Gerard Furest - Decàleg irreverent per a la defensa del català

Primera edició: Setembre de 2021

© Gerard Furest, 2021

© Del pròleg Jordi Martí Monllau

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

Mallorca, 348 (4-1)

08013 Barcelona

nuvol.com

Correcció: Marta Serra

Disseny: Laia Serch Muni

@nuvol_com

@nuvol_com

@elnuvol

ISBN: 978-84-17455-36-1

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

«Ningú no pot dir amb un mínim de lògica i de sentit comú que respecta, admira o estima la llengua catalana i vol que sobrevisqui (...) si al mateix temps no fa tot el que cal perquè aquesta llengua vegi el restabliment de totes les seves prerrogatives».

«Conviure és viure els uns amb els altres i no pas els uns sota els altres»

Manuel de Pedrolo

Entre 1944 i 1945, Jean-Paul Sartre va escriure un seguit d’articles en què reflexionava sobre el comportament dels seus compatriotes durant els anys de la tot just finalitzada ocupació alemanya de França. Van ser quatre articles («La república del silenci», «París sota l’ocupació», «Què és un col·laboracionista» i «El final de la guerra») en els quals el filòsof existencialista mirava d’entendre, però també d’explicar, als francesos i al món, per què la resistència contra l’invasor, si bé havia existit, no havia estat a l’altura de l’autoconcepte que els primers tenien d’ells mateixos, ni de la imatge que en tenia la resta de la humanitat, especialment els seus aliats. No hem dit entendre perquè sí, sinó perquè aquesta és sempre la primera motivació del filòsof: situar-se davant de les coses i dels esdeveniments per mirar de comprendre per què han passat, i per què han passat de la manera que ho han fet, quan podrien haver estat diferents o, senzillament, no haver estat.

En aquests escrits, Sartre interroga amb honestedat (que és la primera virtut d’un intel·lectual) els seus records dels anys de guerra, i analitza la seua pròpia experiència, que dona per descomptat que és extrapolable a la de la resta dels francesos que van viure aquells anys des de la no acceptació de la derrota pròpia i la vergonya per la victòria d’un enemic que, un temps abans, havien cregut impotent. Un enemic que actuava guiat pels valors de la cara oculta de la cultura europea.

Sartre vol comprendre, perquè el coneixement, que permet de donar forma a allò que aparentment no encaixa, guareix. I, com que vol comprendre, es mostra comprensiu: explica que, amb els anys i el contacte quotidià, l’enemic resultava «massa familiar», tant que no l’«arribàvem a odiar», i parla de la sensació que l’ocupació i els seus mals van ser una pena que es va patir «sense poder jutjar-la com a immerescuda», perquè la derrota havia estat tan fulminant i aclaparadora que costava no sentir-se’n culpable.

Però Sartre també és sever amb molts dels seus compatriotes, i conclou que, entre ells (de fet, entre tots nosaltres, homes i dones de tots els temps), hi ha una mena de personalitat que tendeix a «plegar-se al fet consumat, sigui aquest el que sigui», i a «aprovar-lo moralment», com si la consumació fos alhora una prova de valor i una benedicció, i això al mateix temps que sembla creure fermament en la bondat del canvi —de qualsevol canvi — i en l’absurditat de mirar cap al passat (absolent d’aquesta manera el present de qualsevol pecat d’origen). Sartre observa en molts dels seus coetanis la temptació d’experimentar «les delícies de no pensar, de no preveure» i la «por de dur a terme l’ofici de ser home» (consideracions amb les quals s’avançava a Hannah Arendt). Els veu units, de vegades, a «una docilitat davant d’un futur que hom renuncia a forjar», i unes altres a una confiança absurda en la pròpia astúcia. Aquesta darrera no seria res més que la màscara a què recorreria qui s’intueix massa feble per tal de fer-se acceptable a si mateix i de cara als altres, i ajornar —potser delegar— la responsabilitat i l’acció.

La quotidianitat de l’ocupació i la familiaritat amb els ocupants, la sensació de no ser prou bons per a aspirar a una altra cosa, la simplicitat i l’absència d’esperit crític (i la incapacitat d’experimentar vergonya que li és connatural, que és símptoma d’un dèficit moral), les ganes de no complicar-se la vida, i la sublimació de l’horror al conflicte en la il·lusió que hi ha dreceres i plans genials que, arribat el moment (que mai no és ara) permetran que ens en sortim; aquest és el diagnòstic de Sartre a l’hora d’explicar el mal moral de la decadència que descoloria la França ocupada, la que col·laborava, però també la indiferent, aquella que es limitava a esperar. Davant d’aquests, però, i salvant l’honor de tots, els resistents: simbòlics i expectants durant molt de temps, però ardits quan va caldre. Les paraules de De Gaulle que proclamaven que el París ultratjat havia estat alliberat per ell mateix eren una mera hipèrbole, però és indubtablement cert que, al final de la guerra, no només París, sinó tot França, havien estat salvades de la derrota final per la rebel·lia i la constància d’uns pocs.

També el nostre país es mira, ara mateix, perplex, i no s’agrada en la seua decadència, especialment evident —i punyent— pel que fa a la seua vitalitat lingüística. I també per a nosaltres serveix aquell diagnòstic de Sartre: la familiaritat amb la dominació i amb els seus agents, amb un paisatge social de submissió que, per sistemàtic i antic, ha acabat transformant-se en natural, sobretot per a les noves generacions; la ràbia girada envers nosaltres mateixos per tantes humiliacions encaixades; l’acceptació d’un discurs lingüístic hegemònic, d’una ideologia lingüística pensada i divulgada amb la voluntat de legitimar la nostra minorització i residualització, de soscavar la nostra capacitat crítica i fer-nos còmplices de l’execució de la pena capital que s’han pres la llibertat de dictar per al nostre cas; la temptació de sucumbir a la comoditat, a les promeses buides i als cants de sirena d’una societat que ha dut l’art de l’alienació fins a uns nivells de sofisticació mai vistos abans; l’horror al conflicte, a qualsevol conflicte, malgrat saber que, com una esfinx, s’ha interposat en el nostre camí, i que només podrem evitar-lo al preu de perdre’ns a nosaltres mateixos; i, encara, l’efecte estupefaent d’imaginar dreceres que ens permetran tenir una casa sana i estàlvia a Ítaca, en una jugada definitiva, potser mestra, sense haver de fer l’esforç de pastar ciment, pujar bastides i dreçar parets maó a maó.

És veritat que la culpa no és nostra: on som ens hi han posat. Però també és veritat que la solució passa per nosaltres.