Josep Piera Rubio - Mai no és tard

València no era per aquells anys cap juganer jardí de flors naturals, ni de violes ni d’englantines, vull dir. Per no ser, no era ni « la tierra de las flores, de la luz y del amor » que cantava la portentosa Sara Montiel. Ni les autoritats polítiques es posaven a cantar en veu alta cap himne –«Per a ofrenar noves glòries a Espanya…» en festes o processons. València, literàriament, era una ciutat no ja perifèrica, sinó provinciana. Dels poetes medievals o romàntics només se’n trobaven obres en biblioteques privades, en santuaris acadèmics o en llibreries d’antiquari; dels poetes vius… Recorde haver adquirit el número de la revista La Caña gris dedicat a Luis Cernuda a la llibreria Lauria, on en guardaven un romanent editorial; també trobava per les llibreries de vell que hi havia a la vora de la Universitat llibrets vernacles dedicats a possibles prohoms o artistes locals que no havien estat mai llegits, ja que no tenien tallats els fulls. A les catacumbes emergia una generació literària que aviat trasbalsaria la ciutat de València i s’escamparia per les minories lletrades de les comarques dels voltants. En aquells temps foscos del darrer franquisme, però, hi passaven altres coses més memorables, de ben segur. No vull perdre’m ara en qüestions literàries o llibresques a escala local, ni tampoc en les atribolades peripècies del jove poeta que jo era aleshores, ple de dubtes, de neguits, d’ignoràncies, de somnis i d’il·lusions.

Hagueren de passar un munt de coses per tal que la poesia de Vinyoli se’m tornara a fer vital. El primer llibre seu que vaig llegir (seguint el joc de daus de l’atzar poètic) fou Llibre d’amic (1977) perquè em cridà l’atenció el títol, suggerent per raons diverses i pel seu to amorós. Al Llibre d’amic , en revisar-lo, hi descobresc subratllat aquell poema que diu:

Vares venir fins on jo dormia

i em vas despertar,

i em vas convidar a tenir set,

una gran set per a la qual

et vas fer copa on jo la pogués beure.

Aquests versos deien el que la poesia era aleshores per a mi: l’expressió i la possessió d’un voler i d’un deler en una atmosfera d’ambigües seduccions que em traslladaven a la poesia xinesa clàssica, a la mística castellana i a la poesia andalusina, les meues predileccions d’aquells anys. Després de llegir aquest poema –paladejant-lo com un licor amarg–, vaig sentir la poesia de Joan Vinyoli com una veu confidencial. Vull dir que la seua paraula en vers em féu de far en la foscor: marcava un deixant lluent enmig d’un mar tenebrós. No m’arribava de lluny, sinó de llum: pura ebrietat.

Com vaig arribar a la coneixença àmplia de la poesia de Vinyoli? Llegint-la, obviament. I perquè me’n parlaren alguns companys poetes, com sol passar, de jove, d’adult i de vell. Quins van ser els primers poetes que me’n féren la recomanació iniciàtica? Crec recordar, per bé que de manera vaga, que foren Jaume Pont i Vicenç Altaió. Quan, però? No ho tinc gens clar. A tots dos els vaig començar a tractar a mitjans anys 70. I el que sí que recorde és que, quan parlàvem de poesia, tard o d’hora sorgia aquest cognom italianesc: Vinyoli.

A J. Pont el vaig conèixer a Lleida al voltant de 1976, on m’hi dugué Jaume Fuster, responsable de l’àmbit de Literatura del Congrés de Cultura Catalana. Al poeta Pont (qui acabava de tornar d’un temps d’estudis a França) em vincularen de seguida lectures afins i probablement el fet de ser ambdós perifèrics (ell, lleidatà; jo, valencià). D’Altaió m’atrapava la seua rauxa sumptuosa i la seua exuberància verbal, sinuosa i torrencial alhora. Tots dos feien de teòrics i de crítics, des de la seua condició heterodoxa de poetes joves. Pont era un dels qui coneixia millor la moderna poesia francesa i la castellana (Pere Gimferrer era un cas a banda i singular). Em referesc a les avantguardes parisenques, la Generación del 27, el Postismo… «Ismes» o seismes que, en aquells temps d’ebullició mental, consideràvem manifestacions poètiques d’uns temps enlluernadors, però ja passats, o, millor, apagats, acabats.

Aquestes tradicions foren les que em permeteren apropar-me a l’obra de Vinyoli i trobar-hi complicitats i comprensió. Al cap i a la fi, jo tenia la poesia pura de Paul Valéry i la surrealista de Paul Eluard com a referents poètics, admirava Vicente Aleixandre i Jorge Guillén (als quals havia conegut: el primer, a Madrid; a Málaga, el segon) i també Luis Cernuda, de qui a penes si uns pocs parlaven en veu baixa… A València mantenia una cordialíssima relació amb Juan Gil-Albert, solia veure Francisco Brines (quan passava les vacances a Oliva), i fins i tot havia tractat Jaime Gil de Biedma, qui aleshores hi baixava sovint perquè se sentia atret per l’obra en prosa de Gil-Albert; jo admirava aquests autors i els havia llegit i els llegia (i els he continuat llegint). A més, hi tenia relacions amicals amb Jaime Siles i sovint tertuliejava amb José Luis Parra i Víctor Orenga, amb Marc Granell, amb José Luis Falcó, amb Eduard Verger… A Gil-Albert l’havia conegut el 1970 perquè un personatge de Málaga (Bernabé Fernández-Ganivet) me’n parlà favorablement; com recorde que va ser amb J. Siles que el vaig visitar a sa casa per primera vegada i que Juan ens mostrà unes cartes que guardava del seu amic Luis Cernuda… i ens en contà anècdotes, com l’estada del poeta a València durant la Segona República, ens parlà del seu personal i atrotinat exili americà…

Amb J. Pont compartia algunes d’aquestes coneixences poètiques, baules obligades per a comprendre l’impacte que em provocà la poesia de Vinyoli. Aquestes referències de companys i de mestres (no puc deixar d’esmentar la poesia del darrer Juan Ramón Jiménez, essencial) i, per suposat, la més significativa en mi (com en Vinyoli): l’obra lírica de Carles Riba.

El geni poètic de Riba a Barcelona aleshores se’l tenia per demodé –cosa per a mi incomprensible–, tingut per massa antic i poc modern (Xavier Bru de Sala el citava com a «humanista» i no com a poeta). D’aquell Bru de Sala, en guarde dedicades Les elegies del marrec «esperant contactes més sovintejats», el «dia de la clausura del I encontre d’escriptors dels Països Catalans» que es celebrà a Gandia el 1976. Els poetes clàssics i moderns alhora eren Salvador Espriu, J. V. Foix i Joan Brossa. El més clàssic de tots, per bé que més citat o escoltat cantat (per Raimon) que no llegit, era Ausiàs March:

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar…

Vicenç Altaió i Jaume Creus foren els responsables del següent poemari de Joan Vinyoli, El griu (1978), publicat a Cristalls, una col·lecció de l’editorial La Magrana, que és el primer llibre seu que guarde dedicat, amb data d’aquell any, «des de lluny però molt a prop». Els versos d’ El griu em resultaren durs i directes, per no dir tempestuosos i valents, potser perquè el desig eròtic s’hi feia explícit i molt present la soledat:

La crosta ja resseca de la vida,

cal només arrencar-la, baldament

faci mal: trobareu el que som:

aiguavessants d’una mateixa soledat.

Això, i més, em diuen encara els poemes que trobe marcats, especialment els quatre darrers del llibre. «Sóc home sol» ara el llegesc com un retrat del poeta en el temps; en aquell temps seu i en aquest meu temps d’ara, també.

He menjat amb delit els dàtils de Palmira, les panses de Corint, el be rostit de Pasqua…

Només de passar els ulls per aquests versos veig el vell poeta, ebri de soledat, ebri de records, ebri de mots, ebri de tot i de res, i em demane i no em responc sobre allò que ens fa, desfà i refà com a humans, com a éssers vius, conscients del nostre ser en el temps, tot i que, com Vinyoli dirà, «el temps mai no perdona, mai»; un vers que, en la meua personal lectura d’aleshores, tancava el llibre. Un vers que em ressona com quan rodes la clau d’una casa vella; com un rellotge que segueix marcant el pas de les hores per a ningú, tot fent-se a poc a poc silenci gris entre la pols.