Josep Piera Rubio: Mai no és tard

Mai no és tard

(Vinyoliana)

Assaig 43

Mai no és tard

(Vinyoliana)

Josep Piera

Universitat de València

© Josep Piera, 2016

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-9134-020-1

«O Leben, Leben, wunderliche Zeit»

Oh, vida, vida, temps meravellós.

R. M. RILKE

La meva poesia són records.

Joan VINYOLI

Índex

Com una roca enmig del riu

L’exili del cos i el parèntesi civil

El bellíssim viatge dels mots

No hi ha cap límit

«Oh experiència, tacte, joia immensa!»

La geografia del desig

«Rumorosa la vita, adulta, ostile»

Els temps volanders de la revolta

La bastida dels somnis

«E il naufragar m’è dolce in questo mare»

Encara i sempre les paraules

La dècada prodigiosa

«Les jeux sont déjà faits»

El darrer cercle

Mai no és tard

(Vinyoliana)

Com una roca enmig del riu

En una conversa radiofònica sobre poesia amb Jordi Llavina, hi aparegué la referència a Joan Vinyoli a propòsit del seu centenari (1914-2014) que acabava de començar. Inevitable. Llavina parlava del poeta i de la vigència de la seua obra quan vaig recordar una frase vinyoliana escrita en una carta que dec tenir guardada en un dels rebolicats calaixos de la memòria. Vinyoli tenia aleshores una seixantena llarga d’anys. Ell deia que el poeta era una roca enmig del corrent del riu, resistint-ne l’embat permanent i l’erosió inevitable. En aquella circumstància, la imatge de la roca erosionada la vaig interpretar com el retrat del vell Vinyoli, una definició sòlida i esperançada de la seua manera de ser i estar en el món, de saber-se i de voler-se poeta. El vaig comprendre. Tot i això, li vaig respondre que, seguint la imatge del riu, per a mi el poeta era a penes si una gota d’aigua enlluernada que el corrent duia a la mar. Ell va comprendre. Joan Vinyoli em doblava en edat, en experiència vital, en saviesa sentida. Això ocorria entre 1978 i 1981, el període en què ens vam tractar de poeta a poeta.

–Perquè no ho escrius, això? –em demanà J. Llavina, en acabar la conversa radiofònica.

–Vols dir?

–Té interés, ara que en celebrem el centenari. Aquesta imatge fa viva en la seua fermesa la paraula del poeta. El vas tractar prou?

–El vaig llegir a fons.

Dut per aquesta motivació espontània –mogut per l’impuls de Llavina– he anat a buscar els exemplars que guarde de l’obra poètica de Joan Vinyoli, que en són uns quants i la major part dedicats. Així he trobat i retrobat la manera de llegir la seua poesia de qui era jo fa trenta i tants anys. El temps que passa, ai! Aleshores l’apreciava com autor d’una poesia vital, prou més que no existencial, experiencial o experimental; una poesia densa de càrrega lírica, íntima i transparent, meditativa i exaltada, lluminosa i dolguda, punyent però serena.

Jo havia llegit per primera vegada la poesia de Vinyoli en una antologia bilingüe que José A. Goytisolo havia publicat el 1968, Poetas catalanes contemporáneos que conserve com una joia. Vinyoli se m’havia descobert amb un poema breu, De vespre :

El dia va extingint-se

darrera les muntanyes,

l’última llum alegra l’infinit;

tot calla i lentament va recollint-se,

però les aigües, riu avall, estranyes,

mormolen ja paraules de la nit.

El poeta pintava un paisatge instantani, meditava sobre el temps i la vida que passen i s’hi retratava anímicament, simbòlicament. Aquest poema m’havia agradat molt pel que tenia de senzill i de subtil, de reflexiu, de plàstic i de cal·ligràfic, com els antics poemes xinesos.

No tenia cap més referència del poeta Vinyoli, aleshores. Cap més de les que aportava aquella antologia… iniciàtica per a mi.

En aquelles dates inquietes, jo a penes si començava a conèixer la poesia catalana, descoberta com qui troba el fantàstic tresor d’una tradició amagada. No me’n calien, tampoc –de referències o anècdotes biogràfiques–, perquè en aquells temps llegia la poesia d’una forma que no demanava cap context per a copsar-ne el sentit, el «sentit de ment» o la gràcia tremolosa. La poesia calia viure-la, saber-la interpretar, no entendre-la, com ocorre amb tantes altres coses de l’existència, que se senten, se senyen i se sentimenten sense poder comprendre’n les raons o desraons que les motiven… perquè ens enlluernen i emocionen. Ens mouen, remouen i commouen. Vísceres endins.

En aquesta antologia bilingüe, hi vaig descobrir no únicament uns poemes d’alta qualitat expressiva, sinó uns poetes als quals volia seguir llegint: Carles Riba, Joan Vinyoli… La poesia de Salvador Espriu la coneixia ja, gràcies a Raimon: les Cançons de la roda del temps m’acompanyaven sovint, com a part de la meua banda sonora vital.

Una antologia, aquesta de J. A. Goytisolo, primordial, en la meua formació i evolució personals, per tal de començar a aprofundir en les excel·lències de la poesia catalana del segle XX. Jo tenia vint-i-un anys, el 1968; i provenia d’una tradició cultural feta d’ocultacions i d’oblits, d’un silenci de segles subalterns. Vull dir que, tot i tenir el valencià (el català de València) com a llengua familiar, en desconeixia la tradició literària: la medieval i la moderna. Aleshores, a València, les referències poètiques en la pròpia llengua, per a un jove de vint anys com jo, provenien de Raimon, de Joan Manuel Serrat… Poesies cantades, clandestines, quan no prohibides, que arribaven en vinils de nord enllà: de Barcelona, de París…

(José A. Goytisolo féu el 1980 una altra antologia de Joan Vinyoli, Cuarenta poemas , que no vaig llegir perquè, quan aparegué, no tenia necessitat de cap traducció per aprofundir en la poesia vinyoliana. A les acaballes dels 70, Vinyoli el tenia ja com un poeta «meu». Aquestes traduccions de J. A. Goytisolo tingueren força ressó i despertaren admiració entre alguns poetes castellans que aleshores promovien la poètica de l’experiència).

No era gens fàcil en aquelles dates revoltades –de 1968 a 1975– trobar llibres en vernacle al País Valèncià, ni de poesia, ni de narrativa, ni de res; a penes si hi havia unes poques llibreries que en tingueren, més amagats que no a la vista. A Gandia, la meua ciutat, només n’hi havia una, Concret Llibres, moderníssima, popíssima, acabada d’estrenar, on a més hi havia llibres rars, clandestins o d’importació, i els discos prohibits i els legals dels cantants de la «nova cançó». A València, hi havia una altra Concret Llibres, com hi havia Tres i Quatre (la llibreria i l’editorial que començava), i algunes altres amb llibres que pagava la pena de llegir: la clàssica Lauria, la Viridiana «progre», el santuari Ausiàs March (la llibreria dels meus amics Toni Mestre i Frederic Martí)…

Si difícil era trobar llibres de poesia a València, veure’n d’editats a la ciutat era insòlit, quan no clandestí o excepcional. Cal dir, tanmateix, que la tradició literària compartida entre catalans, valencians i balears era percebuda com a positiva; ni la discutia ni la negava ningú. Feia uns anys, per exemple, s’havia presentat a l’ajuntament de València el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, mentre que la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, la qual seguia les Normes del 32 o de Castelló, era l’oficial a Lo Rat Penat. Els aldarulls polítics al voltant de la llengua dels valencians no es manifestaren públicament fins a mitjans dels 70: la coneguda com a «batalla de València». Dit això, cal incidir i remarcar que a València a penes si s’editaven (edicions d’autor a banda, minoritàries i sovint numerades) els guanyadors dels premis de poesia «Ausiàs March» de Gandia (creats el 1959) i els de la Diputació de València (vigents des de 1947), els quals es feien visiblement bilingües en algun prestatge polsós. N’hi havia els llibres o llibrets editats per l’editorial Torre, però resultaven introbables, quan no il·legibles, per distàncies diverses. I alguns altres de més amagats, supose. La literatura valenciana era invisible. A la València de finals dels 60 no es podia percebre enlloc l’embranzida que al cap de poc prendria la creació literària en «la llengua dels valencians».