Gerard Furest - Decàleg irreverent per a la defensa del català

Desconfia, ara més que mai, dels polítics i del sector públic per salvar-te la llengua i, de manera molt especial, de TV3 i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La teva llengua, mentre ningú no tingui el coratge de redreçar allò que, de tan vital com és, mai no hauria hagut de declinar, te la salves tu, en plebiscit quotidià. Tingues present que la CCMA està molt enfeinada a repartir sous de quaranta-cinc mil euros anuals de mitjana —cinquanta mil sumant-hi complements— als seus dos mil tres-cents treballadors mentre somica de manera recurrent, amb el patetisme propi de qui té síndrome d'abstinència, que no té prou diners per fer tot allò que voldria fer. Al mateix temps, amb l'altra mà es dedica a tancar el canal juvenil 3xL, el Canal Internacional —ideat perquè els catalans expatriats i els seus fills no perdessin del tot el contacte amb el seu país— o ICat FM. Aquesta última, en honor a la veritat, recentment recuperada no per la mateixa CCMA, sinó gràcies a una aportació del Departament de Cultura que, com la gent del sector sap prou bé, neda en l'abundància d'un pressupost que li permet tractar a cos de rei els artistes i llur talent.

Tampoc no oblidis que, per a l'inefable Comitè de TV3, que tants cops us ha corprès amb el seu partidisme selectiu disfressat de superioritat moral, és prou més important lluitar pel manteniment del poc noble ofici de burgès —menjar, jeure i no fer gaire res— d'una part de la plantilla que fer cap mena de sacrifici salarial per mirar de salvar un patrimoni immaterial de mil anys. El principal obstacle, com en tants ordres de la vida, és el factor humà: qui és que, havent-se acostumat als entrecots de vedella, passa a conformar-se amb uns simples medallons de porc sense oposar-hi resistència? El patrimoni a salvar, una llengua que havia sortit alacaiguda del franquisme, i la normalització de la qual es convertia en el primer objectiu fundacional amb què va ser creat un mastodont que els darrers anys ha transmutat, davant la impassibilitat de l'Administració, en un anyellet d'anunci de detergent. Un mastodont sense idees ni tremp, que dedica un seixanta per cent del seu pressupost de trescents milions d'euros a cobrir les despeses de personal, que aixopluguen les retribucions d'uns nombrosos càrrecs directius afavorits amb uns sous que estalonen el del mateix president de la Generalitat.

La producció o adquisició de productes de qualitat i de potencial popularitat es gestiona, en tot cas, a les postres, amb els rosegons sobrers. Simultàniament, alguns polítics i gestors que amb les seves polítiques nefastes neguen l'accés a la llengua a bosses cada cop més grosses de població, es lamenten a les xarxes socials, amb una indignació filològica digna d'esment, de la pèrdua accelerada de mots i locucions, i de la interferència lingüística que observen al seu entorn. Com si l'esvaïment dels referents audiovisuals no hi tingués res a veure, o com si fos possible matar elefants amb una escopeta de balins.

I és que la CCMA és un cas singular, mereixedor d'una auditoria exhaustiva, en què el manteniment de la hipertròfia salarial passa per sobre dels interessos de la llengua comunitària. Que a bona part dels executius de TV3 els amoïna tant la llengua com a tu la fauna endèmica de Kuala Lumpur, ho demostra el fet que no hagin vist l'oportunitat d'invertir el sou d'un sol treballador —un de sol de dos mil tres-cents, un 0,04% de la plantilla— a mantenir una corresponsalia a la Catalunya del Nord; o que, en deu anys, i malgrat les peticions insistents i les evidències que era sociolingüísticament urgent, hagin estat incapaços de recuperar un canal per a adolescents i amants de l' anime japonès en general; o que, durant molt temps, no hagin invertit ni un cèntim a incentivar l'aparició de youtubers i influenciadors que fessin desembarcar la llengua als àmbits informals dels instituts i universitats; o que s'hagin carregat, demolint-lo a consciència, l'antany totpoderós Club Súper3, un club que compta amb més massa social que el mateixíssim Futbol Club Barcelona, i que avui dia anota un paupèrrim 0,5% d'audiència, que es correspon amb la població infantil amb uns pares prou militants per estirar l’orella dels seus plançons al mateix temps que els fan mirar un canal que, per dir-ho amb correcció política, no els imanta en excés. A hores d'ara, el Súper3 és un canal amb uns dibuixos que mai no són objecte de conversa al pati de l'escola, que mai no inspiren les figures de la mona de Pasqua de l'any següent, que mai no apareixen als cromos que la mainada es bescanvia i que mai no protagonitzen cap mena de marxandatge que vagi més enllà del ninotet de llana. Per a més inri, l'esperpent es veu coronat amb una bona part de la programació que és emesa en una llengua universal: la muda.

Te'n recordes, nostàlgic i mitòman com ets, del Tom i Jerry , La Pantera Rosa , el Pingu i altres sèries silents dels vuitanta i noranta, que és com dir les dècades prodigioses en què els pares veien les taques rogenques a la closca de Gorbatxov, les martellades al mur de Berlín o Freddie Mercury cantant al costat de la Caballé? Doncs sí: per demencial que et sembli, el 2020 el mastodont encara en projecta reposicions d'allò més cridaneres i, no prou cofoi amb això, té l'amabilitat d'obsequiar-vos amb animacions mudes d'última generació: El xai Shaun i En Grizzy i els Lèmmings en serien dos fantàstics exemples. Una graella que, no cal lluir un màster en comunicació per adonar-se'n, contribueix entre poc i gens a la normalització de la llengua entre la mainada.

La pirateria i la difusió furtiva esdevenen, per consegüent, l'única sortida per a aquelles minories que volen veure continguts en català tant sí com no, o que senten melangia d'uns temps —idealitzats— en què una programació de qualitat per al segment no-adult sí que era considerada estratègica. L'únic canal infantil de tota la catalanofonia, que malviu en l'abandó, es veu fins i tot empetitit per la tasca inestimable de cantautors com Dani Miquel, Dàmaris Gelabert o El Pot Petit, que sí que connecten amb la seva audiència natural. Mentrimentres, la resta de canals espanyols públics i privats monopolitzen l'interès dels menuts i fan allò que saben fer i pel que van ser creats: castellanitzar a tota pastilla, amb excel·lència.

En conclusió: que la Corporació hagi privilegiat a consciència un target d'audiència encanudit ja dona comptes de la consistència del seu projecte per a la llengua. I és que la senectut nostrada, per tant com ha patit i per haver-nos salvat els mots, és d'una altíssima respectabilitat i es mereix tones de glòria i honor, però no està cridada a ser, en principi, el relleu intergeneracional de la llengua. Llevat que es produeixi, mutatis mutandis , un poc probable miracle a la Benjamin Button. I què és una llengua sense relleu intergeneracional, sinó un holograma cadavèric amb un epitafi ja escrit?

Capítol a banda mereixerien, si en algun moment haguessin mostrat una mica d'ambició i potencialitat, les altres corporacions públiques dels territoris de llengua catalana: À Punt Mèdia i IB3 Ràdio Televisió. L'una i l'altra sempre entrebancades tant per la manca de finançament com de voluntat normalitzadora, estant com estan totes dues interrelacionades. No hi ha cap altra manera d'explicar, si no, el fet que només disposin d'un únic canal de televisió en què tan sols els informatius són competitius de debò —i encara des d'una òptica subsidiària—, que bandegin la producció de ficció autocentradora i exportable a televisions estrangeres o a plataformes de contingut, o que hagin estat incapaces de crear una sola ràdio musical pública (mig milió d'euros?, un milió?, xocolata del lloro pressupostària, en tot cas) que donés a conèixer els meravellosos grups musicals d'aquests territoris.