Carles Xavier Senso Vila - De la il·lusió al desencís

La dreta valenciana no participà en el procés de reconstrucció del país, com, en general, no participà de la cultura d’avantguarda o, fins i tot, de qualsevol cultura. Els escassos elements cultes d’aquest grup són nobles deixalles d’èpoques passades, car la nova dreta valenciana, producte d’eixa Tijuana econòmica que produí el franquisme, tenia ja prou i massa amb les magres produccions culturals del règim, les quals, és clar, sols veien com a nació una –una sola– Espanya, entre castissa i transcendent (Hopkin, 2000: 127).

Les campanyes reivindicatives que caracteritzaren el País Valencià de la dècada dels seixanta i setanta serviren per a oferir un paper fortament transcendental al periòdic Las Provincias en el darrer franquisme i la primera democràcia. La primera etapa després de la mort de Franco, es va caracteritzar en el mitjà de comunicació conservador, segons l’autor Alexandre Crespo (2004), pel paper de la corona espanyola i de les reformes per la democràcia, per les reivindicacions autonomistes capitanejades per les forces de l’oposició i per la neutralitat inicial referent al tema de l’anticatalanisme, dirigit en aquest moment pels sectors del franquisme local. Amb posterioritat, no tan sols va fer de l’anticatalanisme una implacable croada en la qual s’oblidaren deliberadament les mínimes regles de l’ètica periodística o la moral política, sinó que l’ampliaren a la persecució de personatges públics, actuacions o fets, en funció no sempre d’objectius purament ideològics. Segons Crespo, una València catalanitzada, envilida pel centralisme roig, assetjada per les mans negres de la Barcelona envejosa, sempre venuda als interessos forans, bastardejada per l’esquerra i els intel·lectuals i traïda per la Universitat. Las Provincias qüestionà greument davant amplis sectors de la societat el paper de la Universitat amb el seu obstinat linxament; desacredità i criminalitzà les esquerres fent prevaler un model de democràcia tutelada des d’una dreta autoritària; mantingué l’existència interessada d’una extrema dreta violentament gelosa de qualsevol projecte de transformació cap a la modernitat; generà por en les institucions per la recerca de posicions de consens; encalçà la cultura fins a límits feixistoides; frenà parcialment el procés de normalització lingüística i perseguí persones i actituds absolutament impròpies d’un país democràtic.

Broseta i Reyna passaren de donar suport als Premis Octubre –organitzats per Acció Cultural del País Valencià, una entitat fusteriana– en els anys setanta a construir i armar l’anticatalanisme en benefici de l’estratègia de la UCD per arribar al poder. Un punt d’inflexió important suposà l’article de Broseta, publicat el 28 de juliol de 1978, titulat «La paella d’Els Països Catalans» i que rebé una important rèplica des de VS , on Amadeu Fabregat li dedicà diversos articles i editorials de gran amplitud. En aquest article, el polític ucedista denunciava l’exhibició de la paella valenciana com a pròpia de Catalunya durant la Setmana Cultural Catalana de Berlín amb un to d’irritació que contrastava notablement amb els seus articles –de no feia ni un any enrere– en què es mostrava partidari de la terminologia de País Valencià, del diàleg, de la lluita contra les tergiversacions interessades i de la defensa de les qüestions sobre la llengua des de postulacions estrictament filològiques. A l’article sobre la paella el seguiren un fum més, i el diumenge 10 de setembre de 1978 es publicà en portada el clar «El País Valenciano dice no a los Países Catalanes y es partidario de la bandera con franja azul». Aproximadament en les mateixes dates, Valencia Semanal publicava una enquesta feta sobre unes mil cinc-centes persones i que obtenia com a resultats, per exemple, que al voltant d’un 50% de la població valenciana es manifestava a favor del terme País Valencià, que un 49% deien que el valencià era un dialecte del català o el mateix i que un 45% donava suport a la bandera quadribarrada amb el distintiu del Consell.

Els «elements de maduració» que encunyà Cucó (2002) serveixen per a explicar la conducta adoptada per la dreta regionalista en el seu intent per eliminar el nacionalisme valencià catalanista. L’arribada a València del vicepresident del partit governant a l’Estat espanyol, la Unión de Centro Democrático, 2marcà un punt d’inflexió. Fernando Abril Martorell hi arribà amb l’objectiu prioritari d’aclarir les ambigüitats que havia mantingut el partit de dretes sobre la qüestió nacional i, indirectament, d’intentar influir en una població valenciana caracteritzada històricament per la poca estima del fet autòcton que la feia diferent. L’estratègia de tensió «abrilista» o els elements de maduració, fornits no sols des de partits polítics, sinó també des de mitjans de comunicació interessats, com Las Provincias o Diario 16 , transformaren la societat valenciana, crispant-la fins a límits aleshores desconeguts. La mirada al nord de la dreta es convertí en odi a tot allò que fera referència a Catalunya. La crispació arribà a convertir-se en agressions físiques i en atemptats contra personatges públics com les propiciades en Quart de Poblet a Josep Lluís Albiñana, president del Consell del País Valencià, contra Manuel Girona, president de la Diputació de València o contra Joan Fuster, amb dues bombes a sa casa de Sueca. En aquest àmbit de persecució a la conformació d’una autonomia que reconeguera certes vinculacions culturals, les reivindicacions de l’esquerra, basades en l’essencialisme que propiciava l’existència del català, quedaven fortament atacades. Les esquerres que lluitaven per l’adopció d’una autonomia plena i per la denominació i el reconeixement de la condició de nacionalitat històrica (a l’igual que Catalunya, el País Basc i Galícia) eren titllades de catalanistes –que no era pejoratiu en un inici, fins que començà a relacionar-se amb l’antivalencianisme. Defensar la unitat de la llengua i de la cultura, sentir música en català, lluitar per la nacionalitat històrica, per l’autonomia plena, per la bandera de les quatre barres sense blau, amb la Muixeranga d’Algemesí com a himne, per la denominació de País Valencià, per la llibertat... tot era igualat a antivalencianisme. Aquest paper el jugaren els «elements de maduració» que anomena Cucó. Les paraules de Bram podrien explicar els objectius d’aquesta dreta espanyolista. Sobre la pèrdua del nom de País Valencià i l’adquisició definitiva d’un terme tan ambigu i sense contingut històric ni sentimental, Cucó (1989: 77) utilitza la cita de Bram en la qual afirma: «Negar-li el nom a una minoria nacional és una tècnica administrativa d’eficàcia provada quan es busca l’eventual desaparició de la seua identitat». Com posa de rellevància Cucó, els processos de maduració ucedistes acabaren per minvar granment el moviment nacionalista valencià fins a reduir-lo a una escassa minoria. Dins els partits polítics com el PSPV perderen posicions i en l’electorat mai aconseguiren resultats remarcables. Les victòries de la dreta amb estratègies agressives donaven molt bons resultats. Era, doncs, l’autonomia dels no autonomistes. Tot i les cessions de l’esquerra, el trencament dels pactes inicials i la posterior batalla dels símbols tancà tota possibilitat d’assolir un Estatut àmpliament assumible. A la fi, un Estatut aigualit en què el País Valencià restava configurat per tres províncies que ajudaren a dividir el territori més que a unir-lo. El sentiment de País quedava lluny d’aconseguir-se.

Per a la dreta, la cessió de competències a Madrid i a l’Estat espanyol era vista de forma positiva. María Consuelo Reyna afirmava: «se acabaron las dependencias». 3El pacte constituí, en síntesi, acceptar totes i cadascuna de les tesis i les reivindicacions de la dreta representada per la UCD. Amb el temps, el País Valencià assolí la pau civil i la construcció d’un estat autonòmic en un país que mai en la història havia tingut autogovern basat en la sobirania popular, però els intel·lectuals nacionalistes quedaren força insatisfets, frustrats. Un d’ells, Alfons Cucó, comenta al seu Estat i País (1989: 8):