Júlia Benavent Benavent - La mort del duc de Calàbria

Lluís Ferrer era descendent dels nobles que havien posseït la senyoria de Xèrica per privilegi reial fins a l’any 1536 en què l’emperador la cedí al duc de Calàbria. Ferrer escriví a Granvela perquè li fos restituïda Xèrica. 59 Joan Aguiló, batle general, es féu càrrec de la recuperació de la senyoria per al patrimoni reial. Segons Icis, secretari del duc, Mencia de Mendoça impedí que estigués a prop del duc les darreres hores de la seua vida, perquè coneixia la voluntat del virrei de llegar a l’emperador la vila de Xèrica i els seus llocs, com hom solia denominar. 60 El plet per l’herència de Ferran d’Aragó es prolongà llargament fins que l’any 1564 fou resolt favorablement a la corona. 61 Les obres de Sant Miquel dels Reis foren interrompudes pel conflicte fins que l’any 1578 es reprengueren.

El nomenament provisional d’un regent es prolongà massa, si hom jutja per les pressions dels personatges més pròxims a la monarquia, fins que fou nomenat virrei interí Joan Llorenç de Vila-rasa. La descripció d’una ciutat sense ordre, immersa en conflictes entre nobles, temorosa dels atacs piràtics i sense saber com resoldre les dificultats dels nous conversos, guaita a les cartes sovint. El regent Urgellés, Joan de Mendoça i d’altres suggereixen que la inquietud era molt intensa. En el debat intervenien els qui podien aportar algun nom o plantejar una reflexió, com és el cas d’Urgellés, del secretari Comalonga o de Gonzalo Pérez. El que romania evident en aquestes consideracions és que el nou virrei no devia ser natural del lloc, és a dir, no podia ser valencià. Les llistes de candidats són analitzades per Gonzalo Pérez, en una carta que il·lustra com cap altra el conflicte d’aquells anys. 62 La mort de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de València, es produí mesos després de la de Nicolás Perrenot de Granvela. El virrei redactà una lletra de condol a Antonio Perrenot de Granvela durant el mes de setembre de 1550, poc abans de la seua mort. En to càlid i afectuós, reflexionava sobre la brevetat de la vida i li comunicava els oficis religiosos que havia ordenat fer a Sant Miquel dels Reis per l’ànima de Nicolás. 63

CONCLUSIONS

Un conjunt documental tan variat com el que conté l’epistolari Granvela, nodrit de nombrosos personatges rellevants del cercle d’influència del poder imperial a la ciutat i regne de València, explicita de forma diàfana el batec quotidià de la societat valenciana, disfressat en nombroses ocasions d’interessos personals que animen l’escriptura al secretari d’estat. Un aplec d’aquesta mena quasi sempre roman escurçat per la manca de presència d’altres veus de la societat, importants, que per la raó que fóra resten al marge del recull. És probable que no s’hi detecten perquè no hi disposaven d’accés directe a Granvela, hi romanien ocultes o apagades o molt possiblement desenvolupaven les seues reivindicacions en altres fòrums o estaments aliens a la representació exercida pel secretari d’estat. Tanmateix, la varietat de qüestions desenvolupades a l’epistolari constitueix un diagrama cristal·lí de les motivacions, quasi totes personals o familiars, que mouen una part de la societat aristocràtica de l’època i, sobretot, determinen una visió inquietant i de vegades esbiaixada de les actuacions, quasi sempre problemàtiques, del duc de Calàbria en l’exercici del virregnat valencià. Es fa difícil destriar les funcions del càrrec de virrei dels desitjos i anhels particulars de Ferran d’Aragó aplicats a la política valenciana de llavors. A l’epistolari emergeix un personatge fosc, arrogant i altiu que menysprea contínuament els valencians i les seues institucions, val a dir que amb l’ajut inestimable dels naturals del país. L’acció política del duc de Calàbria en aquest període ensopegà fortament amb l’afer Masquefa, el qual probablement hagués significat la decadència política del duc de no haver-li sobrevingut una mort tan sobtada com enigmàtica.

1. María José Bertomeu Masiá, La guerra secreta de Carlos V contra el Papa. La cuestión de Parma y Piacenza en la correspondencia del cardenal Granvela , València, PUV, 2009, pp. 25-28.

2. Conservat a la Real Academia de la Historia, dins la Colección Salazar y Castro, 09-00344 (E-6) ff.178 r- 183 v , el text fou transcrit per Vicente Castañeda Alcover en l’edició d’un discurs seu impartit en la Junta Conmemorativa de la Fundación del Instituto de España de 25 de gener 1958, Vicente Castañeda Alcover, Sucesos en Valencia durante el reinado del emperador Carlos V y virreinato del duque de Calabria (1547-1551) , Madrid, 1958, pp. 12-15.

3. Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio (1536-1550) , València, Generalitat Valenciana, 2000, pp. 91-93 i Teresa Canet Aparisi, La Audiencia valenciana en la época foral moderna , València, 1986.

4. Carta núm. 3, el duc de Calàbria al secretari d’estat Cobos, València, 21 agost 1544.

5. Teresa Canet Aparisi, La Magistratura Valenciana (s. XVI-XVII ) , València, Universitat de València, 1990, pp. 158 i 281-282 i «Juzgar a los jueces», a B. Anatra i F. Manconi, Sardegna, Spagna e Stati italiani nell’età di Carlos V , Villamar, Carocci editore, 2001, pp. 307-334 i Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio..., op. cit. , pp. 105-106.

6. Carta núm. 27, el duc de Calàbria a Granvela, València, 24 setembre 1550.

7. Carta núm. 31, els jurats de València a l’emperador, València, 27 de octubre de 1550.

8. Teresa Canet Aparisi, «Entre la visita y la sucesión. La resistencia a la virreinalización administrativa en Valencia entre Carlos V y Felipe II», Estudis. Revista d’Història Moderna , 28 (2002), pp. 205-240.

9. Carta núm. 93, Miquel Beneyto a Granvela, València, 17 desembre 1552.

10. Carta núm. 156, Granvela a Glaudi Grillet, Brussel·les, 27 abril 1558.

11. Carta núm. 136, Joan d’Aguiló a Granvela, València, 7 abril 1556.

12. Carta núm. 158, Antonio Perrenot de Granvela a Joan d’Aguiló, Del Campo, 12 setembre 1558.

13. Carta núm. Jeroni d’Icis a Granvela, València, 28 octubre 1550.

14. L’1 de novembre, a pocs dies de la mort del virrei, el duc de Sogorb sol·licitava al monarca que el designés per al càrrec alhora que demanava baratar el comtat d’Empúries, herència familiar, per Xèrica i els seus llocs: «Si para todo esto fuesse llegado este tiempo offresciéndose por el fallecimiento del duque don Hernando el cargo de aquel Reyno de Valencia, vuestra alteza me haría mucha merced de supplicar a su magestad que se me diesse, y assí también pues viene a la cuenta aquella tierra de Xérica para que aquella con lo más se me diesse a trueque del condado de Ampurias», cf. Josep Martí Ferrando, Instituciones y sociedad valenciana en el imperio de Carlos V , València, Biblioteca Valenciana, 2002, pp. 365-366, carta del duc de Sogorb a l’emperador, Arbeca, 1 novembre 1550, AGS, Estado, 305, f. 215.

15. Josefina Mateu Ibars, Los virreyes de Valencia, fuentes para su estudio , pròleg de Salvador Carreres Zacarés, València, Ajuntament de València, 1963, pp. 122 i 130-132.

16. Luis Arciniega García, El monasterio de San Miguel de los Reyes , València, Biblioteca Valenciana, 2001, t. I, p. 53.

17. Cf. algunes de les activitats desplegades per Icis a Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio..., op. cit ., p. 40.

18. Carta núm. 43, el bisbe d’Elna a Antonio Perrenot de Granvela, Barcelona, 28 octubre 1550.

19. Carta núm. 42, el licenciado Arteaga a Antonio Perrenot de Granvela, València, 28 octubre 1550 i lletra núm. 44, el licenciado Arteaga a Antonio Perrenot de Granvela, València, 30 octubre 1550.