Carles Xavier Senso Vila - De la il·lusió al desencís

És al final del franquisme i el principi de la democràcia, poc abans de l’aparició de Valencia Semanal , quan es produeix un augment força significatiu entre les publicacions setmanals o mensuals tant al País Valencià com a la resta de l’Estat espanyol. Sobretot com a contestació sotmesa al franquisme, ajudant a crear una opinió social procliu a l’establiment de la democràcia. El professor de la Universidad de Castilla-La Mancha Pepe Reig defensa que no cal «compartir las lecturas autoflagelantes de la transición como traición a la democracia, que tanto empiezan a estilarse, para darse cuenta de que en una democracia que se pretende madura no son ya aceptables relatos tan desmemoriados y desequilibrados sobre la transición como el que se ha tenido por oficial en nuestro país durante los últimos treinta años» (Reig Cruañes, 2014). Reig addueix que tant si se centra l’anàlisi en les característiques dels propietaris dels mitjans (la seua identitat i ideologia, les seues connexions empresarials i de poder, o fins i tot les seues relacions amb la política informativa del Govern), com si es concentra en el discurs informatiu-editorial (anàlisi quantitativa/qualitativa de primeres pàgines, editorials, etc.), l’evidència diu que pràcticament no hi ha més que un món empresarial, penetrat de lleialtats institucionals i amb un discurs integrat, el franquista. Els estudis més recents –cas de la investigació de Luis Santos (2015)– directament han pogut traure a la llum els informes secrets de les negociacions entre els dirigents dels mitjans de comunicació més importants i els secretaris d’Estat per a la Informació. El denominat Informe Aguirre –família, certament, ben posicionada en la política espanyola des de temps immemorials– permet endinsar-se en unes interessants converses palatines de gran eloqüència que es van realitzar en el més absolut secretisme i que només es coneixen avui quasi que per error. La persecució de periòdics de caire progressista, els suïcidis induïts de mitjans de dubtosa lleialtat al règim postfranquista o l’aposta decidida per beneficiar capçaleres com ABC (condonant-li milions de pessetes i permetent-li complicitats amb els colpistes) eren estratègies habituals des del poder. La suposada demanda de llibertat sempre va tenir la seua lampisteria secreta d’intervencionisme estatal amb l’objectiu, ja se sap, de controlar discursos i relats, i socialitzar els deutes econòmics dels amics i sequaços.

En aquest context subsisteixen alguns satèl·lits independents, empresarialment febles i políticament crítics.

Y luego las revistas, de las que unas pocas ( Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cartelera Turia, Cambio 16, Destino, Sábado Gráfico y alguna más) forzaron los límites de «lo decible» y sufrieron por ello las consecuencias. Ya se ha dicho que en el tardofranquismo sólo estos últimos desarrollaron un discurso independiente de contenidos clara y explícitamente democráticos. Estas revistas tuvieron luego su continuación en el diario El País , periódico aparecido tan tarde como mayo de 1976, después de esperar durante años una autorización que el régimen le negaba (Reig Cruañes, 2014).

L’investigador de Castella-La Manxa considera que apareixen tres etapes en el comportament de la premsa espanyola en l’època, amb un primer oficialisme aperturista (1973-1975), un posterior desconcert (novembre de 1975 i juliol de 1976) i un darrer nou oficialisme (aleshores reformista, entre juliol de 1976 i les eleccions de juny de 1977).

Así, pues, la prensa española saltó del oficialismo al oficialismo, pasando por el desconcierto, en una trayectoria que ayudó a la democratización más como efecto que como causa eficiente. De modo que sí, la prensa tuvo un papel destacado en la transición, aunque nunca fue el motor de la misma. Su contribución fue ensanchar los márgenes de lo «decible», el espacio de la libertad de expresión, y de lo «visible», la sociedad civil emergente que el franquismo no quería ver. Pero ni fue un mérito general, sólo unos pocos periódicos y periodistas se jugaron vida y hacienda en el intento, ni fue estrictamente un mérito propio, ya que, si bien la prensa fue generalmente por delante de los políticos del régimen, estuvo siempre por detrás de la propia sociedad a la que pretendía reflejar y fue, en realidad, la abrumadora evidencia de que ésta se movía y protestaba la que obligó a la prensa a incorporarla en su discurso.

El control dels mitjans de comunicació va suposar un més dels trets que definiren la política de les plataformes de poder per sotmetre els espais de creació de la realitat. Les opcions socialistes que governaren majoritàriament arreu del país des dels anys vuitanta –al País Valencià des de les primeres eleccions dels anys setanta– ampliaren la cobertura sobre la cultura i apostaren per subvencionar diferents actes, organitzar-ne d’altres i normalitzar tendències. El que avui es coneix com la «cultura de la transició» suposà un intent de les estructures institucionals per controlar la cultura i dominar-ne el procés de creació, la seua interpretació de la realitat mitjançant les subvencions i l’edificació de circuits controlats (només reservats a uns quants) que marginaven els inconformistes, els problemàtics. VS , mentre que es va poder sostenir econòmicament, va mantenir la independència comunicacional que li permeté, per exemple, obviar l’obligatorietat de l’oblit del passat en benefici –així es venia des del poder– de la rehabilitació de la convivència social. Qüestionar el passat –així ho entenia la redacció– permetia pensar una societat diferent, construir els nous equilibris sobre fonaments més estables. Segant de soca-rel la història s’aconseguí difondre una identitat falsejada, basada en el silenci i dèbil quant a consistència intel·lectual. La cobertura institucional reduí el marc d’acció de la cultura a intervencions subvencionades i convertí en edulcorades narracions sense capacitat de fer trontollar –de consolidar més que allò que ja estava consolidat– el seu dia a dia. Va anar perdent la seua essència original, el seu caràcter de compromís amb la problemàtica. Encadenada –institucionalitzada–, la cultura desaparegué i anà esvaint-se gran part de la seua capacitat d’anàlisi. Els sistemes creatius controlats es convenceren que la descripció de les tonalitats i evocacions superficials suposava un exercici de realisme metòdic, oblidant voluntàriament l’anàlisi de les pressions existents. El debat complaent i endogàmic substituí la necessitat d’entendre el món i la societat perdé la possibilitat de trobar fàcilment estructures narratives que la confrontaren amb les mancances de les seues vides, amb els camins erronis, amb les seues contradiccions. La verticalitat en el control desenvolupat pel franquisme es transformà en una pseudo-horitzontalitat en la qual el poder polític configurà «la seua» cultura (i «els seus» mitjans comunicacionals) mitjançant ajudes, tant econòmiques com d’un altre tipus per eludir la marginalitat. El nou Estat, la nova democràcia recuperada després de la mort del dictador, va premiar la cultura, però sols una cultura, aquella que li permeté la consolidació del relat construït per a assentar el seu poder, l’ status quo que el posicionava al cim de la societat.

Una de les principals víctimes de la nova democràcia va ser el treball professional periodístic i els mitjans de comunicació, atesa la complicitat de molts espais amb el nou sistema, permetent silencis pactats, inexactituds intencionades i faltes d’anàlisis palpables davant la necessitat de vendre un nou règim i negar que havia eixit de les entranyes de l’anterior. Les omissions hemerogràfiques van representar un intent de legitimar els «nous» artífexs del sistema democràtic, amb un model pluralista que ràpidament es va polaritzar. És per això que molts investigadors –com és el cas de Reig– defensen que els avanços democratitzadors es van produir malgrat els mitjans de comunicació i no gràcies a ells, sempre exceptuant alguns espais valents que sí que van acabar convertint-se en «parlament de paper» i ho van acabar pagant. Alguns mitjans, sobretot escrits, s’autocensuraren i es van situar com a còmplices en la creació del nou discurs del règim, cosa que es veu clarament en el respecte –rentada d’imatge– que ràpidament es va aplicar sobre la principal figura de la monarquia malgrat representar una herència del franquisme. En la creació de la nova cultura política democràtica es van haver d’inserir matisacions, en el que Rodríguez Ibáñez (1987) va definir en el seu moment com a «autoritarisme residual». Es va treballar en aquesta direcció des de múltiples mitjans, que adquiriren o simularen, a més, el discurs capitalitzat per l’Agència EFE, oficiosa i estatal fins ben entrada la democràcia i amb innombrables beneficis i privilegis sobre la seua principal competidora, Europa Press, empresa que sí que es va atrevir, com analitzen Carlos Barrera i José Apezarena (2014), a proporcionar informacions que la companyia de Luis María Ansón no oferia pels seus lligams polítics, de manera que creà un relat diferent de la transició.