Josep Piera Rubio - Mai no és tard

Créiem en la llibertat en minúscula. S’havia acabat el temps pecaminós dels foscos remordiments i dels confessionaris funestos, de les palles als urinaris i de les repressions sexuals (un record a Terenci Moix). I el del totalitarisme diví; el general Franco entrant a l’església farcit de medalles i sota pal·li feia riure. La realitat era miserable. Era preferible emmirallar-se dels déus en plural i en minúscula. O llançar-se als seus braços bronzejats. A pesar dels perills. Calia obrir les finestres mentals per a tenir una visió de la vida millor.

L’enrariment poètic quedarà desbordat amb la irrupció dels joves dels 70, un garbuix de tendències formals i informals que suposaren un sobtat daltabaix; amb l’aparició de poètiques i de muntatges editorials que feien forat i feredat amb propostes engrescadores, iconoclastes, heterodoxes, antidogmàtiques, irreverents… la multiplicitat de tendències trencà els dogmes dictats pels mandarins del poder; revoltats i perdularis, quan no ingenus o angelicals, els joves de cabells llargs encenien fogueres de mots en la nit i recitaven versos d’amor a l’aire lliure.

Des d’iniciatives d’aquest tipus foren llançats editorialment llibres com La pell del violí de Miquel Martí i Pol i El Griu de Joan Vinyoli. No resulta banal –vist en perspectiva– que La pell del violí anara dedicat a Miquel Desclot i Sam Abrams, dos primerencs autors aleshores; ni que en la nota de l’autor a L’arrel i l’escorça, Obra poètica I el poeta de Roda de Ter agraesca la col·laboració de Lluís Solà, qui en feia el pròleg, i «la confiança» de Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol que li havien donat suport i refugi editorials a Llibres del Mall.

La poesia canviava al pas que marcava el temps. I els temps de les campanades fúnebres, dels planys tenebrosos i del plaers furtius, de sol i de dol, de les hipocresies morals i els cínics colps al pit, s’estaven esborrant de la negra pissarra de la consciència. Es volia fer llum en la foscor del franquisme. Mai una mort fou tan fantasmalment anunciada i tan feliçment celebrada en secret com la del momificat general el novembre de 1975. Mai dels mais. Tot i les pors intempestives, els finestrals s’obriren de bat a bat enduent-se l’aire viciat, enverinat i agònic del nacionalcatolicisme. El silenci es clavillava i entrava l’aire net a la cambra dels mots. Temps de codonys i de magranes. La tardor es tornava primavera. Teníem el mar convidant-nos al despullament i a llançar-nos a les ones amb crits contents. Nus de cos i d’esperit, desitjàvem sentir el sabor sensual de la sal marinera, com cantava Gino Paoli: Sapore di sale. ..

Cal remarcar la renovació que suposava l’embranzida estimulant de la poètica «joveníssima». Alhora que es revisava el passat pròxim des d’una mirada nova, es plantejava una radical transformació lírica en reconvertir la poesia en l’art major de la paraula escrita en llibertat i no en una eina al servei d’una causa política, per justa, necessària i legítima que fóra.

El compromís amb l’antifranquisme havia de ser civil i ciutadà, però la poesia havia de ser personal i romandre alliberada d’etiquetes; havia de ser individual i heterodoxa, lliure expressió d’art, bella i vàlida per ella mateixa però capaç de ser comunicada, superadora d’ismes o d’escoles, per bé que inserida en la tradició mitjançant la llengua viscuda, treballada com a matèria del poema. Ni a la poesia ni a la vida no se li devien posar barreres: cap ni una. Si una frase provinent del maig francés havia quedat inesborrable a les parets dels urinaris públics era «prohibit prohibir».

Amb la voluntat de lligar modernitat i tradició –el nou i el vell, dit a la manera foixiana– esclatava l’efervescència poètica dels 70. Serà aquest impuls el que farà entrar l’aire enllavorat i el vent alliberador a la literatura catalana. Totes les poètiques eren practicables i vàlides. Els joves poetes i els poetes joves no només desitjàvem «la imaginació al poder», sinó que volíem poder imaginar el món de prop i de lluny en llibertat; i en singular. S’havia acabat el temps dels himnes i dels «ismes»; totes les avantguardes quedaven antigues, per no dir obsoletes. No així les paraules. Les paraules –la llengua viva del conscient i de l’inconscient, del carrer i de la infantesa, dels llibres o del diccionari, del jo i de la tribu– eren per al poeta com el fang, el ferro o el marbre per a l’escultor; com els colors (inclòs el negre) per al pintor; com els sons per als músics. Les paraules eren sons, signes i símbols que plasmaven en imatges mentals un calidoscopi d’emocions, de desitjos, de sensacions…

Tornava el temps del poeta en singular, per bé que generacionalment agrupat per a fer-se sentir sense entrebancs frustradors.

Després d’aquesta divagació d’època (tema que reprendré), Euromed avant, la mar a l’altra banda de les finestretes i jo anant-me’n anys endins i enllà, la lectura de la correspondència entre Vinyoli i Martí i Pol, no per breu menys intensa, m’atrapà i se m’endugué per complet. Dues soledats relacionant-se mitjançant l’amistat aparaulada en la poesia. Una amistat sincera entre el mestre (Vinyoli) i el deixeble (Martí i Pol) físicament allunyats però a tocar de ment. Tots dos es deixaven influir per la paraula de l’altre.

La poètica martipoliana d’aquests anys vinyolejava, guanyant personalitat, humanitat i profunditat; això es farà de notar a partir de Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i fins a Estimada Marta (1978). Martí i Pol ho declarava l’abril de 1978:

«Llegir-vos em fa enveja i, alhora, m’estimula. Sou un dels meus comptats poetes de capçalera; us rellegeixo sovint, i us haig de confessar que en més d’una ocasió expressions vostres m’han servit de pretext per a escriure».

De pretext. De motivació. De reflexió.

Conscient o inconscient, la formació ribiana d’aquests dos poetes, renovada amb els replantejaments racionals del realisme crític i altres teories de tradició anglosaxona (la del «correlat objectiu» de T. S. Eliot, com a exemple bàsic) produirà les millors obres en tots dos. Més vivencials que no intel·lectuals, més experencials que no experimentals, més materials, sensorials o «sensacionals» que no sentimentals o espirituals, ells transformaren en virtuts les fatalitats, les desgràcies i les mancances que patien individualment com a persones; frustracions individuals que alhora eren també col·lectives; i això els afegia consistència simbòlica, és a dir, contingut literari i vital. Tots dos feren de la paraula la pròpia salvació; i, d’aquest estimul íntim, n’obtenien l’alé que els «unificava» (els ensamblava i els feia únics en les seues soledats sense cos). Tots dos se salvaven tot salvant-nos els mots. En aquestes cartes enraonaven sobre això: el seu «autodidactisme», la seua autoexigència, la «sensació d’haver “tocat sostre”», el compromís cívic, la mala salut i la bona-mala vida…

Eliot havia escrit:

«L’única manera d’expressar l’emoció en forma d’art és trobar un “correlat objectiu”; en unes altres paraules, un conjunt d’objectes, una situació, una cadena d’esdeveniments que seran la fòrmula d’una emoció particular, de tal forma que quan apareixen aquests factors externs, determinants de l’experiència sensorial, l’emoció queda immediatament evocada».

Aquesta idea de la poesia se la faran radicalment seua els dos poetes. El motiu de l’experiència sentida Martí i Pol el trobava en la realitat pròxima, Vinyoli feia pròxima l’experiència evocada. Se’n poden veure les diferències que els fan singulars, tant com els oposats punts de partida que els impulsaven a la creació poètica. Mentre el vell Vinyoli es movia per la via inconscient, fins que obtenia la paraula esperada i la imatge justa («la llum», deia ell, a la manera de Riba i de Goethe), el malalt Martí i Pol verbalitzava una idea en tensió fins que en trobava l’expressió idònia, l’autenticitat emotiva que harmonitzava el conflicte. I aquesta superació del mal corporal per mitjà de l’harmonia («la tendresa» en Martí i Pol; «la contemplació» en Vinyoli) els aproximava humanament.