’un territori determinat, i únicament podrà viure-hi en totes les dimensions personals, emocionals, socials i intel·lectuals si hi ha un context de seguretat lingüística en el territori en qüestió i en la comunitat lingüística autòctona, i si la llengua, per tant, pot ser utilitzada sense interferències ni imposicions per a usar altres llengües.

Val a dir que, en situació de llengües en contacte, sense seguretat lingüística, amb una llengua predominant i una altra de subordinada, les persones que tenen com a llengua pròpia la subordinada només podran viure parcialment en aquesta llengua i generalment en contextos i funcions considerades subalternes, com hem vist en parlar del concepte «jerarquia lingüística».

Ara bé, el fet que la llengua siga un bé participatori i grupal comporta que, perquè el govern puga estructurar un sistema de seguretat lingüística, cal que hi haja una mínima massa crítica de parlants. Les iniciatives governamentals per establir sistemes legals que permeten nivells de seguretat lingüística són dos, segons Réaume (2003). Un règim de tolerància lingüística o un règim d’oficialitat lingüística. Seguint MacMillan (1998), el règim de tolerància comporta un sistema de drets lingüístics per a garantir l’ús individual de les llengües per a poder parlar-la al carrer i a casa, i per a usar els cognoms i noms propis. Però, també drets per a usos individuals i col·lectius com ara usar-la en comunicacions personals, en activitats públiques que afavoreixen que es puga perpetuar-ne l’ús (escola, mitjans de comunicació, activitats culturals, d’entreteniment i d’oci); en activitats econòmiques privades de l’estil de negocis i treball, publicitat, documents; i també en associacions civils i privades, en esglésies i organitzacions religioses, i en les institucions governatives, especialment en la de Justícia, i caldria afegir que davant la policia (Bodoque, 2009).

Per a Réaume, els drets de tolerància son universals i els parlants de qualsevol llengua poden reclamar-los. Els drets lingüístics del règim de tolerància tindrien, doncs, una naturalesa preferentment individual. Branchadell recorda, però, que els drets lingüístics tenen una naturalesa dual; d’una banda, contenen una concreció individual, però necessiten tenir garantida una dimensió col·lectiva per a poder-se realitzar (Eisenberg, 1994; Campbell, 1994; Patten, 2003).

A l’hora de parlar del règim d’oficialitat com a sistema de seguretat lingüística, Réaume considera que, per a poder establir un règim d’oficialitat, a més de comptar amb un nombre mínim de parlants, la comunitat lingüística que ha de ser «assegurada» ha de tenir una vitalitat notable i una presència en la vida pública important. Només en aquests casos estaria justificat un sistema de seguretat lingüística fort o, en paraules de MacMillan (1998), drets lingüístics associats a una promoció pública forta i continuada. Els drets als usos personals i familiars de la llengua han de ser plenament garantits, també el de l’ensenyament en la llengua pròpia, comptar amb mitjans de comunicació que utilitzen la llengua, tenir tot tipus de recursos culturals i d’entreteniment en la llengua pròpia, treballar, rebre serveis privats, anuncis públics, comptar amb institucions i Administració en la llengua pròpia, garanties que la policia i la Justícia usa la llengua pròpia i intervencionisme actiu en el sector privat per a garantir plenament els drets lingüístics en la llengua minoritària i sovint minoritzada.

Hi ha consens entre els teòrics liberals a considerar absolutament legítimes les mesures, en terminologia de Kymlicka, de promoció externa (iniciatives públiques i normes legals que permeten l’exercici dels drets lingüístics en totes les dimensions personals, oficials i privades de la vida d’una societat) per a garantir un sistema de seguretat lingüística; però hi ha un debat obert pel que fa a les restriccions internes, o obligacions legals fortes, en cinc dimensions:

a ) la grandària de la massa crítica de parlants necessària per a justificar mesures de seguretat lingüística,

b ) quines mesures serien justificables en els casos en què les llengües estan en situació extremadament crítica,

c ) la tria lingüística personal d’una llengua o una altra en contextos de contacte lingüístic,

d ) la llengua dels cartells d’informació general en zones on hi ha contacte de llengües, i

e ) l’ensenyament en la llengua minoritària.

Respecte a les dues primeres qüestions, cal dir que hi ha la tendència entre els autors del culturalisme liberal, en Réaume molt clara, a considerar que adoptar mesures per a garantir la seguretat lingüística demana, com a premissa prèvia, una comunitat lingüística viable i mínimament vigorosa i, alhora, que en cap cas no es podrien justificar obligacions personals imperatives i contràries a les llibertats bàsiques per a aconseguir que un grup de persones parle i transmeta una llengua en procés de desaparició i en situacions de supervivència i desintegració extremes.

Així mateix, hi ha un consens general a l’hora de determinar que els poders públics no poden interferir en la tria personal d’una llengua en contextos comunicatius determinats i, de la mateixa manera, no poden decidir el comportament individual o familiar respecte a la transmissió familiar de la llengua pròpia. En altres paraules, els poders públics no poden imposar quina llengua parlen els ciutadans en contextos comunicatius determinats ni en quina llengua parlen els pares als seus fills. Ara bé, els poders públics sí que poden decidir triar una llengua minoritària com a llengua de treball habitual, sense perjudici que, en societats oficialment plurilingües, tinguen l’obligació de relacionar-se amb els ciutadans en la llengua que aquests hagen triat.

Pel que fa a la retolació i la informació pública en situacions de contacte de llengües, el culturalisme liberal no té una posició definida; però el debat sembla inclinar-se a considerar que la informació de relleu públic en una única llengua és una mesura que atempta contra drets bàsics i que xocaria amb els principis liberals democràtics (Kymlicka, 1995).

Finalment, el debat liberal culturalista tendeix a considerar que, sempre que els poders públics garantisquen que puga haver-hi una proposta privada que oferisca l’ensenyament en una altra llengua nacional o estrangera, la tria de la llengua de l’ensenyament no és un dret bàsic en els centres educatius, tant de titularitat pública com de titularitat privada, mantinguts amb fons públics, sinó una decisió potestativa governamental (Carens, 2000).

I cal recordar que en contextos de contacte lingüístic, amb llengües majoritàries i «majoritaritzades», i llengües minoritàries i minoritzades, l’ensenyament de manera exclusiva o preferent en la llengua minoritària és l’instrument més sòlid per a garantir el coneixement de la llengua i permetre la possibilitat real d’una autèntica elecció lingüística igualitària i oberta en tots els usos i funcions socials (Aronin i Singleton, 2012; De Houwer, 2009; Safont, 2011, 2012 i 2013; Yamamoto, 2001) i, per tant, reforçarà els principis liberals democràtics.