AAVV - Reptes de la vertebració territorial valenciana

Ara bé, al nostre parer, defugir la tasca de dissenyar un mapa comarcal també implica abandonar la reflexió sobre la planificació territorial d’un país com el valencià. I, damunt, no estalvia el conflicte, ja que aquesta llei, com qualsevol altra que qüestione l’actual configuració territorial de l’Estat espanyol en províncies, s’ha hagut d’enfrontar amb els governs del PP a Espanya i a València i amb els tribunals espanyols, que els donen suport de manera persistent. Per a començar, el govern de Rajoy va actuar contra el Consell de Ximo Puig quan aquest intentà rescatar el decret de coordinació de les diputacions, que permetia retirar a les corporacions provincials les competències de turisme i esport. Les diputacions d’Alacant i Castelló –governades pel PP– presentaren recurs contra aquesta llei i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana els donà la raó. El Govern bipartit actual també s’ha trobat amb la resistència del Govern de Rajoy a acceptar la llei de mancomunitats, a pesar de ser un projecte que proposa una comarcalització tímida, ja que el PP considera que podria restar poder a les diputacions. Posat cas que les competències provincials es veren afectades per aquesta llei de mancomunitats, el Govern espanyol recorreria la norma davant el Tribunal Constitucional.

D’altra banda, l’aposta per reforçar les mancomunitats d’àmbit comarcal i no les comarques pròpiament dites va ser considerada com poc innovadora per part de Compromís, decididament favorable a la comarcalització. Des de la coalició Compromís es va elaborar una proposta que complementava el projecte de llei de mancomunitats. La iniciativa de Compromís consistia en una simple llei que establia en l’annex una proposta base sobre la qual es podria fixar legalment i oficial les comarques al País Valencià. Aquest projecte de llei de Compromís pretenia elevar al rang d’obligació legal per a totes les instàncies de la Generalitat Valenciana la vigent divisió territorial provinent de la proposta de demarcacions territorials homologades –DTH – publicada l’any 1988. L’oficialització de la divisió comarcal obligaria, segons la llei, al fet que totes les conselleries i ens dependents utilitzaren aquestes demarcacions com a base territorial per a prestar els seus serveis i per a la planificació de les seues polítiques públiques en projecció territorial. És més, s’hi estableix que la Generalitat impulsaria l’adaptació de les mancomunitats de municipis de serveis generals a les comarques que estableix aquesta llei (Pérez, 2017).

La iniciativa de Compromís, amb tot, no va més enllà d’un simple reconeixement legal de la divisió comarcal, però no desenvolupa un règim jurídic de funcionament de les comarques com a entitats territorials dotades d’òrgans administratius. El fet és que no hi ha actualment (2018) a les Corts Valencianes la majoria parlamentària per a portar a terme una comarcalització completa, ja que el PP i Ciudadanos s’hi oposarien. La iniciativa no podria aprofundir més enllà d’un simple reconeixement perquè calia el suport dels 65 diputats i diputades de les Corts (Pérez, 2017).

4. Conclusions

El nou model d’estat autonòmic descentralitzat que va sorgir de la Constitució espanyola de l’any 1978 no va afectar ni els municipis ni les províncies, que van continuar amb la mateixa configuració que havia dissenyat Javier de Burgos l’any 1833. El jove règim democràtic va aprofitar les estructures municipals i provincials ja existents i hi va superposar una nova forma d’organització descentralitzada –les comunitats autònomes–, sense que es reflexionara sobre si l’estructura provincial era compatible amb l’autonòmica.

Només algunes comunitats autònomes (Aragó, Catalunya) han dut a terme processos de creació d’ens territorials administratius d’escala intermèdia entre la província i el municipi, amb diferents graus d’èxit en la implementació. L’experiència aragonesa, encara sense tancar, és massa recent per a valorar-ne els resultats, mentre que la catalana, molt més dilatada en el temps, no ha donat els fruits esperats, a causa de la indefinició de les atribucions de cada comarca, que, sovint, xoquen amb les de les diputacions i/o els municipis. A València, les comarques només funcionen a nivell estadístic, però el govern de la Generalitat ha promogut una sèrie d’àrees funcionals per a la planificació territorial.

Per tant, a la pregunta que ens havíem plantejat sobre si la implantació de comarques –amb competències transferides en major o menor grau– ha contribuït a superar els obstacles existents en l’organització territorial, podem dir que, de moment, no molt. Potser hi ha faltat flexibilitat, pel fet d’haver intentat aplicar sistemàticament un model territorial homogeni –potser copiant el model uniformitzador de les províncies–, quan en realitat potser seria més lògic que alguns municipis s’agruparen en un determinat tipus d’ens territorial comarcal mentre que d’altres formaren part d’entitats de tipus metropolità. La diversitat territorial és un factor primordial a l’hora d’implementar una nova administració local, atès que la complexitat del territori reclama una pluralitat tipològica d’ens territorials –pel que fa tant a l’organització com a les funcions–, per tal de poder donar una resposta apropiada a cada realitat local. A més, cal cercar també un equilibri entre consideracions funcionals i identitàries, que solen ser complexes i canviants, i que fan quasi impossible satisfer a tothom. Per a donar resposta, doncs, a les realitats territorials heterogènies i canviants, creiem que caldria partir d’una administració local flexible quant als tipus d’ens, però també quant a la delimitació d’aquests.

Bibliografia

Argullol, E. (2014). “El paper dels governs locals intermedis. Entre la vegueria i la provincia”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia , 78, 49-52.

Barberán, R. (2003). “La comarcalización de Aragón. Una perspectiva económica”. Economía aragonesa , 21, 50-86.

Bielza, V. (1992). Bases y propuesta para la comarcalización de Aragón . Saragossa: Govern d’Aragó.

Boix, A. (2013). Una nova planta per als valencians . València: Fundació Nexe

Burgueño, J. (2001). “Geografía y administración. Proyectar territorios en el siglo XXI”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles 32, 191-207.

Burgueño, J. (2003). Història de la Divisió Comarcal . Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Burgueño, J. (2014). “Conclusions i cloenda de la jornada sobre l’organització territorials dels governs locals”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia , 78, 99-106.

Burgueño, J. i Lasso, F. (2002). “Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona, Direcció General d’Administració Local.

Fuentes, J.R. (2014). «Un nou paper per a les comarques : Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia , 78, 61-68.

Ferret, J. (2014). “El mapa municipal en qüestió i l’ajornament de la seva reforma”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia , 78, 35-40.

Fuentes, J.R. (2014). “Un nou paper per a les comarques. Qüestionar-les, reforçar-les, reduir-les, ampliar-les?”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia , 78, 61-68.

Fuentes, J.R., Gifreu, J., Renyer, J. i Sabaté, J.M. (2001). Introducció al dret local i urbanístic de Catalunya . In memoriam de Màrius Viadel i Martín. València: Tirant lo Blanch.

Infante, J. (2010). “Aproximación al modelo de comarcalización de Aragón. Una reflexión crítica”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles 52, 59-80.