Júlia Benavent Benavent - La mort del duc de Calàbria

El redreç de la justícia valenciana era un clam continuat que traspua en moltes de les missives transcrites. El duc de Calàbria, un mes després d’haver estat nomenat el regent de l’Audiència d’acord amb el seu parer, manifesta el seu desig per a què «el redreço y assiento de la justicia deste reino me ayude y favorezca» quan ja s’havia aprovat la renovació. 6 Els jurats de València quan comuniquen la mort del virrei no deixen passar l’oportunitat de demanar al monarca que actue aviat per a redreçar la justícia atès que l’Audiència havia cessat a causa del traspàs del virrei. 7 A finals de 1550, el panorama judicial devia considerar-se descoratjador. El visitador reial, el bisbe d’Elna, havia adoptat algunes mesures rigoroses sobre alguns lletrats i, segons Canet, la magistratura havia estat desarborada perquè tan sols hi exercien dos magistrats. 8

Des d’un primer moment hi sura, als textos, una falsa polèmica mantinguda entre dos famílies curials de procedència flamenca, els Granvela i els Tisnacq, que es disputen l’annex de l’ofici dels pobres de Crist a l’escrivania de la Seu. Es tractava d’una canongia que suposava la quantitat de 350 lliures valencianes que Glaudi Grillet, factor dels Fugger financers, havia de satisfer al titular assignat. Jordi d’Àustria, llavors arquebisbe de València, atorgà aquest annex a Simó Tisnacq, governador de Cambrai, i pretenia heretar-lo el seu fill, Charles Tisnacq, conseller reial. Per influència de Nicolàs de Granvela, secretari reial, l’annex passà al seu fill Charles Perrenot de Granvela, abat comendatari de Notre-Dame de Faverney i germà d’Antonio Granvela. La petita lliça domèstica es fa de notar en les lletres travessades entre Granvela i els procuradors i agents seus a València. El fet no depassa l’anècdota, vist que no suposà cap enfrontament entre tots dos polítics, sinó una mena de tour de force per veure qui es feia amb les lliures valencianes. Tomàs de Villanueva, arquebisbe de València, a qui s’adrecen els procuradors de Granvela per demanar-li el pagament de l’ofici, refusa entrar en l’estèril polèmica i els comunica que bonament farà efectiva la quantitat oportuna quan tindrà clar a qui pertany. L’afer econòmic es resolgué favorablement a Charles Perrenot i Grillet trameté els 350 escuts de l’arrendament al secretari Granvela. 9 La intranscendència del cas es confirma quan, mort el canonge Rossell, procurador dels Tisnacq a València, Granvela sol·licita de Glaudi Grillet, procurador seu, que accepte també la representació dels interessos dels Tisnacq. 10 En l’entretant d’aquest afer, apareix el personatge de Joan Garín, un noble savoià, com Grillet, traslladat a València durant el segle setze amb contactes a la cort i a Flandes a més de mantenir bones relacions amb Granvela i el príncep d’Orange, probablement l’origen de la nissaga Garí o Garín al País Valencià.

El poder de l’emperador resulta quasi omnímode al País Valencià a la vista de la quantitat de peticions de mercès que se li adrecen a través de Granvela. Una lectura apressada de les cartes ofereix una idea potser equívoca dels verdaders interessos que es mouen a l’entorn de les peticions dels cavallers valencians. Tot i això, no es possible bandejar la queixa permanent de no ser afavorits en les consultes imperials. S’hi mouen gairebé tots els nobles i oficials que d’alguna manera es relacionen amb els oficis del poder. Per posar-hi alguns exemples rellevants veiem com escriuen a Granvela perquè intercedís en la concessió d’algun càrrec, trasllat, gràcia, etc., per a ells o per algun familiar, amic o conegut. Ho fan el duc de Calàbria; el canonge Joan de Gais, de fet el més peticionari; l’abat Costa, confessor del duc; el portantveus Joan Llorenç de Vila-rasa; Jeroni d’Icis, secretari particular del duc; Onofre Urgellés i el seu cosí Onofre de Cas; l’inquisidor Arteaga; Lluís de Santàngel per a recomanar el seu parent Lluís Aguiló per a batle general, etc. Dos textos sobresurten d’aquesta ràpida visió. A les acaballes de la seua trajectòria política, Joan d’Aguiló tramet a Granvela una llarga epístola desesperançada, plena de lamentacions personals. L’escriptura degota una profunda compunció quan, desencantat de la concessió rebuda en la darrera consulta del monarca, descobreix la minsa paga amb què se’l recompensa, malgrat haver regit amb diligència tots les càrrecs ordenats per l’emperador. L’aflicció del cavaller sona sincera i versemblant. Després d’haver dedicat vint-i-sis anys a servir l’emperador, n’esperava un altre tractament. Aguiló es queixa a Granvela amb paraules àcides i desdenyoses que resulten insòlites en un cavaller de la noblesa valenciana, sempre tant submisa:

Y haziéndome Su Magestad esta merced, para que yo huviesse de dexar la baylía general, no me vernía a cuenta para los pobres designos que tengo echos, porque es para mi vejez, que estoy ya en ella como he dicho a V.S., honrrado y no provechoso, pues no vale sino trezientos escudos. Sin quitármela, qualquier merced que Su Magestad me hiziere y en lo que se querrá servir de mí, serviré como cristiano y cavallero y tengo acostumbrado en los que he regido y daré la cuenta que devo, y sin ella, supplico a V.S. le mande rasgar, porque no serviría con gana ningún cargo. 11

Amb algun grau de certesa, Granvela i Aguiló devien compartir certa afinitat i confiança després de tants d’anys de tracte cordial. A l’epistolari hi coincideixen en el desassossec personal vista l’escassa importància de les mercès acordades pel monarca per agrair-los els serveis prestats. Dos anys després de la confidència d’Aguiló, Granvela li tramet una missiva similar on es queixa de l’escassetat de gràcies rebudes de l’emperador després de una trajectòria tan llarga al servei de la corona i tampoc no les espera del nou monarca:

A cabo de tantos años de servicio y de tantos y tales travajos y desassossiegos como V.M. sabe, lo que se hizo conmigo fue remitirme al emperador a su hijo, diziendo que él le havía encargado que tuviesse cuenta conmigo, de lo qual tampoco he visto hast·agora las señales. 12

El traspàs del duc de Calàbria és un dels episodis ombrívols que l’epistolari desvela però no descobreix. La mort de Ferran d’Aragó obri la porta a hipòtesis suggestives sobre la causa del decés. Fins ara hom acceptava que el duc havia faltat per causes naturals, tanmateix, el secretari particular del duc, Jeroni d’Icis, en la prolixa descripció de la malaltia, fa recaure la responsabilitat de l’òbit en la malaptesa dels metges que en tenien cura, «muy descuydados los médicos de su mal» sobrepassats per la fúria del mal, per a remei del qual «hovieron de cargalle de sustançias, con las quales se cree que lo ahogaron». El secretari tenia vedat l’accés a la cambra del duc per orde directa de la duquessa, amb la dura advertència que si algú incomplia aquest manament «lo mandaría hechar por las bentanas abaxo». 13 Fos com fos el trànsit mortal de Ferran d’Aragó, la seua mort desfermà un procés accelerat per activar la substitució de tan alt càrrec sense que el monarca s’ho prengués com una decisió peremptòria. 14 De fet hi transcorregueren tres llarguíssims anys fins que fou nomenat el nou virrei del regne de València, durant els quals exercí provisionalment el càrrec Joan Llorenç de Vila-rasa, portantveus de general governador, fins l’adveniment del marquès d’Elx. 15 Els jurats comunicaren oficialment la mort del virrei a les instàncies superiors: emperador, prínceps, reis de Bohèmia i al secretari d’estat Gonzalo Pérez amb una petició unànime: que intervingueren en el redreç de la justícia valenciana i que el substitut arribés ràpidament al País Valencià.

La desaparició de Ferran d’Aragó originà d’altres moviments sigil·losos que solen passar desapercebuts historiogràficament. Hom ha d’aplicar un focus d’atenció especial per atendre a les circumstàncies de determinats personatges rellevants que han de cercar recer a d’altres indrets. Jeroni d’Icis i Tomàs Costa foren dos assessors del duc de notable influència en les seus decisions. Jeroni d’Icis arribà a València com a secretari de la virreina Germana de Foix després de la derrota agermanada i continuà al servei del duc de Calàbria quan aquest enviudà. La virreina el nomenà testamentari amb l’encàrrec de vetlar per l’administració i la hisenda de la seua herència, segons el testament signat el 28 de setembre 1536. 16 Sota el dictat de Francisco de los Cobos, actuà d’intermediari perquè el virrei, reticent a l’enllaç, maridés amb Mencia de Mendoça amb la velada intenció imperial d’impedir el naixement de possibles hereus amb dret al tron de Nàpols. Icis mantenia una activitat important des de la secretaria del duc relacionada amb la cort i d’altres afers del govern del regne de València. 17 També participà de forma activa en el procés judicial que sentencià a mort el cavaller Ramon de Rocafull, per la qual cosa es guanyà l’enemistat perpètua del bàndol oriolà. Hàbil en les relacions personals, aconseguí el favor i la recomanació d’alguns personatges locals, com el canonge Joan de Gais, els inquisidors Arteaga i Miranda, el mestre de Montesa, els Cardona..., a més d’assolir la confiança santa de l’arquebisbe de Saragossa Ferran d’Aragó. Detestat per la nova esposa del virrei i enemistat amb altres personatges rellevants, 18 a la mort del duc de Calàbria hagué de refugiar-se dins la Inquisició per evitar que l’assassinaren. 19 Fugí de la ciutat amb joies, pertinences i documentació compromesa del duc. Fou perseguit pels oficials del regne no tant per recuperar els béns robats com per «asegurarse de que no había llevado consigo papeles comprometedores relativos a la sucesión del reino de Nápoles». 20