Gerard Furest - Decàleg irreverent per a la defensa del català

Són uns automatismes conseqüència de segles de repressió i d'un ferotge intent d'etnocidi, sí, però també, manllevant el títol kunderià, d'una insostenible lleugeresa de l'ésser catalanoparlant. Una lleugeresa que és, precisament, el drama i principal feblesa d’un moviment que se sent redemptor, però en realitat sobrat d'estètica i mancat d'esperit pràctic. I és que la consciència lingüística, en comptes d'augmentar en paral·lel, com hauria estat esperable, a la presa de consciència política, ha lliscat vertiginosa en un sentit inversament proporcional. Heus aquí l'autèntic drama, perquè, com va augurar Pompeu Fabra, si la llengua falla, fallarà tot. És on sou, just enmig del mal d'Almansa, que a tots —tard o d'hora— alcança. Per corroborar-ho, només cal que transposis a la teva observació el principi extraoficial número u de la sociolingüística: no et fixis tant en què parla la gent en general, perquè aquesta és la fotografia esbiaixada del present; fixa't en quina llengua fa servir la canalla per jugar i tindràs la fotografia del futur. Avís per a desprevinguts: un cop hagis activat els sentits, podries ensopegar amb la commoció que, entre l'una i l'altra, hi hagués un decalatge d'ús cataclismàtic de fins a quaranta punts percentuals.

En un context de bilingüisme social, quan per inèrcia ambiental la identificació horitzontal —amb la parella, els amics, els companys, els saludats i els desconeguts— en la llengua forta guanya incessantment terreny a la identificació vertical —amb els consanguinis— en la llengua feble, no és agosarat afirmar que aquesta darrera ha entrat de ple al temps de descompte. Són faves comptades: davant la manca d'una consciència lingüística robusta, ni tan sols els llaços sentimentals i familiars són un aturador prou influent per evitar la suplantació.

També és cert que, com a parlant, pots escudarte en una bigarrada munió d'arguments i pretextos, perquè la realitat és que tot —absolutament tot— juga a favor d'aquesta metàstasi minoritzadora: una demografia de cartró pedra, tres segles eterns de colonització mental i d'humiliacions físiques, setze hiverns de Ciudadanos martellejant infàmies convenientment amplificades per mitjans de difamació sense escrúpols i, fins i tot, el que menys t'hauries esperat i més et dol: que massa opinadors i entitats que tenies per immunes a segons quines quimeres hagin defallit. I, no menys greu, que els partits amb els quals és possible que et sentissis representat en algun moment, s'hagin deixat posseir pel marc mental del dimoni taronja d'una manera tan pregona que ni amb quinze Expedients Warren no aconseguirien exorcitzar-se'n. Cadells, antigament tan radicals, inclosos, en un ensorrament discursiu generalitzat i sense gaires precedents. La distopia d'ahir, transfigurada en malson d'avui.

Sigui com sigui, de paternalisme i infantilització ja n'has patit prou, i ni tan sols tota la corrua d'adversitats no et pot exonerar de deixar perdre allò que ets: català, valencià o illenc, per obra i gràcia de la llengua que és llavor i sentit de tot.

Aquestes són, per tant, unes línies que s'adrecen a gent com tu, que pertanys a aquella immensa minoria poc seduïda —abduïda?— pel vessant més retòric del processisme nefelibata (nefelibata: dit de la persona somiadora, que vagareja pels núvols), o que ets un supervivent de la dreta espanyolista autòctona que, quan ha governat, ha volgut aprofitar un migrat autogovern per a esborrar qualsevol rastre identitari no folklòric que et diferenciés de la majoria nacional castellana; a tu, que t’enerva pensar en aquesta dècada de bandejament a tots els nivells del principal tret idiosincràtic dels catalanoparlants; a tu, que t'aterreix el fet de constatar que la teva llengua i cultura, després de mil vicissituds, persecucions, renaixences, menyspreus, il·lusions, prohibicions, normalitzacions incompletes, minoritzacions i estigmatitzacions, poden arribar a desaparèixer; a tu, que, encara que algunes de les reflexions que es descabdellaran en aquestes pàgines et puguin neguitejar o fins i tot incomodar, sabràs destriar, sens dubte, el grau de veracitat que enclouen. A gent encara no del tot derrotada com tu que, conscient del peatge que pot comportar tant en l'àmbit individual com el social, és permeable a fer coses concretes per contribuir a salvar-la.

Ras i curt: aquest decàleg té per objectiu reforçar l'empoderament (ara que aquest ha esdevingut un mot crossa en la defensa discursiva d'altres grups socials) dels catalanòfons, i combatre la (nauseabunda) diglòssia. Ella, el corcó que us impedeix com a poble subordinat que sou la desalienació mental —essent-ne el lingüístic el vector més rellevant— que precedeix tot alliberament col·lectiu.

I ara mateix, per on navegues? Malgrat que et costi de digerir, cal que assumeixis que fins i tot els teus han jugat a confondre't, i que t'han volgut desresponsabilitzar de tot mentre ells feien la viu-viu a la seva sinecura i ideaven conceptes unamunians — independentisme espanyolista?— que han demostrat ser poc més que Frankensteins conceptuals fallits. No. Ítaca no s'assoleix a empentes i rodolons, mitjançant un eixamplament mancat d'autoestima que un bon dia té la xamba de trobar la drecera i, abracadabra!, cristal·litza i llengua miraculosament salvada; és, ben al contrari, l'alliberament massiu, la plena possessió d'un mateix a gran escala, la fermesa grupal en l'autoafirmació, l'eleuteromania incondicional, la consciència de no ser res si no s'és plenament en la llengua del poble, l'únic que pot adreçar les energies en pro de l'albirament de l'illa secularment enyorada.

El dilema, de tan clar, és esgarrifós: o autoestima lingüística o dissolució. I, entremig, com un mur infranquejable, la (infamant) diglòssia, l'estadi hamletià entre el ser i no ser, que et deixa aquell infinit desassossec que sents quan desitges amb tota l’ànima ser lliure però t'adones que l'únic que normalment ets capaç de desobeir, i de desobeir amb excel·lència, és la teva consciència, més o menys desenvolupada, de catalanitat.

És una cosa a bastament estudiada per la sociologia que l'univers mental i referencial d'un individu té un impacte de primer ordre en la seva autoestima i en l'actitud, aferrada o no, que pugui tenir envers la llengua pròpia. Així doncs, no és en absolut innocu, a efectes tant psíquics com pràctics, elegir una dieta informativa autocentrada o perifèrica. Ja sigui per bé o ja sigui per mal, el fet és que l'imperi de la propaganda va allargassant la seva presència fins l'últim racó del planeta, i només l'eremita o les tribus que viuen isolades poden dir que es mantenen verges al seu influx.

Tot i que al segle anterior van ser anomenats, per simple consecutivitat, el quart poder, no és cap estirabot afirmar que els mitjans de comunicació, amb les proteiques formes que adopten en l'era digital, ja són, i amb diferència, el Primer Poder. En la societat actual, acaparen una capacitat tant bocabadant com insana per a hipotecar els altres tres poders que va descriure la Il·lustració francesa. Para-hi esment: si Malcolm X, que va morir assassinat un llunyà 1965, ja copsava i denunciava que els mitjans de comunicació tenien «el poder de convertir en culpable l'innocent i en innocent el culpable», afigura't què no poden arribar-te a fer amb el seu art d'emmetzinament, refinat durant dècades.

La putada —enorme— del Destí als pobles minoritzats com aquest al qual, per grat o per força, pertanys, és la descompensació abassegadora en la visibilitat d'uns mitjans concebuts per sostenir una minoria en risc d'esfilagarsar-se i la d'uns altres ufans i superbs, que copen share , pàgines web i dials. Amb els inputs banals, i tot sovint brutals, que arrosseguen. El vostre pa de cada dia: un exèrcit de monstres i gegants amb els ulls injectats de sang i assedegats de manipulació i criminalització contra Blancaneu i els set simpàtics nans que, bonastres —estúpids?— com són, serveixen amablement el dinar a un hoste de vestimenta verda i en el seu moment extraparlamentari que es fa dir Vox. Un hoste que, entre altres preguntes freqüents, els sol interrogar amb tanta naturalitat com cinisme: i vosaltres, per què coi existiu? Cal, per tant, que esmolis al màxim el teu esperit crític per aprendre a eludir les dosis letals d'autoodi amb què ells estan interessats a lobotomitzar-te mitjançant vies catòdiques, analògiques o digitals, totes igualment vàlides per aconseguir l'efecte. Recorda que, a l'hora de descolonitzar la teva ment, tant —o més— important és l'abstèmia mediàtica, aquells referents que defuges a consciència, com aquells en què et capbusses.