AAVV - Els valencians, poble d'Europa

Uns dies més tard, el ple de Coordinación Democrática es va reunir amb els representants de les nacionalitats i regions. 104 El document La alternativa para la Democracia –elaborat a València, el 25 de setembre– havia de ser modificat. Enrique Múgica defensà la conveniència dels canvis i va declarar que «en la oposición, hasta ahora, nos hemos movido en el terreno de las declaraciones programáticas». El propòsit es centrava en trobar «fórmules pràctiques de negociació» amb el govern. 105 El nou esperit negociador trobà la seua expressió en un nou document – Un programa para la negociación –, en el punt sisé del qual –el més extens– es proposava un:

Reconocimiento de las aspiraciones a estatutos de autonomía de las nacionalidades y regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico durante el periodo constituyente del Estado, restableciéndose provisionalmente para los casos más específicos de Cataluña, Euskadi y Galicia los principios e instituciones configurados en sus estatutos, aprobados o plebiscitados y formando sus respectivos gobiernos de autonomía, con las funciones que en su territorio les confieran dichos estatutos. 106

El temps corria i el plantejament de la Taula continuava incomprés i neutralitzat. La programació de la primera visita oficial dels monarques al País Valencià, molt probablement, va respondre al propòsit governamental de desarticular definitivament l’operativitat del organisme unitari valencià. 107 L’eixida de la Taula dels independents –Broseta, Noguera i Font de Mora– potser també va tindre aquesta clau de lectura. 108

A les Illes Canàries, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics tractà de concretar els termes d’un programa polític comú. També, de respondre a l’oferiment de negociació efectuat pel govern. 109 El comunista Simón Sánchez Montero va fer de portaveu de la postura majoritària de Coordinación Democrática . Aquesta insistia en la necessitat de garantir unes eleccions lliures. 110 En canvi, Amancio Cabrero –d’ORT– va declarar que l’objectiu fonamental de la reunió era «negociar la ruptura y en ningún caso la reforma». 111 A la discrepància d’objectius s’unia una altra de mètode. I així, mentre les organitzacions reformistes defensaven la possibilitat de negociacions individuals o de grup amb el govern; en les organitzacions rupturistes predominava el criteri de la negociació conjunta. 112 Finalment, es va acordar iniciar converses –això sí– condicionades a l’assumpció governamental de certes bases polítiques. 113 Diverses comissions haurien d’elaborar els projectes de negociació, que canalitzaria una futura comissió de la POD i del govern. 114 Aquest pols polític tingué conseqüències immediates i, a València, el governador civil imposà una multa de mig milió de pessetes a l’organitzador dels Premis Octubre, el qual –segons la nota oficial– havia consentit els al·legats dels representants de la Taula en favor de la ruptura i en contra de la reforma impulsada pel govern. 115 Cal tenir en compte que la Taula era percebuda com un «membre preeminent» de la Plataforma d’Organismes Democràtics i, en conseqüència, un artífex principal de la seua estratègia negociadora. 116

Els acords de Tenerife havien d’analitzar-se per Coordinación Democrática. 117 Tanmateix, ni l’equip democratacristià, ni el bloc socialdemòcrata i liberal es van pronunciar d’immediat. Segons es deia, el cost d’una eventual campanya abstencionista suposaria una despesa de vora dos milions de pessetes. 118 Ara bé, aquesta dilació estava directament relacionada amb els moviments que simultàniament s’estaven produint al si de l’aparell estatal. I és que el 18 de novembre les Corts van aprovar el projecte de llei per a la reforma política, la qual reconeixia la democràcia, la primacia de la llei i la sobirania popular. Amb aquesta darrera Llei Fonamental, els procuradors havien cancel·lat formalment el Franquisme. 119 Eixe mateix dia, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics es va refermar en les seues condicions de suport al govern. 120 També ho va fer la Taula, la qual va insistir en la seua principal demanda. 121 A més a més, es va conèixer la resposta del govern al prec regionalista dels procuradors valencians en Corts. La instauració d’un règim autonòmic –més enllà de la possibilitat legal d’articular una associació interprovincial– havia d’esperar. 122

Clarament, el govern s’havia imposat sobre les forces del continuisme nostàlgic i ara procedia –d’acord amb les organitzacions opositores disposades al possibilisme pactista– a minimitzar l’opció rupturista. 123 Vicent Ventura considerava inevitable el triomf de l’esquema governamental i incitava l’assumpció d’una perspectiva electoral. Els comicis de 1977 anaven a ser cabdals i «per als partits que de debò són valencianistes, la unitat segueix essent necessària. Amb plataformes o sense». 124 La reunió plenària de Coordinación Democrática posà en evidència la divisió entre les organitzacions favorables a la inhibició davant el referèndum i les que propugnaven una abstenció activa. 125 Eixa mateixa nit, diversos artefactes explotaren contra quatre llibreries de Xàtiva, Saragossa, Albacete i Sevilla. 126

L’exclusió valenciana

A finals de novembre, els integrants de Coordinación Democrática i de l’oposició reformista van celebrar una assemblea decisiva en la seu madrilenya del PSP. 127 Havia arribat el moment de formalitzar el recolzament o el rebuig al govern. Per tal que el referèndum i les eleccions generals tingueren legitimitat democràtica, l’oposició exigia el compliment d’una sèrie de condicions. Entre elles es trobava la d’«institucionalizar políticamente todos los países y regiones integrantes del Estado español». Segons van manifestar a la premsa alguns dels reunits, es tractava de l’aspecte més problemàtic de l’acord. Els representants de la Taula –Josep Guia i Víctor Fuentes– van ser els únics que no van subscriure el document. Aquesta decisió anava a tindre unes conseqüències transcendentals. La Taula no havia aconseguit situar-se dins del perímetre del consens hegemònic. Aquell mateix dia, el govern va adoptar tres decisions rellevants: l’anunci de la visita dels reis a la regió valenciana, la renovació del concert econòmic amb Àlaba i el reconeixement oficial de l’Institut d’Estudis Catalans. 128

Els esdeveniments es precipitaren i els últims dies del mes de novembre i els primers de desembre de 1976 van ser densos en decisions polítiques de llarg abast. Una vegada obtingut el recolzament a l’esquema reformista, el govern autoritzà la celebració del XXVII Congrés del PSOE. 129 Es tractava del primer que se celebrava a Espanya des de la fi de la guerra civil. El rei Joan Carles va rebre en audiència les principals autoritats civils canàries. 130 El valencià José Miguel Ortí Bordás –sotssecretari de governació– pronuncià una conferència en la qual alertava contra els qui pretenien «frenar el pacto» i instaurar un «pluralismo descontrolado y explosivo». 131 Aquella mateixa vesprada els monarques aterraven a València. La visita oficial anava a prolongar-se durant quatre jornades especialment significatives.

L’endemà, 1 de desembre, es va celebrar en la seu madrilenya del PSP una altra cimera de l’oposició democràtica. La sessió va començar amb un succint informe de l’ Equipo Demócrata Cristiano sobre la reunió mantinguda amb Suárez, els detalls de la qual les parts van acordar no difondre. Seguidament es va tractar la legalització del PCE i la conveniència que estiguera present en la comissió negociadora. Al no aconseguir-se un acord, l’assemblea va nomenar una comissió amb l’encàrrec de definir una estructura satisfactòria de l’òrgan negociador. 132 En conéixer-se els criteris de conformació de la referida comissió, es van alçar les protestes de les instàncies unitàries valenciana i canària, així com la de les organitzacions declaradament rupturistes –PTE, MC i ORT. 133 Finalment, la representació canària va acceptar la seua exclusió. No, en canvi, els representants de la Taula, Josep Lluís Albiñana –PSOE–, Josep Sos Sancho –PCV– i Josep Guía –PSAN. Tampoc, els membres dels citats grups de l’esquerra marxista. 134 De res li va valdre a la Taula la seua sol·licitud expressa de formar part de l’ens negociador. 135 Per la seua banda, el diari Avui qualificava d’excel·lent la representació de les «principals nacionalitats», minimitzava el cas de la Taula com un «problema diferent», afirmava –sense ser cert– que l’ens unitari «renuncia a un representant propi dins la comissió a fi de no bloquejar o retardar la seua formació» i anunciava que aquest «ratificarà probablement avui tot allò acordat, car se senten representats per la resta de representants de les altres nacionalitats». 136Pocs dies abans, Amadeu Fabregat –en una columna marcadament displicent– havia deixat escrit que «València no és res». 137