AAVV - Els valencians, poble d'Europa

En el curs de Peníscola, George Pierret, secretari general de la Conferència de les Regions Perifèriques Marítimes d’Europa –òrgan consultiu de la Comunitat Econòmica Europea– va afirmar que «la política regionalista no es sólo una coordenada del problema político interior, sino que es también, tal vez, una necesidad impuesta por la política internacional» i va insistir en el doble caràcter –representatiu i instrumental– que les regions tenien a Europa. La diversitat de la CEE es feia efectiva a través de les regions. Aquestes frenaven la tendencial concentració de l’activitat econòmica en les zones industrials pròximes al Rhin. Països com Gran Bretanya i Irlanda havien condicionat el seu ingrés a l’existència d’una autèntica política regional. Recentment, s’havia creat un Fons d’Inversió Regional. Preguntat sobre la relació entre regionalisme i la integració espanyola en la CEE, George Pierret va contestar:

El regionalismo es una oportunidad no sólo para resolver problemas, sino para plantear el destino de nuestros pueblos de una forma armónica. El peor peligro que puede ocurrirle a nuestro continente sería una uniformización. 76

La primera reunió de la comissió d’enllaç dels organismes unitaris de l’oposició es va celebrar a València. 77Malgrat estar convocats, no hi van assistir els representants del Consello de Forzas Políticas Galegas –entre les qüestions a tractar a València no es trobava l’opció federalista–, ni els del Consell de Forces Polítiques de Catalunya –rebutjaven l’estratègia negociadora conjunta– ni les forces opositores basques –no tenien cap instància unitària. 78 A més a més, no es va admetre la intervenció d’un portaveu –Emilio Ruiz Pérez– de tres organitzacions polítiques no integrades en Coordinación Democrática de Andalucía. 79 La comissió d’enllaç va acordar la formulació d’un programa polític, recollit en el document La alternativa para la democracia. 80 Així mateix, va decidir la constitució de la Plataforma d’Organismes Democràtics, l’organisme unitari de l’oposició amb la base representativa més ampla de tots els existents. 81 El representant de l’Assemblea de Catalunya va sostindre que «la defensa de los intereses de Cataluña pasa por la unidad de la oposición y no por negociaciones hechas por el Gobierno». 82 De nou, la principal reivindicació de la Taula va resultar ser la més controvertida:

[…] las principales dificultades las presentó la Delegación valenciana, que, de acuerdo con el mandato que tenía, exigía la constitución de un Gobierno autónomo provisional desde el momento de la ruptura democrática. 83

Sense dubte, la Taula havia aconseguit situar la qüestió valenciana com a peça crítica de l’escenari polític estatal. 84 La vespra de la reunió, el PSPV acordà una estratègia amb la UDPV en matèria estatutària, així com l’inici de converses amb el MCPV i el PCV per tal d’articular una coalició electoral d’esquerres. 85 Mentrestant, a Peníscola continuava el curs sobre el regionalisme. En la seua ponència, Manuel Thomás de Carranza va afirmar que nacionalisme i regionalisme no s’havien de confondre. En el passat i sense resultats satisfactoris, l’Estat havia intentat la descentralització a través de les províncies. També calia superar l’apoliticisme del període tecnocràtic, el qual no integrava adequadament la participació ciutadana. 86 L’Estat havia de ser el gran instrument moderador que potenciara –a través de la transferència de fons– el desenvolupament equilibrat de totes les regions. Per la seua banda, Rafael Ossa Echaburu –redactor en cap de La Gaceta del Norte – va abordar la qüestió del regionalisme basc. En la seua opinió, en aquelles províncies existia una majoria sociològica procliu a conciliar la unitat amb la diversitat. Les lleis havien de reconéixer l’existència d’una regió i dotar-la d’un règim especial. Amb caràcter general, resultava urgent la necessitat d’«institucionalizar las regiones, alejando el peligro de pasar de un centralismo a una hemorragia de particularismo». 87 En consonància amb aquestes idees, el ple de la Diputació Provincial de Castelló acordà demanar al govern la concessió d’un estatut d’autonomia per al País Valencià. 88 Així mateix, la Taula sol·licità al govern civil el permís necessari per a celebrar, el 9 d’octubre, un míting en la Plaça de Bous de València commemoratiu del Dia Nacional del País Valencià. 89

La comissió executiva de Coordinación Democrática havia d’analitzar el document aprovat a València. Però l’operativitat d’aquest organisme unitari estava sent seriament qüestionada. Per uns perquè aglutinava forces polítiques amb enormes diferències ideològiques i de representativitat. 90 Per altres, atés el seu plantejament en matèria de nacionalitats i regions. 91 Així les coses, ID, PSP i PSOE ni assistien a les reunions ni ratificaven el document La alternativa para la democracia . Aquestes organitzacions al·legaven tenir problemes amb la presència d’Antonio García Trevijano –circulava un dossier suposadament comprometedor en relació a la seua intervenció en el procés d’independència de Guinea Ecuatorial. 92 La Taula sí va manifestar la seua adhesió al document de València, l’aprovació del qual valorava com «un paso adelante en la unidad de la oposición para la ruptura democrática y la conquista de la libertad y la autonomía del País Valenciano». 93 De les setze organitzacions integrades en l’ens opositor, solament UDPV es va negar a signar el document. També van ratificar el text aprovat a València l’Assemblea de Catalunya, la Taboa de Galicia , el Consell de les Illes i Coordinación de Fuerzas Políticas de Canarias. 94

Aleshores, l’ambaixador Manuel Thomás de Carranza –fent de portaveu del govern– declarava a Peníscola que la voluntat de «crear hechos diferenciales absurdos» amb la finalitat de comprometre la unitat del país representava un «atentado de lesa Patria» que havia de ser «indiscutiblemente perseguido y repudiado». La pròxima convocatòria d’eleccions generals exigia reforçar la intensitat dialèctica enfront dels particularismes nacionalistes. Els delegats provincials del Movimiento –els quals estaven cridats a col·laborar democràticament amb el govern– havien de ser-ne ben conscients. 95 En l’acte de clausura del curs de Peníscola, Pérez Tahoces va recordar la decisió governamental d’encomanar a les pròximes Corts la institucionalització de les regions. Des de l’òptica del govern, la qüestió regional quedava indissociablement unida a les properes eleccions generals. 96 Probablement, aquesta voluntat oficial d’ajornar la qüestió va motivar la prohibició dels actes del 9 d’octubre. 97 La tensió ocasionada pel recent assassinat del president de la Diputació Provincial de Guipúscoa, el desplegament d’un fort dispositiu policial, i la incomoditat generada per la pluja acabaren de dissuadir els convocants. 98 Els mitjans de premsa d’àmbit estatal ABC i El País no es van fer ressó de la prohibició. Per la seua banda, l’editorial Curial publicava un nou llibre de Joan Fuster: La decadència al País Valencià. 99

L’hegemonia de l’esquema reformista

Després de setmanes d’ajornaments, es va reunir la comissió executiva de Coordinación Democrática . El pols mantingut entre García Trevijano i ID, PSOE i PSP es va resoldre en favor d’aquestes organitzacions polítiques. En la reunió es tractà el document aprovat a València per la comissió d’enllaç. La filiació política dels integrants de la comissió –cinc comunistes, tres independents, dos socialistes i dos maoistes– suposava un greu entrebanc per a les organitzacions reformistes. 100 Entre elles, s’hi trobava Izquierda Democrática , que va acordar no ratificar ni el preàmbul, ni diversos aspectes programàtics del document. Aquesta organització democratacristiana es comprometia a impulsar una rectificació substancial de l’estratègia de Coordinación Democrática . En concret, ID anava a maniobrar en favor del «reconocimiento expreso del proceso electoral libre como momento clave de la ruptura democrática» i «la aceptación de un principio de “tregua” con renuncia a las movilizaciones callejeras por motivos políticos durante el proceso de negociación Gobierno-oposición». 101 Novament, l’aspecte que més polèmica va suscitar va ser el referit a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Les organitzacions grans –PCE, PSP, ID i PSOE– estaven d’acord en limitar el caràcter de nacionalitat a Catalunya, País Basc i Galícia i s’oposaven a les reivindicacions de la Taula. A més a més, proposaren la creació d’una comissió negociadora amb el govern integrada per deu membres. 102 Aquesta iniciativa suposà un punt d’inflexió. L’esquema subjacent a la Plataforma d’Organismes Democràtics quedava impugnat. En aquest sentit, Josep Melià va escriure que «Coordinación Democrática, definitivamente, es ya un cadáver». 103