Josep Piera Rubio - Mai no és tard

La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol s’inicia amb una carta –perduda?– que el primer escriu al segon pel Nadal de 1976; l’intercanvi epistolar, tanmateix, no es farà continu fins a la primavera de 1978, quan J. Vinyoli, acompanyat de Xavier Folch «i una noia, amiga de tots dos» anaren a Roda de Ter a visitar M. Martí Pol, malalt d’esclerosi i, per tant, impedit o impossibilitat d’eixir de casa.

Imagine que seria per proposar-li l’encàrrec editorial de preparar el pròleg per al volum que X. Folch volia editar de la poesia vinyoliana. Martí i Pol, que admirava la poesia de Vinyoli, hi acceptà. El text apareixerà encapçalant l’ Obra poètica (1975-1979) , és a dir, l’edició de Crítica amb les inicials del nom del poeta –JV– pinzellades en vermell per Antoni Tàpies i amb disseny d’Enric Satué. Des de la coberta mateixa quedava clara una proposta de renovació de la lectura poètica.

La poesia unia les soledats dels dos poetes invàlids. I la vida es viu a fons quan es comparteix la soledat interior. L’ésser humà no pot viure sol, ni en sap ni en vol, encara que sovint es manifeste en solitari. Les persones són elles en soledat –i així moren–, però se senten ser vitalment en companyia. En soledat es pensa, en companyia es viu. Joan Vinyoli patirà per aquest temps la trombosi que el tindrà dramàticament reclòs a casa. Ambdós poetes, doncs, vivien un exili interior –l’exili del cos–, i feien de les paraules sentides la seua medicina, la taula de salvació personal. La malaltia els aparaulava i la paraula els apropava.

Martí i Pol dirà pel juny de 1978:

«De vegades el cos ens venta unes plantofades que ens fa trontollar. I el més fotut és que amb el cos cal comptar-hi d’una manera essencial; o som plenament i intensament “cossificats”, o no som, vet-ho aquí. És un dilema que només es deu resoldre amb la mort –els déus ens la mantinguin lluny».

Aquesta reflexió del poeta de Roda de Ter se’m fa reveladora, prou més que no patètica, llegida ara, quan, per l’edat i la malaltia crònica que patesc, jo mateix sent físicament això, com mai abans: som un cos que sent, fins i tot quan no sent, quan la sensació més trasbalsadora és la del dolor i no la del plaer. Sentir-se ser cap a la mort: molt existencial i ben vinyolià. Llei de vida, en diuen. Fer-se vell, en dic. Una fatalitat del pas del temps, de l’erosió vital, per dur que siga el material de la roca que ens sosté, per clarivident que siga la lucidesa que ens enlluerne. O que ens salve. O que ens cegue.

Al poeta Vinyoli de ben segur que el commourien –com ara em passa a mi– versos com aquests de Martí i Pol:

Em sobrevisc, estranyament faixat

dins un cos de cartó. A estones penso

que esdevinc vegetal: un arbre anònim,

però poblat d’ocells i del brogit

del vent quan es desferma entre les fulles.

Anteriorment, Vinyoli i Martí i Pol s’havien vist una única vegada, cap a les acaballes dels 50. Aquesta trobada primera, fugaç i fortuita, no tingué més conseqüències; de fet, Vinyoli no l’havia retinguda entre els seus records; uns temps, aquells cinquentenaris, on Vinyoli havia quedat colpit per la mort del seu mestre i mentor, Carles Riba:

Maleïda

mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!

Far sense llum, enderrocat, adéu!

Escrivia Vinyoli a De cos present , dedicat a la memòria del mestre estimat. Far sense llum i enderrocat? Metàfora de Riba i de Súnion, el temple grec dedicat al déu Posidó, evocat a les Elegies de Bierville .

Martí i Pol per aquestes dates publicava el llibre La fàbrica (1959) dins del corrent del nou realisme –dit històric, civil o social– que era el model que la crítica més audaç teoritzava com a la poètica que calia en aquell temps, segons els postulats d’assagistes com Josep Mª Castellet, Joaquim Molas i Joan Fuster. Aquest moviment literari s’iniciava en català amb la figura heterodoxa de Gabriel Ferrater i el rellançament de Joan Oliver (el poeta Pere Quart); ambdós es convertiren en els referents d’aquesta poesia compromesa amb «la realitat» –conflictiva, amarga o irònica–, més que no de pura exaltació del ser en el món o de celebració vital.

1959 tingué una significació rellevant: es commemoraven els 500 anys de la mort d’Ausiàs March: el referent primordial de la tradició literària catalana. I se’n volia celebrar la fita històrica per tal de marcar un abans i un després, lligant tradició i modernitat, cultura i revolta social. Una idea alhora política i estètica dels joves universitaris lletrats… amb Raimon Al vent ?

En aquest mateix any es produí –repetesc– la mort de C. Riba, una presència senyera del passat civil i poètic anterior a la guerra. Això remarcarà encara més la transcendència de la data en clau cultural i literària. La defunció del mestre suposava, de manera real i simbòlica, el final biogràfic de la poesia de preguerra, una poesia pura però tacada per la tragèdia bèl·lica i la diàspora republicana, pel triomf del nazisme a Europa, la guerra mundial, l’hecatombe atòmica d’Hiroshima, el triomf armamentístic dels Estats Units, el gauchisme existencialista de la intellectualitat parisenca…

La mort de Carles Riba fou interpretada a Catalunya com l’esgotament de la poètica postsimbolista, refugiada en les torres d’ivori dels supervivents de la debacle, hereus de la utopia civil que havia suposat la República. Una vella idea d’Europa havia estat enderrocada per les bombes; l’altra i nova Europa quedava lluny, a l’altra banda d’unes fronteres insalvables. I Josep Carner? Carner quedava més lluny, en un temps malauradament perdut. Catalunya com a país i la llengua i la cultura catalanes necessitaven veus noves, noves figures referencials, símbols que crearen esperances vitals, fantasies de futur, per no caure en el silenci definitiu. A Carles Riba el substituirà Salvador Espriu com a emblema civil i referent poètic.

La pell de brau (1960) d’Espriu es convertí en el llibre poètic del nou compromís actiu contra la dictadura, encara que la poesia de Salvador Espriu tinguera ben poc de realista i prou més de simbolista, per sort. També aquest any apareixia Da nuces pueris , l’iniciàtic llibre de Gabriel Ferrater, admirador heterodox del mestre Carles Riba, per bé que més d’escola anglosaxona. Jove brillant, Ferrater es farà amic de colla etílica de Vinyoli.

El 1961 apareixia editat a València Vacances pagades de Pere Quart (llibre que havia guanyat el Premi «Ausiàs March» de Gandia de 1959, l’any del centenari marquià). Espriu havia ocupat la plaça de Riba com a jurat d’aquest premi, a causa de la mort del mestre. Era normal aquest retard editorial de dos anys, per desgràcia, en aquella València miserable i mediocre, oficialment rendida al franquisme, oferint misèries mentals i ataronjades divises al règim vencedor i dictatorial.

Ai, València! A València s’escrivia per al silenci, com havia sentenciat J. Fuster al seu darrer llibre de poemes, Escrit per al silenci (1954). A València, fins i tot Xavier Casp (nascut el 1915, un any després de Vinyoli), escrivia per al silenci versos púdics i domèstics, perquè tenia un ideari i un pensament de missal, és a dir, moralment catòlic i favorable al règim franquista. A València, hi havia també Vicent A. Estellés, qui publicava els seus poemes de tradició simbolista, com ara La nit (1956) i Donzell amarg (1958) en col·leccions de Barcelona. Un títol ambigu, aquest darrer, que durant anys em suggerí el retrat possible d’un Estellés angoixat i que ara se’m fa versemblant pensar en unes altres interpretacions baudelairianes: «donzell» és el nom de l’herba remeiera amb la qual es preparava l’amarga absenta.