AAVV - Reptes de la vertebració territorial valenciana

Després de la sentència del TC, el mapa territorial de Catalunya està definit, a hores d’ara, per les quatre províncies intocables, a més de per la previsió legal –obstaculitzada per la sentència del TC– de set vegueries (Barcelona, Girona, Central, Alt Pirineu i Aran, Ponent, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre) ( figura 3), amb les respectives delegacions del Govern de la Generalitat, que ja existeixen actualment (Barcelona, Girona, Manresa, Tremp, Lleida, Tarragona i Tortosa). A més, aquest mapa de vegueries coincideix amb el de les set àrees funcionals establides l’any 1995 en el Pla territorial general de Catalunya.

Figura 3. Vegueries de Catalunya

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Pel que fa al progrés de la quarta llei –la metropolitana–, la concurrència d’organismes i interlocutors a l’àrea de Barcelona es va mantenir fins al 2010, quan es va crear una nova entitat: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB: 36 municipis, el 42% de la població catalana), que havia d’agrupar les dues entitats metropolitanes creades el 1987 (la de transport i la de serveis hidràulics i tractament de residus) i la mancomunitat de municipis existent. L’AMB tindria competències en territori i urbanisme, mobilitat, habitatge, medi ambient, desenvolupament econòmic i cohesió social. El primer Consell Metropolità de l’AMB es va crear després de les eleccions de maig de 2011, però fins avui ha exercit un paper discret, fet potser explicable per la situació econòmica i pel complex equilibri polític en els seus òrgans de govern (Nello, 2014). Per simplificar encara més l’àmbit de l’AMB, el Projecte de llei de governs locals que avui es troba en tramitació al Parlament de Catalunya pretén eliminar la comarca allà on l’AMB tinga competències. La comarca s’hi considera doncs, per descomptat, com una entitat local necessària, però no es veu imprescindible que hi haja comarques en tot el territori (Membrado-Tena, 2016).

En resum, podem afirmar que les possibilitats de reforma territorial que es derivaven de l’aprovació de l’Estatut del 2006 es van veure frustrades, en gran mesura, per la sentència del TC i per l’evolució política posterior. Llevat que es produïsquen canvis institucionals de gran abast, no sembla que hi puga haver un avanç significatiu en aquesta matèria a curt termini.

València

L’Estatut d’Autonomia de València, promulgat el 1982 i reformat el 2006, afirma, en l’article 65, que una llei de Les Corts podrà determinar la divisió en comarques, que són circumscripcions administratives de la Generalitat i entitats locals per a la prestació de serveis i la gestió d’assumptes comuns. No obstant això, les possibilitats que brinda l’Estatut per a crear una nova organització territorial no han estat a penes aprofitades.

En la història de l’actuació de les institucions autonòmiques valencianes amb referència a aquesta qüestió, es pot distingir un primer moment, entre 1982 i 1987, en el qual els polítics aparentment tenien un veritable interès a tirar endavant la comarcalització –responent a l’esperit de l’Estatut– i identificaven autonomia amb comarcalització, assumint que comarcalitzar ajudava a la integració i a la recomposició natural de les terres valencianes. El 1985, es va crear la Conselleria d’Administració Pública, amb Vicent Soler al capdavant, que posseïa una decidida voluntat d’impulsar la comarcalització. El 1986, es va consolidar l’únic ens territorial de mida mitjana entre la província i el municipi: el Consell Metropolità de l’Horta (CMH). El seu àmbit geogràfic era la ciutat de València i altres 43 municipis de la comarca de l’Horta, i el seu paper era la planificació territorial metropolitana. No obstant això, els enfrontaments polítics el van fer inviable i, el 1999, va ser suprimit pel Govern d’Eduardo Zaplana. Les seues competències van ser assumides per dues noves entitats metropolitanes: EMTRE (de tractament de residus) i EMSHI (de serveis hidràulics).

Pel que fa a la comarcalització, es van plantejar diverses propostes. La que aconseguí major acceptació fou la de Joan Soler de l’any 1970, que dividia el territori en 32 comarques, en el plantejament original, tot i que després va ser retocada fins a arribar a 34 comarques ( figura 4). No obstant això, no es va arribar a implementar mai a nivell oficial, ja que hi va haver fortes pressions –sobretot per part de les diputacions– que van impedir continuar el procés de comarcalització iniciat l’any 1982. El 1987, el seu principal valedor, Vicent Soler, va optar per dimitir davant la impossibilitat d’avançar. Amb el seu substitut, Joaquín Azagra (1987-1989), la qüestió comarcal es va relegar a un segon pla i es va optar per la idea de comarcalitzar des de baix , és a dir, que havien de ser els mateixos municipis els que havien de tenir la iniciativa de mancomunar-se en unitats més o menys comarcals (Piqueras y Membrado-Tena, 1995).

Figura 4. València: demarcacions territorials homologades de primer (1988)

Font: Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (1988). Conselleria d’Administració Pública, Decret 170/1985, de 28 d’octubre, del Consell de la Generalitat Valenciana.

Figura 5. València: demarcacions territorials homologades de segon nivell (1988)

Font: Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (1988). Conselleria d’Administració Pública, Decret 170/1985, de 28 d’octubre, del Consell de la Generalitat Valenciana.

D’altra banda, el 1988, la Generalitat Valenciana va publicar una comarcalització –no oficial– de referència amb tres nivells diferents de desagregació: les anomenades demarcacions territorials homologades (DTH). Les DTH de tercer nivell coincidien amb les tres províncies. Les 16 DTH de segon nivell partien de les comarques de Joan Soler, afegint les menys poblades a les veïnes, per tal que totes foren viables demogràficament ( figura 5). El paper d’aquestes consistia a coordinar en una única divisió territorial les àrees d’actuació funcional (àrees sanitàries, judicials, escolars, agràries, etc.). Les 34 DTH de primer nivell seguien la proposta de Joan Soler i servien com a referència per al procés de construcció des de baix de les comarques a partir de les mancomunitats: es pretenia incentivar particularment aquelles mancomunitats d’interès comarcal que s’aproximaren al model de les DTH de primer nivell ( figura 4). No obstant això, les iniciatives de suport a les mancomunitats van ser paralitzades pel conseller Emèrit Bono (1989-1993), amb el qual es va iniciar una etapa marcada per un progressiu desinterès per les comarques, accentuada amb l’arribada al poder dels populars Zaplana, Olivas, Camps i Fabra (Membrado-Tena, 2013).

El 2012 la Generalitat Valenciana proposà una estratègia territorial que suposadament hauria de guiar el creixement sostenible de la Comunitat Valenciana fins al 2030 en matèries com ara, entre d’altres, l’aigua, el sòl, el paisatge, l’habitatge, el patrimoni ambiental, el món rural, les infraestructures, la innovació i la dinamització econòmiques (Muñoz y Doménech 2012). Aquesta estratègia territorial definia com a adequats per a la gestió i la planificació territorial supramunicipal una sèrie d’àmbits territorials intermedis anomenats àrees funcionals , delimitades a partir de criteris com eren els desplaçaments de persones, l’expansió urbana, la prestació de serveis supramunicipals i els corredors de transport públic, i capaços d’articular el territori d’una manera integral i ordenada.