AAVV - Reptes de la vertebració territorial valenciana

Es tracta de 15 àrees funcionals amb les quals, com amb les 16 DTH de segon nivell, es pretén que cada àmbit territorial tinga un llindar mínim de població (uns 100.000 habitants) que el faça viable funcionalment, a diferència del model de Joan Soler (DTH de primer nivell), que opta per comarques de dimensions territorials similars on hi haja entre els habitants un sentiment d’adhesió comarcal. Cal remarcar que, en aquest mateix document sobre estratègia territorial, se segueix parlant de les 34 comarques o DTH de primer nivell, però no com a àmbits d’actuació territorial, sinó tan sols a efectes estadístics.

Aquesta proposta de 15 àrees funcionals, comparada amb les 16 DTH de segon nivell (1988), és nova en dos aspectes. En primer lloc, crea sengles macroàrees funcionals per a cadascun dels dos grans espais metropolitans valencians (el d’Alacant-Elx i el de la ciutat de València, a la qual s’incorpora tota la conca del Túria i l’àrea de Bunyol-Xiva, que no tenen una autèntica capçalera comarcal). En segon lloc, fusiona el Camp de Morvedre (província de València) amb l’Alt Palància i part de l’Alt Millars (tots dos a la província de Castelló), a fi de primar la funcionalitat sobre el fins ara intocable límit provincial ( figura 6) (Membrado-Tena, 2016).

Més recentment, amb l’arribada l’any 2015 de l’anomenat Govern del Botànic a la Generalitat Valenciana, integrat pel bipartit PSPV-Compromís, amb el suport de Podem, el Consell va intentar impulsar la comarcalització del País Valencià. L’estiu del 2016 el Consell del Botànic ressuscitava la comarcalització, però no la tradicional, amb descentralització administrativa, sinó una versió més suau i flexible, articulada mitjançant les mancomunitats de municipis.

Figura 6. València: àrees funcionals de la Generalitat (2012)

Font: Muñoz i Doménech, 2012.

Les mancomunitats són entitats locals supramunicipals, reconegudes dins del marc jurídic espanyol, on es produeix una associació lliure de municipis. Aquests municipis associats deleguen part de les funcions o competències que la llei els atribueix per tal que siga la mancomunitat qui els preste els serveis conjuntament. Les mancomunitats donen llibertat als municipis per a mancomunar-se en funció de les seues necessitats. La novetat del projecte de la Generalitat Valenciana consistiria a fomentar aquelles mancomunitats que coincidiren amb els límits de les DTH esmentades adés.

El projecte de llei de mancomunitats impulsat pel Govern Valencià obri la porta a una comarcalització voluntària de baix cap a dalt. Aquesta no és una idea nova. Ja el 1987, després de la destitució del gran impulsor de les comarques que fou Vi-cent Soler al capdavant de la Conselleria d’Administracions Públiques i de l’arribada a aquesta de Joaquín Azagra, es va mirar d’implementar aquesta modalitat suau de comarcalització, però la idea es va abandonar quan Emèrit Bono va rellevar Azagra l’any 1989 al capdavant de la Conselleria d’Administració Pública.

La filosofia de la llei, semblant a la Boix (2013), té l’objectiu de prestar serveis en comú. L’avantprojecte de llei estableix dues figures territorials. D’una banda, la mancomunitat de caràcter comarcal, per tal d’afavorir la creació de mancomunitats basades en les delimitacions comarcals històriques; de l’altra, la mancomunitat de serveis. Dins d’aquest segon tipus poden aplegar-se fins i tot municipis de diverses comunitats autònomes, sempre que aquests municipis limítrofs estiguen vinculats per característiques i interessos comuns amb els municipis valencians adjacents. És el cas de la mancomunitat de la Taula del Sénia, que uneix municipis de Catalunya, València i de l’Aragó catalanoparlant.

Tant si es tracta de mancomunitats d’interès comarcal com si només pretenen la prestació de serveis, aquests ens seran considerats entitats locals i podran prestar serveis i gestionar activitats d’àmbit supramunicipal. A més, podran licitar conjuntament els contractes i establir centrals de contractació per a gestionar d’acord amb l’escala territorial real. En el cas de les mancomunitats comarcals, afavorides des del Consell, l’avantprojecte de llei pretén reforçar-ne l’autonomia d’actuació, i preveu que la Generalitat Valenciana puga donar-los assessorament i suport i facilitar que la majoria dels programes i actuacions de la Generalitat Valenciana i les diferents diputacions es gestionen des d’aquests ens comarcals. En canvi, les mancomunitats de serveis estaran simplificades al màxim i s’adaptaran a la realitat dels serveis que es presten.

Es vol donar protagonisme als municipis, i per això l’avantprojecte de llei de mancomunitats de la Comunitat Valenciana pretén partir de la seixantena d’organismes supramunicipals que hi ha avui al País Valencià. El desig és el de vertebrar el país basant-se en la voluntarietat dels municipis i afavorint les mancomunitats que decidisquen gestionar uns serveis determinats respectant els límits comarcals de les demarcacions territorials homologades.

Tanmateix, les mancomunitats, que es configuren per a dirigir conjuntament serveis socials entre distints municipis, són molt variades: així, al Baix Segura estan destinades a l’administració del reg, però als Ports i al Maestrat promocionen el turisme rural. Altres són de caire cultural, sanitari, esportiu, de protecció mediambiental i d’altres menes. Això fa inviable una comarcalització homogènia a tot el territori, per bé que almenys sí que dona a les comarques una utilitat pragmàtica i funcional que, alhora, pot servir per a reforçar els lligams comarcals de manera voluntària. Dona possibilitat de gestió de competències municipals de manera agregada, i fomenta la cooperació entre les localitats. El problema rau en el fet que només 7 de les 61 mancomunitats valencianes actuals coincideixen amb els límits comarcals.

Aquesta comarcalització dual pretén donar resposta a la necessitat de mancomunar serveis, d’una banda, i a l’objectiu d’avançar tímidament en el procés de comarcalització, de l’altra. El sistema estudiat al País Valencià és similar al desenvolupat a Mallorca, on cinc de les sis comarques que componen l’illa —totes llevat de la comarca de Palma— s’organitzen en mancomunitats que coordinen i sumen esforços en diversos serveis que presten de forma agrupada. Oficialment, però, només funcionen els consells insulars, un per cadascuna de les quatre illes que formen l’arxipèlag balear, els quals compleixen el paper que desenvolupen les diputacions a la resta de l’Estat.

Tanmateix, és una llei de comarcalització molt tímida: d’acord amb el projecte, les mancomunitats estan clarament subordinades a les diputacions i a la Generalitat Valenciana, que tindrien preferència sobre les mancomunitats a l’hora de plantejar accions i inversions.

Encara que aquest és el primer intent seriós de donar, des de la Generalitat Valenciana, reconeixement a les mancomunitats, aquestes es troben amb un topall que no poden ultrapassar: l’exercici de les competències municipals. A diferència del que passa a l’Aragó, on el Govern i les diputacions cedeixen competències, ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions preveuen cedir competències a les mancomunitats posat cas que es consoliden. Ni tan sols a aquelles que es constituïsquen seguint els límits comarcals tradicionals (les anomenades mancomunitats integrals ), que rebran més fons, però no més capacitat per a gestionar altres àmbits.

La proposta pretén ser factible i realista, perquè subvencionar les mancomunitats d’abast comarcal és una manera discreta de conformar el mapa i és, també, compatible amb la normativa estatal, que no permet tocar les províncies (Lillo, 2017).