Enric Trillas Ruiz - En defensa del raonament

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Enric Trillas, 2015

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2015

c/ Arts Gràfiques, 13

46010 València

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Maquetació: Textual IM

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Il·lustració de la coberta: Auguste Rodin, El pensador

Correcció: Elvira Iñigo

ISBN: 978-84-370-9882-1

Als meus fills i néts

Confessió a mode de pròleg

Introducció

PRIMERA PART: SOBRE EL RAONAMENT

1. Raonar

2. La deducció feble o «d’estar per casa»

3. Quelcom més sobre la formalització matemàtica

4. La deducció forta o formal

5. Classificació de les conjectures

6. Refutació, falsificació i decidibilitat

SEGONA PART: SOBRE EL SIGNIFICAT

7. Els predicats

8. El significat d’un predicat

9. La mesura del significat

10. Sobre la «veritat»

11. Sobre dos principis aristotèlics

12. Els col·lectius i la seva representació

13. Primers comentaris sobre la lògica borrosa

14. Segons comentaris sobre la lògica borrosa

TERCERA PART: SOBRE EL CONTROL I LA INCERTESA PASSANT PER LA VAGUETAT

15. El control del raonament

16. L’analogia en el raonament

17. Vaguetat i borrositat

18. Comentaris finals sobre la incertesa

Conclusió

Algunes referències

Va pensiero…

Passada la fita dels trenta anys que no visc a Barcelona, i alguns com a investigador emèrit, algun cop la imaginació em tempta a fer una mena de balanç entre el donat a, i el rebut de, Catalunya. Per sort, encara tinc prou senderi per no caure en temptacions com aquesta car, sense cap necessitat de fer sumes i restes, sé que he rebut més del que he donat. Geografia i història; cinc generacions conegudes de família; literatura, educació i cultura; la idea de no només parlar sinó enraonar; un idioma, o dos com és el meu cas; seny i rauxa; mestres, col·legues, alumnes; amics. Interculturalitat i ulls oberts al món, tant proper com llunyà. La primera càtedra. Records íntims i també públics, d’errors i d’èxits. Menjars, olors i colors, pins i la Mediterrània; viles i monestirs. Tantes coses sentides i vives en el record!

Els quaranta-quatre anys viscuts a Catalunya, repensats de lluny i quan mimva el que en pot restar, em fan creure que el que vaig rebre és molt i que, en realitat, sempre estaré en deute. Pel que fa al que puc haver-hi donat, no em pertoca ni recordar-ho ni jutjar-ho; vaig fer el que em tocava per ésser al lloc des del qual era possible fer-ho i també, és clar, perquè ho vaig voler fer. En tot cas, les medalles atorgades per algunes institucions catalanes ja donen compte de reconeixements per la meva part agraïts de tot cor. Però sempre resta quelcom per fer i, per exemple, fins ara no havia escrit en català gairebé res d’allò sobre el que he investigat. Si bé crec que ni hi sóc a temps, ni avui seria possible, car l’anglès és l’idioma comú de la ciència, tinc un sentiment fortíssim de mancança.

Fins i tot bilingüe, sé que gairebé sempre em dic les coses, especulo o penso, en català. Per tant, pot ben ésser que les idees sobre les quals he escrit, majorment en anglès i a revistes a les quals l’estil explicatiu és d’una altra mena, poden estar mancades d’una, diguem-ne, claredat conceptual i frescor intel·lectual, o gràcia explicativa dels conceptes bàsics, que les hagi allunyat dels pensadors no científics i, en particular, dels que són a les terres de parla catalana.

Si en el clos del cervell rumio en català, vaig pensar que potser me’n sortiria més fàcilment d’explicar en aquest idioma quelcom del que he fet; coses entre les quals, per exemple, mai no he arribat a plantejar el fil conductor que hi pugui haver. La resposta a la pregunta «per què no intentar-ho?» és aquest llibret.

A més a més, els pensadors als quals m’he referit –i, és clar, no només els de parla catalana– ni usualment llegeixen les revistes on es publiquen els treballs com els meus, ni sovint tenen els coneixements matemàtics que calen per tal de copsar-los adequadament i poder repensar-los. Un assumpte que, nogensmenys, és alhora insoluble sense el seu esforç i sense que tinguin un material que, fins i tot sense estalviar algun esforç de comprensió, contingui explicacions que puguin cridar el seu interès.

Si bé a la península Ibèrica i a les Illes, els darrers trenta anys he pogut explicar parts del meu pensament a molts llocs, a Catalunya i a València i fora d’algun congrés o reunió especialitzada, gairebé mai hi he estat convidat a fer-ho. Entre això i que pràcticament tot ho he publicat en anglès, allò del que se’n podria dir la meva obra (dit ben agosaradament i posant-me alhora vermell) resta completament desconegut entre els pensadors de parla catalana, entre els quals almenys alguns filòsofs, lingüistes, sociòlegs, juristes, metges i economistes podrien estar-hi interessats. Si més no en allò que té a veure amb dos problemes que podrien ésser de llur interès: el raonament ordinari i el significat de les paraules. Uns problemes per a l’anàlisi dels quals, i potser per no gaire més que començar a repensar-los, he introduït algunes idees que, encara que possiblement discutibles, podrien oferir nous punts de vista als estudiosos. Uns problemes dels quals i en tot cas crec que cal defensar-ne l’estudi, bo i destacant la idea que el raonament ha d’ésser sotmès a control, que no val denominar raonament qualsevol bla-bla-bla i que, sovint, encara que no únicament, el control es pot fer per mitjà de models matemàtics, és a dir de la deducció formal un cop sobreposada a l’ordinària o a l’especulació. El que es pot dir, cal dir-ho clarament; la resta, si existeix, pot indicar un camí, però aquest camí cal senyalitzar-lo i fer-lo transitable fins i tot als límits, no gens menyspreables, de la metàfora, la ironia i la poesia. Així com la primera s’ha estudiat científicament com una base del raonament, que jo sàpiga la segona i la tercera encara no han tingut un tal estudi.

Molt del que he fet té a veure amb el que s’expressa amb termes lingüístics sobretot imprecisos i, per tant, amb l’estudi de les representacions formals del coneixement expressat en llenguatge natural i del raonament de sentit comú que, en català, potser no estaria malament dir-ne bé enraonar, o bé raonament assenyat. Entre allò que em fa pensar que almenys una part del que he fet podria interessar alguns filòsofs, economistes, enginyers, lingüistes, metges, sociòlegs, juristes, etc., hi ha el que segueix.

1. Sovint he vist com a molts camps s’interpreten els enunciats condicionals d’una manera que és gairebé exclusiva de la lògica clàssica; s’interpreta «Si p, aleshores q» com a «no p o q», la qual cosa no permet fer inferència deductiva, ni cap endavant ni cap endarrere, llevat que p i q siguin enunciats precisos, que el càlcul lògic sigui el booleà i que, almenys potencialment, es pugui comptar amb tota la informació que calgui. Quelcom semblant, si bé llunyanament, al que passa a la física quàntica, és ben poc corrent, si no il·lusori. Molts cops la informació no es abastable per complet, té un cost econòmic que no és assumible, no es fiable del tot, no hi ha prou temps per tal de trobar-la tota, etc., però sempre cal raonar a partir d’allò que es coneix prou bé, per tal de prendre una decisió o bé d’empendre alguna acció.