Júlia Benavent Benavent - La mort del duc de Calàbria

A l’acció dels Masquefa seguí la reacció dels senyors de la Daia, que denunciaren Baltasar Masquefa davant el portantveus d’Oriola, Pero Maça, el qual, després de les mesures adoptades pel virrei contra Lladró i Boïl, sentencià a mort Baltasar Masquefa en procés d’absència. La troca s’embolicava força i els pares d’Anna Isabel demanaren l’execució de la sentència al príncep Felip. Amb cautela, el príncep ordenà al duc de Calàbria que es fes càrrec de la custòdia de la jove que efectivament sojornà a palau. Els pares reclamaren la filla i només haver-la recuperada, la casaren amb Francesc Boïl. La concatenació de decisions molestaren profundament Ferran d’Aragó, que s’obcecà en l’afer Masquefa fins al punt de detonar-li a les mans. El duc ho considerà un atac personal que menystenia la seua autoritat. 39 Arran de l’acusació de Baltasar Masquefa que havien pretès matar-lo a casa seua, el virrei ordenà l’empresonament de Ramon de Rocafull al castell de Xàtiva. La mort de Pero Maça, substituït en el càrrec per Eiximén Pérez Pertusa, afí al virrei, tancà el llaç sobre el cavaller Rocafull i en determinà l’execució. Apressat a los Vélez amb patent del príncep, fou portat a la ratlla del regne i lliurat a l’agutzil Sebastià Semer el qual, segons el mateix duc relata a l’emperador amb certa recreació malaltissa, fou decapitat, com corresponia a un cavaller:

Y de allí lo llevaron con mucha gente de a cavallo y de pie al castillo de Origüela, donde luego, aquella noche, que se contaron a XVIIIIe de março, se le dio confessor. Y hotro día, en amaneçiendo, fue degollado y sacado a la plaça de la dicha çiudad, donde estuvo su cuerpo apartado de la cabeça sobre hun repostero hasta la noche, conforme a su sentençia, que le fue dada tierra. 40

La versió del memorial és bastant més comprensiva amb Rocafull i el tracta amb una deferència i detall dignes de consideració. Tanmateix difereix en la forma de la mort que dota el cavaller d’aires llegendaris, apuntala el seu valor i enalteix la figura irrepetible del personatge mentre en qüestiona la sentència:

el frayle le trujo papel y aparejo y el mismo don Ramón, de su propia mano, escrivió el testamento y el frayle le firmó y después se confesó como a bueno y fiel christiano muy cumplidamente. Y hecho esto, pidió de gracia al aguacil que por quanto el verdugo que allí estava era maldiestro, fuese contento de matarle con un garrote. Y así fue el aguacil contento, que estando sentado en una silla, se lo dieron, muriendo el dicho don Ramón, como muy buen christiano y valeroso cavallero. Y luego a la mañana le bajaron a la plaza de Orihuela. Fue cierto sentencia, al pareser de todos, muy cruel y por cosa que tan poco importava y en que a lo que dicen se mostró más malicia que justicia, principalmente siendo contra un hombre tan valeroso de su persona y tan importante y haviendo servido al rey con su persona y bienes. 41

Dos mesos després de l’execució, el virrei ordenà la confiscació dels béns dels Rocafull i la presó del senyor de Castalla, Dídac Lladró, i del noble Francesc Martí, que foren encarcerats al castell de Xàtiva. El sotsalcaid del castell, Sebastià Gombau, a qui se li havia encomanat la custòdia, fou subornat per Lladró amb una dona negra a fi que preparés la fugida dels dos nobles. Tanta por degué turmentar-lo que finalment s’escapolí amb ells. 42 La fortuna els fou adversa i tots tres acabaren retornant a la presó d’on eixiren. Els nobles reingressaren voluntàriament, després del fracàs de seues gestions, mentre que Gombau fou apressat a Balaguer per delació del seu esclau negre a canvi de la seua llibertat. 43 Per abril de 1556, Gombau encara continuava empresonat. 44 Per a reconduir per altre camí aquest enfrontament nobiliari atiat per les decisions del virrei, que havien dividit dramàticament les famílies aristocràtiques valencianes en dos bàndols, el príncep Felip reclamà la mediació directa del duc de Gandia, Francesc de Borja, atesa l’envergadura que havia pres el contenciós amb el duc de Calàbria. Una mediació, la qual, malgrat que inicialment el duc advocava per aplicar unes mesures molt rigoroses, inesperades en el jesuïta secret, 45 resultà efectiva temporalment. La pulsió contrària entre Roïços i Masquefes s’estengué en el temps perquè en realitat allò que es dirimia era la jurisdicció del governador d’Oriola en mans de Pero Maça, que considerava la ‘ingerència’ del virrei com una amenaça al seu poder. 46

Dues seqüeles s’escolen d’aquest conflicte, una conspiració per assassinar el virrei, ordida per Joan Mercader, que acabà amb els acusats lliures i alegres, 47 i una segona conseqüència que s’encabeix dins aquest epistolari atès que afecta un dels personatges que hi participen de forma important, Guillem de Rocafull. 48Des de 1548, Rocafull era portantveus de la governació d’Oriola i gaudia del favor imperial «por sus buenas cualidades méritos y servicios (...) ni que pensaría en bandas, ni parcialidades, ni iba con otra intención sino de servir-nos», com declarà el monarca alhora de designar-lo per al càrrec. 49 Tanmateix, hi existia un afany venjatiu que es manifestà ben aviat i acabà un temps després, agost 1551, amb la mort de Baltasar Masquefa a mans dels Rocafull. 50 Guillem de Rocafull fou reclamat a la cort per donar explicacions i l’any 1552 se li obrí un procés dirigit per Miquel Terçà, regent del Consell d’Aragó. Finalment, Rocafull fou nomenat governador de Menorca a fi d’allunyar-lo d’un territori tan complicat i bel·licós. 51 Rocafull marxà obligat a l’illa tot i que entenia que es tractava d’una pena de desterrament. 52 Amargat pel lloc on havia d’exercir la governació, escrigué a Granvela perquè influís davant l’emperador a fi que el traslladaren a Sardenya o a Mallorca. 53 L’illa desesperava Guillem de Rocafull que no veia arribar la fi del seu patiment. De fet tornà a demanar l’ajut de Granvela perquè l’emperador el traslladés de lloc ja que «estoy en esta miserable ysla con tanto descontento que no lo sé encarescer». 54 Finalment el 26 juliol 1557 fou nomenat lloctinent general i capità general del regne de Mallorca.

D’altres afers s’inclouen a l’epistolari entre els quals resulta recurrent el problema dels moriscos o nou conversos, en definició coetània, latent molts anys fins a l’aplicació del decret de 1609 que els expulsà de les seues terres. 55 El canvi de titular de l’arquebisbat amb l’arribada de Tomàs de Villanueva a la Seu valentina, en substitució de Jordi d’Àustria, trencà el tradicional absentisme episcopal de València. Si a l’Àustria l’acompanyava un seguici d’estrangers important, el mandat de Villanueva alterà la rutina de les pràctiques i corrupteles de la ciutat i produí un fort enfrontament amb el poder reial per mantenir les atribucions de l’Església davant l’exigència de Joan de Vila-rasa, posterior virrei interí. 56

El testament del duc de Calàbria preocupà fortament la corona. En les cartes del secretari del duc, Jeroni d’Icis, i en la del bisbe d’Elna s’al·ludeix directament a la qüestió. Ferran d’Aragó, a la seua mort, cedí tots els seus béns al monestir de Sant Miquel dels Reis, un recinte que a dures penes s’havia començat a construir sobre l’anterior convent de Sant Bernat de Rascanya. El testament del duc també llegava un dot de tres mil ducats per a Beatriu de Fenollet, filla del noble Francesc de Fenollet, emparentat amb els Santàngel i els Sorell, 57 quinze mil ducats més a repartir entre els seus criats i d’altres disposicions legatàries favorables al monestir jerònim de Sant Miquel del Reis, hospitals i obres pies. El canvi testamentari excloïa l’emperador de l’herència i declarava hereu universal el monestir. 58