AAVV - Reptes de la vertebració territorial valenciana

El procés de comarcalització d’Aragó ha implicat la descentralització administrativa, és a dir, la transferència de competències des de l’administració regional cap a la comarcal. A més, cada comarca rep les mateixes competències, que, per a evitar la duplicitat d’atribucions i despeses, deixen d’estar assignades a la Diputació General d’Aragó. Entre aquestes competències transferides a les comarques, hi ha 19 matèries de gestió, entre les quals ja s’han transferit les d’acció social; cultura, patrimoni cultural i tradicions populars; esport; joventut; promoció del turisme; protecció civil i extinció d’incendis, i servei de recollida i tractament de residus sòlids urbans. La resta de competències susceptibles de ser gestionades per les comarques serien l’ordenació del territori i l’urbanisme; els transports; la protecció del medi ambient; la sanitat i la salubritat públiques; l’acció social; l’agricultura, la ramaderia i les muntanyes; l’artesania; la protecció dels consumidors i usuaris; l’energia; la promoció i la gestió industrial; les fires i els mercats comarcals; i l’ensenyament (Barberán, 2003; Infante, 2010).

De moment, 32 de les 33 comarques ja gestionen les competències que els ha transferit la Diputació General d’Aragó. Queden per transferir les competències a la més complexa de totes: la comarca de Saragossa, on els límits no s’ajusten estrictament a la realitat metropolitana canviant de la capital aragonesa ( figura 1). Per evitar greuges cap als pobles d’aquesta comarca sense competències, provisionalment s’ha constituït la mancomunitat central d’interès comarcal, integrada pels municipis d’aquesta comarca llevat de la capital, de manera que aquests municipis també puguen beneficiar-se dels fons comarcals en igualtat de condicions (Membrado-Tena, 2016).

Encara és prompte per a valorar els resultats d’aquest procés en el desenvolupament territorial d’Aragó, ja que les competències relacionades amb el foment de l’agricultura, la indústria i el comerç, així com amb el desenvolupament endogen del territori, resten per transferir. No obstant això, no hi ha dubte que Aragó és, juntament amb Catalunya, el territori que més decididament ha apostat pel desenvolupament de les comarques.

Catalunya

A Catalunya, la comarca posseeix un gran arrelament històric i la divisió territorial pròpia està dissenyada al marge de la divisió provincial, no només perquè algunes comarques es troben a cavall entre dues províncies ( figura 2), sinó també perquè es pretén superar la divisió provincial mitjançant la creació d’un ens supracomarcal –la vegueria– que substituïsca la província.

El 1987, es va aprovar la nova Llei d’organització territorial (LOT) de Catalunya, de la qual derivarien quatre lleis referides, respectivament, al municipi, a la comarca, a la diputació i a la conurbació barcelonina. La primera llei, referida al mapa municipal, emparava la fusió de municipis i la correcció d’anomalies com ara enclavaments o continus urbans (Burgueño, 2001). La segona reinstaurava el mapa comarcal dissenyat per una comissió presidida pel geògraf Pau Vila al 1932. Aquest mapa comarcal havia estat vigent a Catalunya entre els anys 1936 i 1939. Posteriorment, el 1988, s’hi van fer alguns canvis puntuals, amb la creació de tres noves comarques (el Pla de l’Estany, el Pla d’Urgell i l’Alta Ribagorça), amb la qual cosa el total de comarques arribava a 41. El 1990, es va canviar l’adscripció comarcal d’alguns municipis i, el 2015, es va establir encara una nova comarca, la 42a (el Moianès) ( figura 2).

La segona llei de la LOT, a més, creava els consells comarcals, definits com a ens locals les funcions dels quals coincidirien provisionalment amb les de les diputacions, mentre aquestes últimes no desaparegueren (Burgueño, 2001 i 2003).

La tercera llei promovia la fusió de les quatre províncies en una de sola: la de Catalunya. Aquesta nova província absorbiria les diputacions, com ja havia passat en les comunitats uniprovincials i a les Canàries, i, al mateix temps, seria el punt de partida per a adoptar una nova divisió territorial supracomarcal amb un mínim de cinc regions o vegueries, destinada només a l’organització perifèrica de la Generalitat.

La quarta llei dissolia la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) (1974-1987), controlada pel PSC i enfrontada a la Generalitat de CiU, i creava dos nous ens metropolitans (un per al medi ambient i un altre per al transport) d’àmbit territorial no coincident (Burgueño, 2001).

Figura 2. Comarques de Catalunya

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Després de dècades de funcionament de la LOT, els resultats han estat poc favorables. Pel que fa a la primera llei, el mapa municipal no només no s’ha reduït, sinó que s’han produït vuit noves segregacions.

Pel que fa a la segona llei, les competències que són susceptibles de ser desenvolupades per les comarques catalanes són les d’ordenació del territori i urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament, salubritat pública i medi ambient. Però, contràriament al que passa a l’Aragó, a Catalunya la comarca no té un nucli de competències garantit estatutàriament: totes són compartides amb altres institucions (Generalitat, diputació provincial, municipi, mancomunitat i entitat metropolitana). L’operativitat de la comarca depèn, per tant, de les competències que puga sostraure als altres ens preexistents. Dit d’un altra manera: mentre els altres ens de l’administració local no desapareguen, les competències de la comarca depenen de la capacitat de pacte amb aquests ens –en definitiva, del principi de voluntarietat i col·laboració entre comarca, municipi i diputació (Fuentes et al ., 2001). Això suposa, en la pràctica, que, en l’àmbit de les competències, cada comarca prenga el seu propi camí –i així, actualment, hi ha consells comarcals amb competències en museus, arxius, certs àmbits d’ensenyament i d’urbanisme, o en la prestació d’algun servei municipal concret–, de manera que no pot parlar-se d’un sistema comarcal homogeni. Pel que fa al (precari) finançament, els ingressos dels consells comarcals deriven de transferències de la Generalitat, que en garanteixen la supervivència, i de subvencions finalistes sobre la via de diferents programes (Fuentes, 2014). L’Estatut de 2006, lluny de reforçar el paper de les comarques, considera que l’estructura bàsica local territorial de Catalunya la determinen el municipi i la vegueria, i no el municipi i la comarca, com en l’Estatut del 1979. Per reforçar el paper de les cada vegada més devaluades comarques, aquestes s’haurien de convertir almenys en circumscripcions electorals, en substitució dels partits judicials, per a l’elecció dels diputats provincials (Burgueño, 2001).

Pel que fa al desenvolupament de la tercera llei de la LOT, l’intent de crear les vegueries ( figura 3) en substitució de les províncies, recollit en l’Estatut del 2006, va ser paralitzat pel Tribunal Constitucional, a instàncies del recurs presentat pel Partit Popular contra diversos articles, en la sentència de 28 de juny de 2010, que impossibilitava en la pràctica la creació de les set vegueries. Aquesta sentència deia que perquè la vegueria fos constitucional o bé havia de convertir-se en una entitat local diferent de la província –i, per tant, el consell de vegueria seria un altre nou ens territorial concurrent amb la diputació– o bé substituir nominalment les diputacions provincials (que en aquest cas passarien a anomenar-se consells de vegueria ), sense possibilitat de modificar el límit de les quatre províncies vigents. És habitual en els debats territorials espanyols l’afirmació segons la qual l’Espanya de les autonomies és l’estat més descentralitzat d’Europa; qui la fa, però, obvia coses com que en sistemes federals com ara els Estats Units o Alemanya, el règim local depèn de les entitats federades ( states , Länder ), que no només transfereixen les competències als ens intermedis, sinó que, a més, s’ajusten els límits d’aquests d’acord amb les diverses realitats territorials de cada entitat federada, per garantir l’encaix més idoni d’aquelles en aquesta (Argullol, 2014).