Josep Piera Rubio - Mai no és tard

Amb Vinyoli vaig tenir una relació personal de lector, no d’amic. Per a establir una veritable amistat entre nosaltres era massa tard, com deia ell a les dedicatòries dels llibres. En la que tinc a l’edició de Cercles farà referència a aquesta meua condició de lector llunyà.

M’encantava obrir la seua Obra poètica a l’atzar i llegir aquell poema que, pàgines obertes, els déus em regalaven; o aquell altre que m’abellia repassar o meditar perquè m’acompanyava mentalment. Jo era un lector dels seus poemes, no un company de les seues soledats. Els seus versos m’eren un llum «ensenyador» i els rebia com savis consells vitals. Jo volava, però, per altres cels i navegava per la mar de tots. Em sentia fent, desfent i refent el méu món de colors irisats. La poesia vinyoliana la sentia de prop i de lluny. Del seu drama, en volia la poesia: el reflex de la llum, no l’ombra de la foscor.

El seu següent llibre, A hores petites , també el tinc dedicat l’abril de 1981; me’l regalà després d’una conversa que tinguérem a casa seua. I recorde que em digué:

–Coneixes l’expressió «a hores petites»?

–No. –Li vaig respondre.

–No? No la dieu els valencians?

–No. No l’he sentida en la vida.

–Es diu de les primeres hores del nou dia, quan encara no és ben bé de dia, però ja és el dia. Cap a la matinada. Abans de l’alba, quan s’inicia o s’anuncia la llum. Se sol dir «a les petites». És quan m’arriben les paraules, quan espere el poema, quan reveig altres temps viscuts… «a les petites».

I es posà a escriure’m la dedicatòria:

«A Josep Piera, amb creixent amistat, després d’una entrevista precedida d’una conversa que ens apropa molt.

Joan Vinyoli

Abril 1981».

En aquesta ocasió congeniàrem de ment, i, com diria ell, les paraules dites i vives ens aproparen. Fou un amable detall seu, oferir-me el llibre a penes acabat d’eixir de la impremta, com a record d’aquella vesprada aparaulada.

Els cinc sonets de la darrera secció, La mà del foc , se’m quedaren gravats; especialment els dos versos darrers:

Se’ns evaporen com a l’alba el rou

els goigs eteris: tot és ara i res.

En aquella vetlada, de tant en tant interrompuda per les reclamacions de la dona –malalta i invisible– que arribaven de les estances de l’altra banda de la casa, Vinyoli em llegí poemes seus inèdits i algunes de les versions de Rilke que preparava. Se’l veia fràgil, tímid, nerviós –per no dir quimerós–, i alhora agraït de l’atenció que li dedicava. Parlàrem molt de poesia i de poetes, es referí de passada a Joan Fuster i a Vicent A. Estellés, els seus valencians… compartírem llunyanies admirades.

N’érem uns quants, els joves (joves aleshores, és clar) que ens sentíem atrets per la intensitat fulgent dels poemes de Vinyoli. Però era més gran encara la devoció que ell sentia cap a nosaltres, joves de cos i arrauxats d’esperit. De vegades pense que l’influírem més nosaltres a ell que no ell a nosaltres.

El darrer llibre seu que guarde dedicat és l’antologia que li va fer el poeta Feliu Formosa. La dedicatòria, datada el 20 de novembre de 1981, acaba així: «Ara que és tard, no penso encara que ho sigui per a comunicar-nos més, i més intensament». Vinyoli es queixava de la poca salut i de l’excés «de feina» i de més coses. Vivia acompanyat d’ell mateix. El coneixement de la seua obra era selecte i minoritari, inclosos els entusiasmes d’alguns molts entre els pocs. La seua existència s’apagava a mesura que la seua poesia arribava més lluny amb més llum.

El 1984, any de la mort del poeta, es publicaven els dos darrers llibres seus, Domini màgic i Passeig d’aniversari . *Aquests dos llibres els tinc també subratllats, però no ja dedicats.

Joan Vinyoli en aquests últims trenta anys s’ha consolidat com un clar referent literari, com un dels grans poetes catalans del segle XX.

Mai no és tard, per tant, mestre.

* El 1983 apareixia Cants d’Abelone en un número especial de la revista Reduccions .

Joan Vinyoli moria a Barcelona el 30 de novembre de 1984.

L’exili del cos i el parèntesi civil

L’escrit anterior apareixia publicat en una versió abreujada el 2 de maig de 2014 al suplement literari d’ El Punt-Avui que dirigeix David Castillo. La publicació m’encuriosí només veure-la perquè reproduia una vella foto de Joan Vinyoli amb la seua dona, Teresa Sastre, a la cala d’Aiguablava, a Begur (datada cap al 1960) que presentava la parella en un paisatge d’una senzillesa humilment mediterrània: pins retorçuts, emblanquinats casups vora mar… estius antics. Una escena que, tot i algunes cicatrius en la imatge, provocades pel pas del temps, reflectia la vivència joiosa de l’instant… en aquella època. La parella, ajaguts a la platja, encara ara miren somrient cap a la càmera fotogràfica. Ella mostra un somrís seductor; ell, una expressió enigmàtica insinuant-se feliç darrere de les ulleres: li somriuen els ulls i els llavis; li somriu la vida.

Dic això, i pense si no n’estaré fent una visió idíl·lica, si el somriure d’ella i la mirada d’ell no són més que uns gestos impostats (un somrís «lluís» i un posat fotogènic); pense si a qui ella somriu pot ser al fotògraf, si els ulls d’ell no reflecteixen un punt d’ironia satisfeta, si… Interpretacions possibles de la foto en blanc i negre, com si es tractàs d’un poema instantani o d’un instant eternitzat; perquè un poema és això, també: una fotografia de paraules que copsa un detall, que reté la llum fugaç d’un moment, que aporta enigmes a l’efimer, que guanya sentits amb el pas del temps o que igual n’agarra –de sentits i de temps– que n’esgarra.

Ella és una bella dona; ell té un atractiu punt de fragilitat o picardia en la mirada. Ell no és cap donzell apollini, sinó un home normal que ha passat la quarantena i ha traspassat, per tant, el mezzo del cammin di nostra vita .

Pel que he llegit sobre Vinyoli, aquesta època –els anys cinquanta i seixanta– en ser evocada i convertida posteriorment en matèria poètica, se la té per la més intensa de la seua vida lírica: amors i morts, amics i amants, la mar de Valéry que sempre recomença, la mar infinita i dolça de Leopardi, la mar real de cada estiu…

Una resposta inesperada a l’article d’ El Punt-Avui ha estat l’arribada per recader –una deferència de l’editorial Empúries–, de la reedició recent de la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Vinyoli que es publicà per primera vegada el 1987: Barcelona/Roda de Ter. Crònica d’una amistat . He interpretat l’arribada d’aquest llibre com un nou estímul per a seguir avant en aquest escrit vinyolià. He sentit, com no m’havia passat mai abans, un interés immediat per la vida viscuda dels dos poetes. Aquest epistolari m’ha semblat el text idoni per saber-ne alguna cosa més, ja que presenta la relació humana entre tots dos sense intermediaris, amb paraules només: una relació viscuda i escrita en unes circumstàncies concretes i amb uns mots transparents i directes: els de l’un i els de l’altre. Dos poetes en diàleg escrit, en correspondència mútua. Un document excepcional.

M’he posat a llegir aquestes cartes com a companyia euromèdica, aprofitant que pujava a Barcelona a l’acte d’entrega dels premis dels Jocs Florals; n’he estat jurat, o «mantenidor» que diu el programa seguint la denominació jocfloralesca secular.

En plena primavera, la ciutat de Barcelona es transforma durant una setmana en la capital europea de la poesia amb actes i recitals diversos, alguns dels quals, enguany, hi van dedicats a Joan Vinyoli.