Josep Piera Rubio - Mai no és tard

A València, l’única novetat poètica la suposà l’aparició de Les quatre estacions (1959) de Josep Palàcios, un llibre en la línia ribiana. Però, quants llegien poesia en català a València i qui n’editava, per aquestes dates? Pocs, i com un gest catacúmbic, de subterrània resistència literària, estilísticament ancorat en el retorn a la poètica sentimental de Teodor Llorente, un retorn promogut per Carles Salvador; aquest món de versos pairals el crític Fuster el definirà com el llorentinisme nostàlgic o paisatgisme sentimental, i contra ell maldava, considerant-lo anacrònic. A València, ai!, tots els poetes, vencedors o vençuts, escrivien per al silenci.

A Barcelona, Joan Vinyoli, fins aleshores autor d’ El Callat (1956) –un llibre foscament enlluernador–, passava desapercebut a bona part de la crítica i a penes si era apreciat per uns pocs. La poesia vinyoliana es presentava encara com hereva d’un esperit de base cristiana, en la línia de Joan Teixidor, més que no de la mística heterodoxa del mallorquí Blai Bonet, l’altre poeta, també protegit pel mestre Riba, celebrat com una revelació angèlica pel seu Cant espiritual (1953).

La tendència dominant, si més no, la marcaria la poètica realista, requerida amb urgència quirúrgica de part, la qual s’imposà en arribar els anys seixanta. L’aparició d’Edicions 62 tindrà molt a veure amb aquests canvis estilístics; l’editorial en fou el reflex engrescador d’una represa, la voluntat en acció de ser culturalment un país. El realisme esdevindrà la tendència canònica el 1963 amb la publicació de Poesia catalana del segle XX , l’antologia de Castellet i Molas que reclamava al llenguatge poètic que fóra «col·loquial i directe, racional i quotidià», no una íntima cal·ligrafia de l’ànima. També Fuster afirmava aleshores que calia dir la realitat .

La poesia viurà una metamorfosi radical a partir dels 60, una transformació estètica d’estil planer i una renovació ideològica que l’abocarà al compromís civil, el qual trobarà l’expressió més moderna i culta en la poesia narrativa, discursiva i expressiva de G. Ferrater; la justificació i l’eficàcia socials les obtindrà amb la «nova cançó», tanmateix; la cançó, especialment reeixida en els joglarescos trovadors de la «protesta», compromesos amb l’esquerra política i l’oposició clandestina al franquisme, com ara Raimon, Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach… La cançó mirava lliurement cap a França i Itàlia, com també feien els productes llibrescos més sorprenents. La modernitat arribava a Barcelona per aquesta doble via cultural.

Aquests cantautors feien actuacions mig d’amagat a Catalunya –«recitals», en deien–, i a força de prohibicions arribaren, acompanyats de la seua guitarra, a una joventut universitària ganosa de més, que d’ells rebria el missatge propici per a somiar les ànsies de llibertat abans reprimides; en aquesta línia se situaven veus, obres i actituds en consonància amb les modes intel·lectuals baixades de París (de J. P. Sartre –per aquests anys es publicava en català Els mots –) i d’altres «nords enllà» que es feien visibles a les pel·lícules de cine-club (Bergman, Buñuel, el neorealisme italià, la nouvelle vague , Fellini, l’escola de Barcelona…) i escoltables en les veus i les lletres de Jacques Brel, de George Brassens, de Domenico Modugno o de Mina, i en les cançons amoroses d’Aznavour i de Françoise Hardy, o les contestàtaries que aviat arribaren dels Estats Units, com les balades de Bob Dylan i de Joan Baez, per exemple.

No oblidem que aleshores es produiren fets cabdals a escala planetària, com la guerra d’Algèria i la del Vietnam, la revolució cubana, el papat conciliador de Joan XXIII, l’ascens i assassinat de J. F. Kennedy, el fracàs de la primavera de Praga, el maig del 68 a París…

Els joves volien viure en llibertat i somiar l’amor sense condons mentals. El que un dia semblava modern, l’endemà quedava obsolet, per no dir ridícul, quan no grotesc. Londres aviat substituirà París com a capital cultural de la modernitat a Europa i tots desitjaven travessar fronteres i navegar mar enllà, i escapar lluny enllà o més enllà… fins a una Califòrnia en flor on fer l’amor i no la guerra, fumar marihuana o passejar Nova York per tal de tocar el cel. The Beatles s’havien emportat entre somnis irisats la gent més jove, núvols multicolors amunt; una joventut ansiosa de tot, que volia alliberar-se de les repressions i claustrofòbies heretades. The Rolling Stones omplien els cossos d’imaginàries satisfaccions. The Animals traslladaven el jovent a una casa on el sol cremava com a l’estiu en una platja qualsevol de la Mediterrània. La llengua i tradició anglosaxones substituïen la francesa i la italiana com a llengües de cultura i com a referència de modernitat. La primavera del 68 transformà la joventut universitària. El món canviava: els cuba-libres, les guerres amb napalm, el moviment hippie, la minifalda curtíssima o les bates florals en elles, els cabells llargs i les barbes adolescents en ells, els pantalons texans en tots, l’androginisme sexual, la pau com a símbol feliç, el viatge als mil-i-un orients, anar a Eivissa, baixar al Marroc i encantar-se a Essaouira amb la grifa i la música de Jimmy Hendrix… Era preferible fer l’amor que no la guerra.

En poesia, tot i que Raimon musicava Espriu i el donava a conèixer a la joventut «compromesa», el referent del poeta heterodox era Gabriel Ferrater, qui tenia un prestigi enorme entre els poetes universitaris d’aquell moment: Marta Pessarrodona, Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Narcís Comadira…

La desaparició sobtada del dandi modern dit Gabriel Ferrater (1972) suposà el suïcidi –mai pitjor dit– del recanvi racional en la poesia dels seixanta; la seua mort impactant, però, creà la icona literària del poeta seductor i l’home turmentat (i a l’inrevés). La moda realista havia marginat, a les seues torres d’ivori, personalitats literàries com Marià Manent, Tomàs Garcés, Joan Teixidor… J. V. Foix es mantenia al seu obrador de dolces meravelles. Pere Quart i Joan Brossa destil·laven ironies de manera corrossiva i amb talent. Josep Palau i Fabre s’empicassiava de ple. Blai Bonet es refugiava en els delers místics i els deliris tísics i… La poesia de Vinyoli seria una víctima callada d’aquest ambient confús i convuls:

M’endinso pel teu àmbit, primavera

del càntic, una veu entre les veus

ofertes al Callat, que per les coses

m’envia el seu alè. Quina avinguda

secreta tot de sobte m’ha portat

a delitós paisatge? Selva muda,

com els infants camino, lliure, lliure,

sentint la quasi veu que del Callat

arriba a mi, bevent el seu somriure.

Vinyoli s’expressava inspirat. El solatge rilkeà i ribià era la matèria del seu solitari quefer poètic. Així, des del silenci entotsolat iniciava un «senyderi» renovador: el camí de les paraules, ara delitós paisatge, ara salvatge cor. Entre el turment i la llum, Vinyoli es distanciava del seu món anterior, inclosa la religió catòlica, tot i que n’havia estat creient sincer. Déu callava davant les injústicies i no oferia respostes als precs dels humans. El poeta es voldrà una veu entre les veus, però se sentirà silenci en l’aldarull; l’intent, però, el durà a poc a poc a ser un altre i ser alhora més ell. Després de callar durant set anys, publicarà Realitats (1963), un llibre que quedà mig ocult en aquest panorama fosc, per bé que enlluernat d’excel·lències. En diré més coses, més avant.

El trencament amb el catolicisme oficial –de pensament i d’obra–, també arribava als joves, però sense tantes angoixes existencialistes, ni motivat per les frustracions personals. Abandonar les pràctiques catequistes fou molt més un alliberament íntim que no pas un drama moral. En mi, la idea de Déu feia temps que havia perdut el sentit transcendent. ¿Quina raó podia tenir un déu ancià, repressor del cos i de l’esperit lliures, un Déu que et condemnava per voler ser tu mateix? Me n’havia d’estar penedint eternament en una flagel·lació espiritual? M’havia de sentir culpable sofridor pel fet innocent de ser qui em sentia i qui volia ser? Culpable? Condemnat? Víctima? Màrtir? La nova joventut ja no buscava Déu anant en moto i rebent el vent refrescant a la cara. Era millor no creure en un Déu majúscul.