Gerard Furest - Decàleg irreverent per a la defensa del català

I, això, anant bé i quan operen sota l'ègida governamental dels anomenats partits «progressistes», essent aquest adjectiu només garantia de polítiques no exageradament tricòrniques a l'Espanya del territori assimilat d'aquell famós mapa. Partits Janus que de tant en tant s'insinuen «autoctonistes», però només la punteta i amb una autocontenció fora mida, no fos cas que una desviació excessiva del putaramonetisme irrités l'amo mesetari. Perquè, tan bon punt assalten el poder els partits més carcundiosos i pancastellans, s'instaura als únics canals i ràdios que emetien més o menys en llengua pròpia als territoris respectius una orgia (de malbaratament criminal, però també de continguts kitsch i d'un bilingüisme amb propòsit monolingüitzador) que ni als passatges més obscens del Decameró de Boccaccio.

Ara bé, i tu, com a ciutadà conscient, què hi pots fer, a banda d'indignar-te amb la negligència envers aquestes malaguanyades estructures d'Estat, que tenen tot l'aire d'acabar com la indústria automobilística de Detroit? Butxaqueja: sí, tens una arma. És més: tens l’arma del futur, el telèfon mòbil, que ja s'ha demostrat capaç de congriar ciclogènesis explosives a diverses latituds. Tant si ho vols com si no ho vols, vius en una societat líquida en què el real i el virtual han abandonat el seu antic antagonisme i tendeixen a amalgamar-se. Fes de la necessitat virtut, i sigues tan actiu com puguis a les xarxes socials: difon sense arronsar-te el teu món i les teves idees, i celebra que "un degenerat" (Màrius Carol, desesperat, dixit ) va crear Twitter, Facebook i Twitch per empetitir el poder de La Vanguardia i altres mitjans llepanatges de l'oficialitat.

Només que t’entrevegis un àtom de talent, disposa't a crear continguts originals i de qualitat. Fent el cabra com un saltimbanqui o més encarcarat que una efígie, però adreçant-te preferentment al target més exigent i estratègic: el juvenil. Els adolescents són nens que, a còpia de bufar espelmes, s'han independitzat de la tutela parental en l'elecció dels continguts (ja no s'hi val a estirar l'orella) i que poden esdevenir tant els hereus garants com els hereus escampa del llegat cultural que han rebut. Llança't a l'arena de la creació, però amb el benentès que no et cal practicar cap mena de transvestisme lingüístic. Alguns joves amb ínfules de gran Gatsby fantasiegen amb la idea megalomaníaca que, com més es distanciïn de la llengua en què els van criar els seus pares i iaios, més fàcil ho tindran per a ser alguna cosa en aquest maremàgnum de productes i egolatries que és la contemporaneïtat. Els més visionaris fins i tot es veuen habitant una mansió, primer a Pozuelo de Alarcón, i encabat a Beverly Hills o Palm Beach, i d'oca en oca i em mudo perquè em toca. El destí és, però, un corró implacable, i mai no avisa el rei de la seva nuesa: com més excelses són les expectatives, més fortament retruny la patacada del ridícul. Posats a fer-lo, que sigui sense perdre-hi l'ànima.

Està demostrat científicament: contra el pessimisme de la raó, un optimisme de la voluntat herculi pot arribar a moure la muntanya cap a Mahoma. Perquè la immensa majoria de coses es fan d'una manera molt i molt simple: ideant-les i executant-les. El dubte et pot acompanyar sobre la preferibilitat del com i el quan en el moment de projectar-les, però no en el què , la necessitat de substanciar-les. Un botó de mostra: fa un temps, quatre llenguaferits es van conjurar per donar validesa científica a la bogeria que produir continguts audiovisuals en català pot aportar no només rellevància pública entre un segment desatès de la població, sinó també, en el millor dels casos, més pistrincs comptants i sonants que els necessaris per a comprar una bossa de pipes. I, tal dit, tal fet: van crear, invertint-hi moltes hores de son, una àmplia i variada xarxa de youtubers i influenciadors amb l'objectiu confés d'anar abocant entre els joves la gota malaia de la llengua, amb l'expectativa que algun dia la llavoreta faci saó i creixi ufanosa.

Sembla estúpid haver-ho de verbalitzar de tan evident com és, però les coses es fan... fent-les. Sense esperar cap mena de mecenatge filantròpic o un finançament públic que, quan no és incert i s'acaba materialitzant, esdevé castrador. L'ajuda de l'administració ha de ser, en tot cas, una cirereta arrodonidora, però mai una condició sine qua non . Rumia-hi: quin finançament públic tenia la diàspora jueva escampada arreu del món que va suportar, dia sí dia no, la persecució en forma de pogroms o de muntatges sòrdids com el de l'afer Dreyfuss per, finalment, patir l'horror industrialitzat de l'Holocaust? Cap. Cap ni un. Tot i això, amb un envejable sentit de la col·lectivitat i d'instint de supervivència, una legió de fills de David va dedicar la seva vida a la benefacció col·lectiva per tal d’assegurar la supervivència del seu poble mil·lenari. Malgrat la creença mística de ser el poble escollit per Déu, i sense esperar cap miracle ni instal·lar-se en el cofoisme o el victimisme —són dues cares de la mateixa moneda— eixorcs. És així com es van posar a emprendre, com si no hi hagués un endemà. Un endemà que, efectivament, no haurien tingut ni a la Patagònia, on els líders mundials van especular d'assentar-los, és a dir, d'aïllar-los. I els seus negocis de bijuteria, de mobles, de restauració, tèxtils o de calçat, els seus projectes autònoms de tota mena i condició, van créixer i multiplicar-se. Tot contradient l'avarícia amb què se'ls estereotipava, van redirigir-ne els beneficis a costejar la compra de terres a la Palestina d'on havien estat brutalment foragitats pels romans dos mil anys abans, a bastir acadèmies on s'ensenyés l'hebreu o a (re)construir sinagogues; a enfortir, en definitiva, la seva comunitat religiosa i nacional.

Potser seria desitjable que la comunitat catalanoparlant, en comptes de desprendre totes les energies a retreure al poble jueu alguns excessos certament detestables, també s'emmirallés, sense prejudicis i pensant per un cop en el seu esdevenir col·lectiu, en els aspectes més èpics d'una voluntat de perviure tan indefallent. No és esbojarrat pensar que seria més productiu que esperar el miracle providencial que la redimeixi de la feblesa i el somiqueig constants. Cal que ho interioritzis: mai cap lament, per estentori i justificat que fos, no ha canviat res. I, si ho ha fet, ha estat en sentit descendent, afeixugat per la frustració.

Uns països petits, una cultura sense Estat, a la intempèrie, no són aptes per a la supervivència si estan mancats d'un sentit comunitari fort, granític. Una identificació intergrupal que passa desapercebuda als detectors dels secrets del cor i que es manifesta, discreta, en diversos ordres de la vida. Una solidaritat que, per a reeixir, ha de tenir una voluntat infinitament inclusiva, però que ha de ser prou lúcida per destriar amb encert el gra de la palla que en trencaria les costures.

I ara, revisita allò que has presenciat tantes vegades a les colles d'amics, a les reunions de veïns, a la feina, al món divers de l'associacionisme i a tantíssims altres àmbits de la vida quotidiana, i mira de donar resposta a aquesta qüestió incòmoda: quin és el sentit comunitari d'un grup en què l'arribada d'algú que no en comparteix el principal tret d'identitat, en el vostre cas la llengua, obra el miracle que tots mudin —emmudeixin— el codi relacional, tant als contextos analògics com als telemàtics, no només amb el nou integrant sinó, de retruc, entre el grup primigeni? En efecte, ni més ni menys: l'adjectiu que descriu millor una absurditat tan excelsa és manicomial .