Josep Piera Rubio - Mai no és tard

L’amistat vindrà d’aquesta sintonia que es comunicaven ambdós.

Vinyoli dirà que d’on ell partia «no es pot dir que sigui una cosa tan definida com una emoció en qualsevol sentit corrent: i molt menys encara una idea». En Vinyoli, la poesia no era una idea aparaulada, com el poema no era «qüestió de treball, sinó qüestió de contemplació … la paraula vàlida , la paraula que dóna sentit i cohesió al que serà el poema, si arriba a ser-ho, la paraula llum (clau)». No era una visió ni una al·lucinació ni un automatisme verbal. Per a ell, la paraula poètica havia de ser viva i vàlida. És a dir, anar més lluny que Joan Maragall. Així ho explicava ell mateix. Per això matisava la inconsciència contemplativa, potser tement ser malentès:

«Es deu poder escriure de moltes, o, almenys, d’algunes maneres… Ningú no em regala cap decasíl·lab acabat que en generi d’altres fàcilment. No. Més aviat una o dues paraules; així, tal com sona: paraules, però que volen, si puc expressar-me així, ser alguna cosa que no sé què és. Fins que tot d’una s’hi afegeixen altres mots i altres que vaig acceptant fins que sé que allò ja és . I de vegades m’agrada molt ; de vegades penso que m’agrada molt perquè ho ha precedit l’esforç creatiu, la llarga feina».

En ell, la poesia no era un do dels déus ni de Déu, ni un pulcre treball d’artesania retòrica, sinó el resultat verbal d’un esforç de concentració o contemplació interiors. El do regalat o la troballa era el poema.

A Joan Vinyoli l’intimidava el que deia, però ho deia: estava declarant que es movia vitalment i poètica dins del model rilkeà-mallarmeà-maragallià-ribià, d’inspiració controlada i d’enlluernament mental, molt més que no pel surreal emotiu o el visionari irracional, per bé que teoritze una escriptura inspirada. Aquest atreviment reflexiu el feia des de la subconsciència personal i el practicava seguint Eliot i acoblant-lo als nous corrents crítics anglesos, coneguts probablement via Ferrater. Vinyoli era un formalista vital, no un avantguardista críptic ni un realista crític. I trobarà el que buscava en la idea de l’esmentada teoria eliotiana: captar el real extern tot convertint-lo en mirall, metàfora o miratge del jo interior. Com a símbols personals i reals, el de la muntanya en Martí i Pol i el de la mar en Vinyoli.

En una carta des de Cantonigrós del juliol de 1978, el poeta solsonés deia:

«Sóc home de muntanya, jo. Del mar en parlo sovint en els poemes (ja no seria mediterrani), però només en parlo i prou; és un recurs poètic, una figuració gairebé inevitable, però que “de viu en viu” em fa més por que goig. Potser si el conegués íntimament m’hi faria amic; la major part de gent en parla amb entusiasme i de vegades ho penso. De totes maneres, mai no se m’ha acudit d’establir-hi relacions amicals. M’agraden els espais limitats, tot allò que puc abastar amb la mirada i, per tant, comprendre. El mar, en canvi, és inabastable.»

La resposta vinyoliana fou transparent; hi declarava a raig el seu sensitiu enamorament del mar:

«En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit” i n’he fruit amb delectança. I vaig “enfollir”, i encara que ja començo a ser vell, llampeguegen records que ara, tanmateix, serveixen sols per passar alguns moments o algunes estones amb els ulls tancats i sentir –sense, però, escarafalls– la fugacitat del temps. Crec en la poesia!»

Tota una declaració.

Al cap d’un any, parlant-li del nou poemari que estava escrivint, Martí i Pol hi tornava:

«Ara que amb cinquanta anys a l’esquena tinc tantes o més ganes que mai de viure i em sento més assossegat i seré que mai…»

J. Vinyoli, enquimerat per l’envelliment, vivia desbordat per les debilitats físiques i les malalties pròpies i les de l’esposa. M. Martí i Pol tenia assumida l’esclerosi perque havia «aconseguit equilibrar el jo malalt i el jo que lluita contra la malaltia», i ja li era possible «assajar una reflexió més àmplia…». Vinyoli vivia entre turbulències –«des de fa molt bufen mals vents a casa»– perquè els «déus» no paraven «de fer mal a la meva dona» provocant-li dolors i depressions. A Vinyoli li calia la poesia per a enlairar-se amunt o traslladar-se lluny; Martí i Pol la necessitava en tant que afirmació del seu ésser en un lloc. La poesia com a medicina o teràpia íntima? Sí. O prou més que no com a arma de futur o eina retòrica. La poesia viscuda com a companyia aparaulada; com a volada psíquica (en Vinyoli), com a conhort de vida (en Martí i Pol). Com una salvació.

Vinyoli dirà: «tu i jo som uns “enfervorits”, i a la vegada molt rigorosos».

Als dos els salvava la poesia, certament; per bé que hi arribaven per camins diversos. O els dos pujaven el mateix cim canigonesc per senderes paral·leles. Mentre Vinyoli s’enfonsava en la mar blava dels delits eròtics i mentals, Martí i Pol trobava la calma en la verda vall de sempre. Dos solitaris marcats per la malaltia –pel mal psíquic i el físic, mals del cos, del cap, del cor i de l’ànima– s’acompanyaven i s’aconhortaven perquè s’admiraven l’un a l’altre. Cadascú, a la seua manera, assolia mitjançant el poema entrar en diàleg amb l’altre, comunicar-se amb el món i els lectors.

Martí i Pol dirà de Vinyoli que havia assolit un punt de rara senzillesa amb «una densitat i alhora una capacitat de comunicació insospitades que obren camins a tota mena de suggestions i desvetllen l’adhesió de tota mena de sensibilitats, no solament pel que dius sinó per com ho dius».

Què era per a ells dos la poesia? Tots dos podrien dir, com el cavaller Ausiàs March, que, d’això, en sentien més que no en sabien. Eren poetes, no teòrics. Tots dos. En volien saber més, però.

A finals de 1979 Vinyoli, en una situació més estable, escriurà a l’amic:

«Treballo interiorment més que mai i els fruits ja es veuran. Escric imaginativament, vull dir no escrivint encara materialment, en tres llibres. M’atreveixo a dir que visc poèticament cada moment del dia i de la nit. Poèticament i alhora intel·lectualment: vull dir que no sols “sento”, sinó que “medito” en el fet d’escriure poemes i en totes les altres coses: les polítiques de la nostra nació periclitant però tanmateix salvable si els polítics fan el que han de fer i tots nosaltres fem –com tu, com jo– el que ja fem i més, perquè no hi ha límits quant als nostres deures. Estimat Miquel: són dies molt difícils i que hem de viure amb una “gran esperança”, però també amb una “gran lucidesa”».

La transició política s’imposava amb pragmatisme i prudència alhora. Res de «ruptura»; «reforma» i prou. «Que tot canvie per tal que res no canvie» que deia el vilallonguià senyor de Lampedusa. Començava la política real. «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». 1978. Hi hagué les primeres el·leccions lliures i democràtiques. A Catalunya es recuperava la Generalitat: Jordi Pujol n’eixí escollit president… per molts anys. A València, hi hagueren el·leccions municipals i les guanyà el PSOE, s’hi feu el pacte preautonòmic o «del magnoli», es rebaixaren plantejaments polítics, fins que el 23-F de 1981 eixiren els tancs a pegar voltes pels carrers amb nocturnitat i traïdoria…

Instal·lats en el guirigall discutidor dels símbols col·lectius i de la «qüestió de noms», les manipulacions identitàries i les negacions històriques, culturals i lingüístiques, els valencians ens quedàvem fotuts i arrimats al marge, com se sol dir. Els illencs s’aïllaven. Les idees civils del fusterianisme polític –entre elles, la utopia dels Països Catalans–, es dispersaven com una nuvolada de primavera. Joan Fuster passava a ser un intel·lectual proscrit al País Valencià: el solitari de Sueca. Influïa la política en la literatura catalana? Sí. Molt. I en la poesia? Els poetes, acostumats a escriure per a pocs, seguien «per sempre més fidels al servei d’aquest poble» que deia Espriu i cantava Raimon.