AAVV - Reptes de la vertebració territorial valenciana

València, febrer 2019.

JORGE HERMOSILLA PLA

Vicerector de Projecció Territorial i Societat Universitat de València

La vertebració territorial valenciana, el repte encara pendent

Un dels passius més onerosos que arrossega el turbulent balanç polític de les darreres dècades d’autogovern valencià és, sense mena de dubte, el que representa la precària i inconclusa vertebració territorial. Una vertebració atrapada entre la desgana d’uns i la manca d’iniciativa dels altres que s’ha enquistat com assignatura pendent vora quaranta anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia.

Amb l’eixida a Europa estratègicament obstruïda per la planificació centralista de l’estat, l’articulació dorsal sotmesa a insòlits gravàmens, el despoblament de l’interior promogut per models econòmics de bombolla, l’urbanisme deixat en mans de l’especulació immobiliària i l’organització supramunicipal ajornada sine die , certament la vertebració territorial es presenta, encara avui, com un dels reptes principals a què hem de fer front valencianes i valencians.

Potser no hi ha millor exemple de la incapacitat política a què hem hagut d’assistir tots aquests anys que la sempre desatesa i postergada comarcalització del país: un projecte que ja recollia l’esmentat estatut amb l’objecte de propiciar la descentralització administrativa i la cooperació intermunicipal “per a la prestació de servicis i la gestió d’afers comuns”.

I resulta completament paradoxal que, mentre aquesta subdivisió comarcal ha estat relegada per l’administració des d’aleshores, la societat civil l’haja assumida fins el punt d’instal·lar-la sòlidament en l’imaginari cultural. Tenim, doncs, una comarcalització oficiosa, basada en la tan discutible proposta de Joan Soler i Riber de 1970, que ha marcat l’organització territorial dels mateixos partits que no s’han atrevit a traslladar-la al DOGV, incloent-hi la dreta que segueix rebutjant-la fent servir el recurrent i desgastat espantall del catalanisme –vegeu, sinó, la seua sobreactuada reacció a la recent aprovació de la cautelosa Llei de Mancomunitats (2018). Una comarcalització fantasma que, per contra, articula el mapa educatiu, l’organització sindical, les delegacions i els suplements territorials de periòdics, l’emmarcament geogràfic de la informació a la ràdio i televisió públiques –tal i com estableix el Llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (2017)– i, òbviament, tots els centres i instituts d’estudis comarcals que hem “regionalitzat” les nostres investigacions, les nostres obres de difusió i els nostres projectes de dinamització cultural i de presa de consciència patrimonial, sobre unes regions –les comarques– formalment inexistents.

Heus ací el país tan autolesiu, inconsistent i contradictori en què ens ha tocat viure. Un país que continua necessitant ser repensat per començar a superar les disfuncions que amenacen greument la seua sostenibilitat i que l’han impedit progressar d’acord amb el seu enorme potencial. Aquest és el desafiament a què vos convidem en el vuité encontre entre la Universitat de València i la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. Un repte antic i, malauradament, encara vigent.

València, febrer 2019.

JOSEP VICENT FRECHINA I ANDREU

President de FIECOV

BLOC 1

COMUNICACIONS UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

El Comitè Científic no es fa responsable del contingut dels textos en virtut del que estableix l’article 20 de la Constitució Espanyola, que reconeix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions a través de la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció.

LA COMPLEXITAT TERRITORIAL VALENCIANA. PROVÍNCIES, COMARQUES, DEMARCACIONS O ÀREES FUNCIONALS?

JOAN CARLES MEMBRADO TENA

Departament de Geografia Universitat de València

1. Introducció

L’actual divisió oficial en dos nivells, la província i el municipi, ha aconseguit penetrar de manera profunda en la consciència tant de la societat valenciana com de l’espanyola (i, fins i tot, siga dit de passada, de la catalana). No obstant això, certs sectors n’han denunciat els inconvenients i han proposat alternatives per esmenar-los. D’una banda, assenyalen que els municipis més petits –que són la gran majoria– mostren, en molts casos, signes d’inadequació a la realitat present: han de prestar serveis als seus residents, però la greu despoblació que pateixen des de fa dècades els ha deixat amb tan pocs recursos que difícilment poden fer-ho. D’altra banda, fins ara, les províncies s’han mostrat poc eficaces pel que fa a l’ordenació racional del territori: el centripetisme que exerceixen les capitals té com a resultat que cada vegada una major proporció de la població provincial acabe residint a les seues àrees urbanes, fet que accentua la desigualtat demogràfica i econòmica sobre el territori.

En algunes comunitats autònomes perifèriques, s’han implementat ens intermedis entre la província i el municipi: comarques, àrees funcionals, àrees metropolitanes, etc. En el cas concret de Catalunya, es pretenia –i, com veurem, s’impedí des de l’Estat– crear un ens intermedi entre la comunitat i el municipi com a substitut de la província: la vegueria. Aquests ens locals intermedis tenen funcions molt diverses segons la comunitat (descentralització administrativa, planificació territorial, desenvolupament endogen, etc.), i les seues competències solen entrar en concurrència amb les de les diputacions provincials.

En aquest capítol descriurem, a manera de preàmbul, els inconvenients que, per la compartimentació i l’heterogeneïtat que el caracteritzen, suposa l’actual mapa municipal espanyol, i també ens referirem al qüestionament de les diputacions provincials per part de les formacions polítiques actualment en l’oposició espanyola, que en plantegen l’eliminació per considerar-les ineficaces i caciquils, tot i que el Govern espanyol les ha reforçades fa poc amb l’aprovació de la Llei 27/2013, que envaeix competències municipals i fiscalitza els ajuntaments.

En aquest capítol analitzarem també en quines comunitats autònomes s’ha dut a terme un procés de comarcalització (creació d’ens d’escala intermèdia entre el municipi i la província) i en quin grau s’ha executat aquest procés. D’altra banda, veurem si en aquells territoris on s’han implementat les comarques o altres ens territorials intermedis, aquests han acomplit la missió per a la qual es van crear.

2. Municipis i províncies

El mapa de municipis d’Espanya es caracteritza tant per l’elevat nombre d’aquests (més de 8.000, dels quals 542 es troben al País Valencià) com per la gran heterogeneïtat que presenten quant a grandària i població. Aquest mapa municipal es basa, jurídicament i territorial, en la instauració de l’estat liberal a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX (Burgueño y Lasso, 2002). Al llarg de diverses reformes, dutes a terme especialment durant el segle XIX, es va reduir significativament el nombre de municipis: el terme de València va incorporar els antics municipis de Beniferri, Benimaclet, Patraix, Russafa, Benimàmet, els Orriols, Borbotó, Campanar, Mauella, el Poble Nou de la Mar, Vilanova del Grau, Benifaraig, Carpesa i Massarrojos. Tot i això, el mapa municipal actual continua sent, en gran part de l’Estat, una rèmora del passat: d’un temps en què la gent encara es desplaçava a peu. A més, durant les últimes dècades, al País Valencià no només no s’ha reduït el nombre de municipis, sinó que ha crescut: des del 1985 s’han creat els municipis de les Alqueries, Pilar de la Horadada, Sant Joan de Moró, Los Montesinos, San Isidro, Sant Antoni de Benagéber i Benicull de Xúquer. Davant aquest panorama tan obsolet, seria racional dur a terme una reforma dels límits municipals actuals, no només per fusionar-los i, amb això, augmentar-ne la grandària i la viabilitat econòmica, sinó també per resoldre el problema de les discontinuïtats territorials municipals. L’exemple més delirant a escala estatal d’aquestes discontinuïtats el trobem a la Costera, comarca on els enclavaments d’alguns municipis en altres i viceversa conformen un mapa municipal absolutament irracional: només el terme de Xàtiva posseeix 26 enclavaments en altres municipis.