Josep Piera Rubio - Mai no és tard

Els paisatges orientals d’aquest poema m’evocaven Kavafis, aleshores un dels meus poetes de capçalera. De Vinyoli opinava de manera semblant a la que W. H. Auden tenia de Kavafis: «Si la importància de la poesia resideix en la singularitat del to de veu, res no pot dir el crític, perquè la crítica només pot fer comparacions. Un to de veu únic no pot ser descrit; pot ser imitat, parodiat o citat».

Jo pensava que el to de veu, precisament, era just allò que feia admirable, inimitable i compartible un poema. Amb Kavafis i Auden em passava això: n’admirava la veu, tot i traduïda (interpretada per una altra veu); amb Vinyoli també, però en la llengua i la veu originals.

Qui jo era va trobar en la poesia de J. Vinyoli una intensa complicitat lírica i es posà a buscar més llibres seus. Més, en volia més, de versos vinyolians. Els companys me’n parlaven amb sincera simpatia, per bé que uns més que altres, certament; però més del personatge que no de la seua obra.

Aleshores vaig llegir Vent d’aram (1976) que em resultà revelador. No en guarde la primera edició, cosa que diu que el vaig llegir de prestat, però sí la del volum de l’ Obra poètica (1975-1979) , que conserve amb una nota que en localitza la lectura: «rellegit a s’Arenal. Mallorca 80» i també afectuosament dedicat poc després, l’abril de 1981: «A Josep Piera, amb qui voldria passar llargues hores parlant i vivint si no fos que per a mi ja és tard».

A partir d’aquestes notes, mogut i commogut pel que sent que em diuen a cau d’orella, llegesc, no com abans sinó com a cicatrius de la vida passada, els poemes vinyolians que tinc anotats o amb versos subratllats. I m’adone com estan de presents en la meua poètica de jove: compartíem l’admiració per Rilke i per Riba, però també per Ungaretti, per… Com a mostra, una noteta d’una ressenya que vaig publicar a València el 1974, al diari Las Provincias :

«Si se puede hablar de momentos propicios para determinado tipo de poesia, o mejor de variaciones en el gusto poético de un público determinado, éste es, vuelve a ser, un buen momento para Giuseppe Ungaretti, así como para Paul Valéry, R. M. Rilke, Carles Riba o Juan Ramón Jiménez. Lo que durante un tiempo fue desprestigiado bajo el nombre de “poesia pura” hoy alcanza las cotas más altas entre la gran poesia del siglo».

Ingenu o no, així pensava aquell que era jo, aleshores.

Ungaretti

uomo di pena

ti basta un’illusione

per farti coraggio.

I em pregunte ara si l’atmosfera alexandrina a Vinyoli li arribava per la via del Goethe orientalista, de l’hel·lenista Riba o la italiana d’Ungaretti, o la neogrega de Kavafis. Quin dels dos poetes alexandrins li interessà més? Resulta lògic pensar que Kavafis l’havia llegit en les versions del mestre Riba; però, li interessà de veres? En tinc dubtes, per bé que hi veig ressons, com el desig clandestí dels plaers del cos i la presència conflictiva de l’amor divers: allò de «la carn vol carn» tan clàssic, gèneres sexuals al marge. De la seua admiració per Ungaretti, no en tinc dubtes perquè en deixava rastres de llum alegre i goig mental, ací i allà dels seus poemes. Aplec («Bellíssim», diu una meua nota manuscrita d’aleshores), es tanca amb aquest decasíl·lab perfecte:

Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.

Un poema ben expressiu –encara ara– de l’atmosfera entusiasta d’aquells anys adelerats, delitosos perquè tot, íntimament i col·lectiva, semblava no sols imaginable, sinó possible i sentible. Perquè de sobte s’havien obert de bat a bat les portes del present i les finestres del futur. Amb alegria desbordant.

Uns pocs poemes de Vent d’aram tenen una anotació de la meua mà; Temps perdut i Gorgs , hi duen uns mots d’admiració: «Magnífics. Tots dos»; un altre – Per molt que ens abracem , n’és el títol– porta grafiat a tinta el possessiu «Meu», sense més:

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca de boca i que ens mesclem els cossos, mai no som un.

Tot un anhel de fusió amorosa o delit ideal. Molt Rilke.

Aquests anys rebolicats –els de la segona meitat dels 70: de la mort del Generalíssim a les primeres eleccions municipals– foren anys de deliris vitals, de revoltes i d’iniciatives esclatants; poèticament els representen col·leccions com Llibres del Mall, els quaderns de Tres i Quatre, les edicions illenques de Damià Huguet (Guaret) i d’Àngel Terrón (Tafal), revistes literàries com Tarotdequinze , com Quaderns Crema , com Cairell … i aplecs en belles terres, recitals a la intempèrie…

Recorde, ara, la visita que vaig fer a Sabadell l’octubre de 1979 per tal de participar en un cicle de conferències, Darreres manifestacions culturals i literàries als Països Catalans , on em tocava parlar del País Valencià. Jo duia escrit el text, una mena de panoràmica accelerada del que havien suposat els darrers deu anys (de 1969 a 1979) per a la literatura catalana al país dels valencians, un panorama viscut en l’aldarull sistemàtic provocat per l’aparició de la cridanera confrontació entre el «catalanisme» i el «blaverisme». Recorde que, abans d’iniciar la xarrada, em vaig fumar un porret, per agafar seguretat i rauxa davant un públic ganós de saber què passava culturalment a València. Aquella nit la vaig vetlar a casa del Vicenç i la Lena xarrant de poesia i de pintura. La meua intervenció fou publicada a Èczema dos mesos després. En reproduesc un fragment que reflecteix –crec– l’ambient de desgavell que es patia a València per aquelles dates, molt distint del que es vivia a Sabadell o Barcelona:

«Els lladrucs del silenci lluiten contra l’ocell de foc.

Recorde que vam anar a tancar-nos una nit a la Facultat de Ciències, en protesta per l’atemptat a Sanchis Guarner, i per tal de cridar l’atenció pública. Vam ser vora un miler de persones en el moment de més animació. Uns feien assemblees, altres sopaven o xarraven de les seues coses. Hi havia una certa tensió emotiva. Vicent Franch feia de moderador i enllaç de Presidència. De matinada acudiren els “fatxes” o “blaveros” i començaren a trencar cristalls. Alguna gent volia eixir a pegar-se, la resta no sabia què fer; aleshores, un conegut de tots, agafant una bandera roja i pujant fins al replanell d’una escalinata neoclàssica i palatina, començà a cantar la cançó de les dones de la pellícula Novecento . Era com un segell de la República sense gorro frigi, o millor dit, la seua amarga i emotiva caricatura. Tots ens ficàrem a riure, i això ens llevà l’acollonament. Fou un acte estètic espontani fabulós».

Somric, ara, reveient aquell jove, cantant i ballant al replà de l’escala de la Facultat de Medicina de València, vestit de bandera, imitant Isadora Duncan.

L’altre llibre de Vinyoli a destacar d’aquell moment d’exaltació és Cercles , llegit la primavera del 80 a Mallorca. En aquest, encara hi he trobat més versos subratllats. Versos d’una claredat exclamativa exultant, com ara «Gaudim sense metàfores», llegit aleshores com a crit de llibertat i de desig, d’ansietat i de record, de consciència i de fatalitat. Poemes definitius com L’equivalent , Pollets i No tornis , que retrobe com a definidors de la poètica vinyoliana dels setanta, la preferida per mi, la més compartida. Subratllats entre admiracions, ara encara se’m fan més lúcids els seus versos:

Deixeu-me estar com ara estic:

sol amb l’amic

que he anat fent de mi mateix.

En mi ja el somni creix

de la darrera solitud.

Llegint ara la poesia de Vinyoli comprove, com passa amb els clàssics, que el temps no n’ha erosionat els versos, ferms i sòlids com una roca; i sí a qui els llegeix, que sent la mar a l’horitzó, com una immensitat sense adjectius. Una immensitat que ofega i salva, enlluerna i encega. Els versos vinyolians són els mateixos, però no qui els llegeix. Tornar a Vinyoli després de tants anys té aquestes coses: fa repensar poèticament la vida: la passada i la present.