AAVV - Reptes de la vertebració territorial valenciana

Les comunitats autònomes podrien haver iniciat un procés d’agregació de municipis per tal de dissenyar àmbits territorials més racionals. No obstant això, quan, des d’alguna administració, s’ha intentat dur a terme una reforma per concentrar municipis, normalment la reacció contrària a aquesta fusió ha estat virulenta.

Molts països europeus, caracteritzats fins a mitjan segle XX per una desagregació municipal similar o superior a l’espanyola, van iniciar processos radicals de fusió de municipis entre els anys 1950 i 1992 (Rodríguez, 2006). Encara que la majoria de governants espanyols, de qualsevol signe, accepta que la dispersió del mapa municipal és un greu problema, en realitat ningú s’atreveix a dur a terme una reforma en aquest sentit, pel preu polític que això li podria suposar (Burgueño, 2001).

El Govern espanyol, en comptes de resoldre el veritable problema que representen els més de 8.000 ajuntaments, ha optat per intentar suplir les mancances dels petits municipis tot reforçant el paper de les diputacions provincials mitjançant la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), aprovada pel Partit Popular. Aquesta llei proposa que la prestació de determinats serveis mínims en els municipis menors de 20.000 habitants es faça mitjançant la coordinació per part de les diputacions, amb la qual cosa els municipis afectats –que són la immensa majoria– només podran gestionar en aquest àmbit el que la diputació corresponent els permeta. Aquesta és una reforma afavoridora de la iniciativa privada, que pot exercir certes funcions que abans portaven a terme els municipis, especialment en àmbits relacionats amb l’estat del benestar (Mendizàbal, 2014). Aquesta llei s’insereix en un procés centralitzador, ja que suposa un retrocés al segle XIX, quan les diputacions –i en última instància, l’Estat– tenien certa capacitat intervencionista sobre els municipis (Ferret, 2014). A més, aquesta llei suposa un canvi radical en la visió sobre la capacitat gestora d’aquells (especialment els de menys de 20.000 habitants), ja que abans podien dur a terme qualsevol acció que afavorira la comunitat veïnal, però ara només podran fer allò que la llei els reserve o el que se’ls delegue, sempre que tinguen els comptes sanejats. Tot aquest canvi ve condicionat, en definitiva, per la reforma de l’article 135 de la Constitució, que prioritza el pagament del deute enfront de la despesa social. I els municipis no són els únics perjudicats per l’LRSAL: el caràcter fiscalitzador d’aquesta també afecta altres ens locals, com són les mancomunitats i els consorcis municipals, que corren el risc de ser dissolts si no mantenen també els seus comptes ben sanejats. Tot i que l’LRSAL s’inspira en uns principis de centralització, desconfiança cap al món local i prioritat absoluta del sanejament dels comptes davant de la prestació de serveis públics, també hi podem trobar algun aspecte positiu, com ara l’impuls que preveu –amb mesures concretes relacionades amb una major finançament– per incentivar les fusions municipals (Burgueño, 2014).

L’aprovació de l’LRSAL el 2013 reforça el pes de les diputacions, ja que, d’una banda, els atorga un paper més determinant en la coordinació de determinats serveis mínims i, de l’altra, els transfereix noves competències (recaptació tributària, administració electrònica i contractació centralitzada). Aquest renovat protagonisme de la diputació provincial contrasta amb l’augment, els darrers temps, de les veus crítiques cap a aquesta institució, entre les quals hi ha partits polítics i associacions d’empresaris, que consideren que quatre nivells d’administració són excessius. Només el Partit Popular defensa sense embuts la vigència de les diputacions. En general, aquestes veus crítiques amb les diputacions hi veuen organismes obsolets i ineficaços, i fins i tot alguns les acusen d’afavorir el clientelisme, el caciquisme i la corrupció. Suggereixen que els serveis que les diputacions presten als petits ajuntaments es transferisquen als governs autonòmics respectius (com ja succeeix a les comunitats uniprovincials), fet que suposaria un estalvi de centenars de càrrecs polítics a tot Espanya.

Tot i les crítiques que rep la institució provincial, l’immobilisme pel que fa a la supressió de les diputacions ha estat total per part de qualsevol dels partits governants a Espanya des de la recuperació de la democràcia fins ara.

3. Comarques i mancomunitats

L’LRSAL preveu que les noves atribucions de cooperació i assistència a municipis petits i mitjans puguen ser exercides no exclusivament per les diputacions, sinó també pels diversos ens locals intermedis (comarques, mancomunitats) que hi haja en aquelles comunitats amb una organització territorial pròpia (Argullol, 2014).

Tot i que molts estatuts d’autonomia contenen articles en què s’obri la possibilitat de reorganitzar la comunitat a partir d’unitats territorials intermèdies –normalment, comarques– entre el municipi i la província que puguen ajudar a corregir els desequilibris demogràfics, la majoria de governs autonòmics ha optat per l’immobilisme i ha donat per bona l’organització territorial basada en el municipi i la província. Els territoris on sí que s’han dut a terme processos de reorganització i autodefinició territorial –on la comarca té diverses competències transferides– són les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó, a més del territori històric basc d’Àlaba i la comarca castellanolleonesa d’El Bierzo (Membrado-Tena, 2016). A continuació mostrem els resultats derivats d’aquests processos de reorganització territorial als territoris d’Aragó i Catalunya, i més endavant veurem les propostes històriques i actuals per al País Valencià.

Aragó

Aragó va aprovar una nova organització territorial l’any 2006 que estava fonamentada en la comarca, per tal de fer front a les dificultats que tenen els petits municipis per a la prestació de serveis. El procés migratori del segle XX ha generat un envelliment i una reducció alarmants de la població rural d’Aragó (711 dels seus 731 municipis tenen menys de 5.000 habitants), mentre que la macrocefàlia de Saragossa respecte a la comunitat autònoma no és menys cridanera: la meitat de tots els aragonesos viuen en aquesta ciutat.

El model de comarcalització aragonès pretén corregir aquests desequilibris i, per això, es considera imprescindible mantenir el territori viu. Aquest model es fonamenta en el principi que la proximitat en la presa de decisions suposa una millor assignació dels recursos per a la prestació de serveis. L’objectiu és que tots els ciutadans, amb independència del lloc on residisquen, puguen desenvolupar noves activitats econòmiques al territori, la qual cosa hi millorarà la qualitat de vida i hi frenarà l’emigració i el despoblament. Per a delimitar les comarques aragoneses, a partir d’una sèrie de criteris (existència d’una capçalera, tradició històrica, de tipus econòmic, etc.), es van elaborar un seguit de propostes, i fou la del geògraf Vicente Bielza (1992) la que va servir de base per al mapa que finalment aprovaren les Corts d’Aragó l’any 1996. Aquest mapa, que consta de 33 comarques, mostra un indubtable esperit rupturista, que es reflecteix en el fet que (entre Saragossa i Osca) no coincideix amb els límits provincials ( figura 1).

Figura 1. Mapa comarcal d’Aragó (amb límit provincial)

Font: Ley de comarcalización de Aragón, decret legislatiu 1/2006, de 27 de desembre, del Govern d’Aragó.