Júlia Benavent Benavent - La mort del duc de Calàbria

Tomàs Costa, capellà del virrei, era un bon interlocutor a la cort tramès directament pel duc a fi de negociar els seus afers. 21 Deu anys després de la mort de Ferran d’Aragó fou designat abat comendatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. De vida certament llicenciosa, canviant i estranya, hi participà com una mena d’ambaixador davant la cort imperial en ‘representació’ dels interessos personals del duc i també d’altres càrrecs valencians. 22 Amic de Cristòfol Despuig, participà en una de les bandositats de Tortosa, 23 per la qual el duc de Calàbria demanà a Granvela l’empara i defensa a Roma per al seu capellà. 24 Pocs anys després, el capítol de la Seu de Tortosa escriví a Granvela perquè el monarca li concedís una gràcia pels bons serveis prestats mentre clamaven contra el nou arquebisbe de Tarragona, el valencià Ferran de Lloaces. 25 Canonge de Tortosa i hospitaler, 26 Costa és el protagonista d’una temptativa de segrest de Lloaces l’any 1557 durant la processó de la Mare de Déu d’Agost, frustrada per un temporal sobtat. El procés judicial obert acabà sense punició. 27 Costa es convertí en capellà reial a la cort.

Altres protagonistes aprofitaren la desaparició de Ferran d’Aragó per insistir en antigues reclamacions, com el governador Lluís Ferrer que reclamava l’herència de Xèrica deixada pel duc a Sant Miquel dels Reis o la proposta de determinades persones per a ocupar el càrrec de virrei feta per Onofre Urgellés, llavors regent del Consell d’Aragó, el qual informava a Granvela que:

para el buen govierno de aquel reyno y buena administración de la justicia Su Magestad devría estar advertido en proveheer en aquel cargo honbre que no sea natural de aquel reyno ni ahún de aquella corona. Y como tenga muy gran esperiencia de las buenas partes y qualidades que para semejante cargo concurren en la persona del tesorero general de Aragón, don Enrique de Toledo. 28

La trajectòria política d’Onofre Urgellés planteja diversos interrogants que fóra convenient d’escatir. Fill d’Esteve Urgellés, capità de l’exèrcit agermanat de València mort a Castelló, penjat o esquarterat després de la derrota de Castelló a mans del duc de Sogorb, 29 recorregué tots els escalons de l’ascens al poder judicial fins atènyer el càrrec de regent del Consell d’Aragó amb el vistiplau de la corona. Descendent de dos dels dirigents més destacats de la Germania, en companyia del seu cosí Onofre de Cas, era família del racional Joan Caro. L’ascens d’Urgellés fou protestat enèrgicament per la noblesa tot just per aquests orígens. El duc de Gandia adreçà una contundent objecció al príncep Felip pel seu nomenament. 30 Sorprèn la persistència d’Urgellés contra els interessos valencians i el manteniment d’una ferma actitud oposada a l’ocupació de càrrecs reials pels naturals del regne, actitud que denota una claudicació ideològica dels hereus del moviment agermanat, encarnat en la figura d’Onofre Urgellés. En realitat Urgellés cercava la integració dins el sistema imperial per la qual cosa havia de bandejar les reivindicacions agermanades per aconseguir l’ascens personal. Havien bastat uns pocs anys d’ençà de la revolta de la Germania, menys des de la reincidència episòdica de 1541, perquè l’univers pensat, ideològic, la terra ferma que perseguien els seus avantpassats per a construir les il·lusions agermanades, aquell regne sense cavallers on regnaria la justícia popular, s’ensorrés definitivament i els fills dels seus dirigents més distingits actuaren conscientment i volitiva contra els valencians moguts per raons espúries. Cap reminiscència, cap senyal, cap esment a l’alçament agermanat apareix a l’epistolari. De fet hem d’acudir a la correspondència nobiliària per anotar la indignació del duc de Gandia i d’altres aristòcrates davant la decisió reial de nomenar regents els dos cosins, Urgellés i de Cas. En realitat no calia tant d’avalot ducal per assumir una designació que, almenys, remava en favor de la noblesa.

Martí no s’està de dibuixar un quadre realista i aspre sobre la realitat valenciana a mitjan segle setze. El País Valencià patia la manca d’un projecte polític sòlid, els estaments actuaven sense coordinació amb l’objectiu de mantenir els privilegis i incrementar-los si hom podia. La desfeta agermanada havia deixat com a recialla la consolidació de l’hegemonia aristocràtica i la gradual dependència dels organismes del poder central a fi d’aconseguir penetrar dins la xarxa de relacions fluïdes i substancioses del nou govern imperial que s’estava gestant. D’acord amb Antoni Furió, la classe dirigent, apartada en principi per l’arribada d’una gruixa considerable de gent forana, assolí l’objectiu de formar part de la cort virregnal del duc de Calàbria i posteriorment de la imperial. L’estratègia de la noblesa valenciana d’emparentar amb els grans llinatges castellans permeté la integració dins els òrgans de poder de la monarquia hispànica. 31 En definitiva, una societat vençuda, atribolada pels conflictes intestins que la maldaven i allunyada de les solucions polítiques que l’haguessen poguda dirigir cap a d’altres oportunitats. 32

Un dels eixos transversals de l’epistolari valencià de Granvela es concentra en l’execució de Ramon de Rocafull, enfocat en les bandositats nobiliàries, una nafra incrustada dins la societat valenciana que venia de molt antany. Els enfrontaments entre famílies de cavallers s’arrelaven fortament al segle xiv amb una llarga i notable persistència durant les centúries posteriors. 33 L’any 1545 s’inicià a la governació d’Oriola el conflicte més perillós de la centúria que representà la divisió d’un grup significatiu de famílies en dos bàndols enfrontats a sang i fetge: Boïl, Lladró, Ferrer, Masquefa, Rocamora, Maça de Liçana... No fou l’única pugna que s’hi declarà llavors perquè el segle XVI fou una centúria amb nombrosos casos d’enfrontaments nobiliaris: Ramon de Lladró contra Ximén Pérez Calatayud el 1540; el comte d’Albaida contra el senyor de Bèlgida el 1549, el senyor de Moixent i Castalla contra la vila de Vallada, etc. 34 La pertinàcia d’aquestes baralles és possible que surés en la dràstica decisió del virrei, Ferran d’Aragó, d’adoptar unes mesures severes amb la intenció de tallar de soca-rel aquestes escaramusses bèl·liques en què sistèmicament i periòdica s’immergia el braç militar. Ramon de Rocafull, senyor d’Albatera, era casat amb Aldonça de Boïl i Lladró, membre dels clans nobiliaris dels Boïls i els Lladró i cunyat de Jaume Masquefa, senyor de la Daia, el qual havia maridat amb la seua germana Aldonça de Rocafull. Un grup familiar que representava un sector molt destacat del braç militar del regne al front del qual se situava Ramon de Rocafull, cavaller de ‘gran predicament’ militar aconseguit durant la guerra de les Germanies. 35 La senyoria de la Daia, l’herència de la qual pertanyia a Anna Masquefa, neboda de Ramon de Rocafull, convocà diversos pretendents per a desposar-la. El senyor d’Albatera, oncle carnal de la joveníssima donzella, albirà la possibilitat d’unir ambdues senyories i la demanà en matrimoni al seu cunyat Jaume Masquefa per a esposar-la amb el seu fill Ramon. Assabentat de la petició, un cavaller d’Oriola, parent del senyor de la Daia, Baltasar Masquefa i Soler, s’oposà al matrimoni sota l’al·legació que el promès era menor d’edat, «de nueve años o diez», explica el duc, i que ell tenia paraula de casament d’Anna Masquefa. Vista la via atzarosa que prenien les esposalles de la seua filla, Jaume Masquefa l’envià a casa del seu cunyat Ramon de Rocafull, un fill del qual la traslladà a Castalla, senyoria dels Lladró. Amb aquest acte podem dir que s’inicia de debò el conflicte perquè, conegut el trasllat de la donzella, Baltasar Masquefa recorregué al virrei, el qual decidí convocar a palau a Ramon de Rocafull, a Ramon Lladró i d’altres nobles perquè declarassen mentre trametia un oficial reial a la cerca d’Anna Masquefa. 36 Segons Martí, la inclusió del senyor de Castalla en aquesta convocatòria comprometé el clan dels Lladró, circumstància que agreujà innecessàriament una disputa en principi merament familiar. 37 Sota la decisió precipitada del virrei, subjau la sospita que s’hi allotjava cert temor a la concentració en mans dels Rocafull d’un poder excessiu. La governació d’Oriola, sota el braç de Pero Maça de Liçana, constituïa un territori allunyat de l’àrea d’influència del duc de Calàbria, el qual temia que s’hi insubordinés encara més. La presa de posició del virrei en favor de la família Masquefa resulta una mica difícil d’explicar si bandegem aquesta possible preocupació territorial. En realitat, els Masquefa d’Oriola no eren de les principals famílies del regne i tanmateix aconseguiren el suport virregnal. Una de les causes argumentals d’aquesta decisió es pot basar en la ‘presumpta’ conspiració per assassinar el duc de Calàbria. El virrei ordenà presó per a Ramon Lladró, senyor de Castalla, Dídac Lladró, lloctinent de Governador de la Plana i per al noble Francesc Martí sota l’acusació d’organitzar una conjura per assassinar el duc i els doctors de la Reial Audiència: «Don Diego Ladrón, Francesc Joan Martí y otros condenados secretamente y cautelosa se juntaron y trataron de cómo podrían matar a vuestra excelencia y doctores de la Real Audiencia». 38