Gerard Furest - Decàleg irreverent per a la defensa del català

Passa pels ens d'autogovern, pel marge d’acció que encara tenen i pels pressupostos de què disposen. Les nostres institucions no poden defugir la seua responsabilitat impulsora, planificadora i coordinadora. Una coordinació que cal que comenci per elles mateixes, per tal de no desteixir —com una Penèlope que no sap què fa ni què espera— els avenços aconseguits en matèria lingüística amb polítiques aplicades des d'altres àmbits i que acabin resultant contraproduents. Una política lingüística amb sentit és una política lingüística transversal, previsora i constant, perquè el pas del temps és capaç d'enrunar qualsevol edifici de què no es tingui prou cura.

Però passa també per tots i cadascun de nosaltres, pels homes i les dones del poble que parla català: el nostre paper és el de la resistència, una resistència que no s'interrogui sobre si és nodrida o migrada, perquè l’únic que importa és el deure; una resistència que no reculi i que sàpiga aprofitar qualsevol oportunitat per avançar i recuperar el terreny perdut. És aquí, que aquest Decàleg irreverent per a la defensa del català pren tot el seu sentit, perquè aquest llibre que us disposeu a llegir és un antídot als mals morals que detallava Sartre i que també ens afecten a nosaltres, i un text per a la rebel·lia i la perseverança imprescindibles per a conquerir un futur a l’altura de les expectatives. Un futur que ens mereixem, que es mereixen els qui no capitulen.

Quan vaig llegir per primer cop el Decàleg que teniu a les mans (en la seua primera versió, ja completa, però no definitiva) el vaig devorar al ritme de la seua prosa expressionista i profundament vital. El vaig llegir d’una tirada, perquè el mateix text m’hi empenyia, per l’estil del seu autor, sí, però també perquè era un text valent que espolsava les catifes, i alhora un manual que em donava eines per a l’acció, per a empènyer la roca fins al capdamunt de la muntanya amb el convenciment que, si ho fèiem bé, la roca no rodolaria enrere. L’expressionisme del text, en què l’ímpetu es combina amb una rigorosíssima exigència estilística, s’adiu amb l’assertivitat que destil·la: totes dues dimensions mouen a la lectura, i totes dues mouen a actuar.

És un text crític, perquè allò què cal fer es dedueix d’allò que s’ha fet malament o d’allò que no s’ha fet i s’ha trobat a faltar. Crític vers unes institucions dimissionàries de la seua funció, negligents i acovardides. És també un text higiènic, perquè despulla els llops de la seua pell de xai i ventila els sepulcres emblanquinats dels fariseus que seleccionen exquisidament quines injustícies mereixen el seu rebuig i quines la seua aprovació. És un text instructiu, perquè actua com una potent palanca per a remoure la llosa d’idees i concepcions que ens desorienten o immobilitzen. I és un text il·lustratiu, perquè assenyala quines són les nostres febleses més importants, mostra camins transitables i crida a l’organització. És, en definitiva, un text pensat i escrit amb l’esperit de la coneguda exhortació gramsciana, però dita en primera persona del plural, perquè, al cap i a la fi, Gramsci ens parla mirant-nos als ulls, i ens diu: «Instruïm-nos, perquè ens caldrà tota la nostra intel·ligència; emocionem-nos, perquè ens caldrà tot el nostre entusiasme; organitzem-nos, perquè ens caldrà tota la nostra força.»

Un decàleg irreverent perquè, per a fer-nos mereixedors del nostre respecte, cal que s’acabin les reverències.

Llegiu, però sobretot sigueu.

Jordi Martí Monllau

Si agafes un diccionari i hi cerques la maleïda paraula, diglòssia , que ja té una sonoritat de prou mal averany, podràs llegir-hi aquesta definició: «situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb un valor social diferent». Mastega-la. Empassa-te-la. Paeix-la. Definició alternativa, de collita informal: «desafecció causada per un baix nivell de consciència o de normalització de la llengua, o ambdues alhora, en forma de còctel Molotov». Adona't que aquesta paraulota potser no explica tots els vostres mals. No descriu, al cent per cent, el conflicte lingüístic i els diferents graus de substitució que hi ha als territoris de parla catalana. Sí que conté la clau, però, que pot obrir tant la porta de la tomba que us ha de sepultar com a poble com la porta de la gàbia que, via conscienciació lingüística, us ha d'alliberar. La (refotuda) diglòssia, la més perfecta expressió del bilingüisme asimètric, aquell gran estigma de l'esclau, i de la qual deriven la major part de reflexions d'aquest decàleg, que pretén donar pautes per a anorrear-la.

Emmagatzema a la memòria, per sempre més, aquella reflexió d'un fill del mestissatge com Keanu Reeves, que venia a dir això: avui dia ja no és ni aconsellable ni sobretot necessari exterminar les tribus indígenes de manera física, perquè n'hi ha prou d'abaixar-los l'autoestima amb perseverança perquè desapareguin elles motu proprio , amb joia mimètica i tot. En versió nostrada, el «vil suïcidi col·lectiu» de què abominava Salvador Espriu. En sociolingüística gallega, el setanta-quatre per cent de xente maior que té el gallec com a llengua materna exclusiva, per només el divuit per cent de rapaces . La gran rosegadora de l'autoestima, la facilitadora de la suplantació lingüística, que en dues o tres generacions carbonitza tot un llegat de segles, si no de mil·lennis. La (funesta) diglòssia, aquella neurosi de caire psicolingüístic —sí, redreçable, però no sense costos emocionals i potser socials— que et fa inconscient, inconsistent. La gran ridiculitzadora, que t'aboca a la paradoxa de queixar-te iradament de les agressions que pateix la llengua, però que fa que, quan ets a la finestreta del cinema i tens l'oportunitat d'accedir, en igualtat de condicions, a una pel·lícula projectada en un idioma o en l'altre, ni tan sols et plantegis fer-ho en el que gastes de manera aclaparadora amb el teu entorn més íntim; ella, que et tenalla tota voluntat i et mana canviar la parla tan bon punt sents que un ase amolla un pet.

I així, abracadabra, el lleó rugent que eres convertit en un dòcil chihuahua amb l'ajuda de la gran subversora de jerarquies, que aboca el Premi Nobel a convergir amb el codi del bastaix, el professor Rottenmeyer amb el de l'alumne més pòtol o el policia més rude amb el del delinqüent. Tots ells, generosament contemporitzadors i sense que percebin cap minva de la seva autoritat. La (sòrdida) diglòssia, aquella filla rebordonida i mortal de tres segles de colonització activa, acarnissada, que has naturalitzat fins al moll de l'os des de petit, per pur mimetisme amb un entorn lingüísticament llardós: la família, els veïns, els mestres i professors, els comerciants, els polítics, els referents televisius, els influenciadors arribistes, tothom. O gairebé tothom, si n'exceptues l'àvia centenària mig monolingüe. Com escapar-ne?

Amb un xic de sort potser ets, tu també, un d'aquells esforçats manifestants que van assistir a les grans macrotrobades de somriures i clavells dels darrers deu anys. Unes concentracions en què només hi havia dues-centes quaranta mil persones poc o gens disposades a girar de llengua davant d'un parlant al·loglot, per un milió setcents seixanta mil supermegapatriotes que… sí. Dades resultants d’una simple extrapolació de les enquestes catalunyeses (la resta són encara pitjor), que indiquen que només un magre, i minvant, dotze per cent de la població, es manté ferm en l'ús de la llengua catalana quan l'interlocutor respon en una altra. Es pot afirmar, per tant, que molts dels somrients, imbuïts d'un fort ardor guerrer, haurien estat disposats, en segons quines circumstàncies (10 d'octubre? 27 d'octubre?), a morir per Catalunya, en una mostra de patrioterisme excels; però, en canvi, no a desaprendre els perversos mecanismes mentals que els fan renunciar a la seva identitat lingüística en un tancar i obrir d'ulls.