Carles Xavier Senso Vila - De la il·lusió al desencís

A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de l’Estatut valencià. A més, s’acceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre l’aprovació en els primers mesos de l’any 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment d’aprovar l’Estatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats d’UCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi d’aquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans d’una dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores d’UCD i diputat a les Corts, ho conta així:

Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació d’Estatut del Regne de València, que havia de debatre’s en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en l’avió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan s’aprovara l’estatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra d’aquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo me’n vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i l’Estatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada. 4

1.Sobre qüestions concomitants, vegeu també I. Renaudet (2003).

2.El treball de Fontes i Menéndez no fa esment de Valencia Semanal ni tan sols a l’apèndix de publicacions de la transició, tot i que sí que en fa d’algunes publicacions valencianes com Gorg o Valencia Fruits .

3.Entrevista a Eliseu Climent per Paco Cerdà, Levante- EMV , 11 de novembre de 2012, pp. 14-15.

4.Entrevista a Vicente Ruiz Monrabal per Mónica Ros, Levante- EMV , 24 de gener de 2010 (la traducció és nostra).

Capítol 1

UNA REVISTA, UN PAÍS

1. L’IDEALISME PERIODÍSTIC XOCA AMB LA REALITAT

L’aparició de Valencia Semanal es produeix quan la democràcia iniciava el seu procés de consolidació i amb una gran quantitat d’estructures franquistes vigents encara. Més enllà de les superestructures organitzatives, la cultura participativa de la ciutadania seguia recuperant-se, construint-se. És el cas d’alguns dels paràmetres amb els quals es controlaven els mitjans de comunicació. La censura viscuda durant el règim dictatorial es traduí, ja en democràcia, en un consens sobre allò que calia o es podia dir als mitjans de comunicació, cosa que limitava també enormement els marges de mobilitat sobre els quals es creava el relat. L’incompliment d’aquest consens (visible perfectament en la política) situava els mitjans com VS en la clandestinitat comunicativa. Aquesta conjuntura no fa més que potenciar el valor de la publicació valencianista i els seus periodistes, amb una revista de completa convicció democràtica que sovint carregà contra els personatges que, des del règim dictatorial, acabaren introduint-se en el panorama polític democràtic. És a partir de la mort del dictador quan comencen a aparéixer les condicions òptimes perquè la premsa espanyola es convertisca en autèntic canal de les reivindicacions del poble. Un element canalitzador, a més, que preparara i difonguera les tesis i idees que consolidaren la mentalitat democràtica entre la població. És l’inici dels mitjans de comunicació com a veritables actors polítics de naturalesa col·lectiva. Tanmateix, la premsa comença a canviar a partir de la promulgació de la Llei Fraga l’any 1966. Aquesta llei, que ve a substituir la Llei de Premsa del 1938, dóna uns marges no tan estrets al món del periodisme i dels mitjans de comunicació. Com explica Carlos Barrera, des de la posada en marxa de la Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966, les pàgines d’alguns dels mitjans de comunicació escrits (sols d’alguns) es van constituir en una espècie de parlament paral·lel, de fòrum d’intercanvi d’idees polítiques –més atrevit que el d’unes Corts– els límits de les quals es quedaven en les disputes sobre la possibilitat d’un associacionisme polític més aviat descafeïnat i controlat pels estaments que havien protagonitzat i format part del Movimiento franquista. 1

La normativa que regia la vida periodística era la Llei de Premsa i Impremta 14/1966, del 18 de març de 1966, coneguda popularment com la Llei Fraga, que va tenir unes conseqüències decisives en la transformació política, social i periodística de l’Estat espanyol. Malgrat tractar-se d’una llei encara franquista, la Llei Fraga posà fi a una etapa de la premsa, iniciada amb la Guerra Civil, caracteritzada per la rigidesa de les normes excessives de la censura governamental. Els esborranys inicials del projecte hagueren de passar el sedàs d’un dictador encara contrari a les reformes (coneixedor del poder dels mitjans de comunicació moderns en la construcció de l’imaginari social). El resultat va ser una llei amb majors cauteles. Tanmateix, tot semblava llum en l’obscuritat. Es considerava com a delicte tota aquella informació que atemptara no sols contra el cap de l’Estat, sinó també contra els principis del Movimiento o la moralitat social. L’Estat era l’encarregat de controlar la difusió de notícies a l’estranger a través de l’Agència EFE, i tenia poder per a segrestrar preventivament una publicació o recórrer a sancions administratives. La llibertat d’expressió restava encotillada sota la invocació de la veritat –la qüestionada veritat del règim feixista–, la moralitat o el respecte a les persones i les institucions. A més d’aquestes limitacions, la posterior modificació del Codi Penal i la Llei de secrets oficials de 1968 restringí encara més la possibilitat d’una lliure expressió d’idees. El quid de la qüestió –l’avenç més gran– estigué en l’eliminació de la censura prèvia. El govern podia també canviar la titularitat i l’orientació editorial d’un mitjà de comunicació mitjançant un simple procediment de modificació de la inscripció en el registre pertinent. Així ocorregué amb El Alcázar i amb el periòdic Madrid , que no sols veié com eren clausurades les seues portes, sinó que fou enderrocat l’edifici de redacció. L’article segon s’erigí com un autèntic martell d’heretges durant anys. Tanmateix, l’article tercer de la llei establia que l’Administració només podia dictar la censura prèvia o exigir la consulta obligatòria en els estats d’excepció i de guerra expressament previstos en les lleis.

La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i s’encarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb l’únic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on s’editava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts d’ells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions –animades per l’eliminació de la censura prèvia– i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo , són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també d’altres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor . Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal , que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat d’anys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que s’emprengué amb l’arribada al poder de l’ucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis –abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a l’exercici de la llibertat d’expressió es trobava en l’article segon que fou derogat l’1 d’abril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura –i amb ella, els mitjans de comunicació–és l’espai on es disputa l’hegemonia (a l’estil gramscià) d’una societat. I més encara, en un moment de transició en què s’accelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.