Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

Molts verbs de les conjugacions segona i tercera presenten unes variacions al·lomòrfiques en el tema de present, que responen a la morfologització de tendències fonètiques regulars i que, en molts casos, segueixen uns patrons recurrents organitzats de manera implicativa. D’acord amb aquests patrons, hi ha verbs que tenen dues variants del radical, que s’identifiquen amb les formes bàsiques de primera i tercera persona del present d’indicatiu: el radical de la primera persona reapareix en el present de subjuntiu (p. ex. vull → vulla , vulles , etc.) i el de la tercera persona en la resta de formes del tema de present (p. ex. vol → vols , volem , etc.). Un grup més petit de verbs tenen una tercera variant que apareix en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, en l’imperfet i en el gerundi. La recurrència i el caràcter implicatiu d’aquestes variacions explica que en molts casos s’hagin mantingut estables fins a l’actualitat i que s’hagin produït alguns canvis analògics que han atorgat més regularitat a les variacions.

Com s’ha assenyalat, aquestes variacions s’originen a partir de la morfologització de tendències fonètiques regulars i, en la majoria de casos, estan relacionades amb dues tendències concretes: amb la palatalització, o l’assibilació, de la consonant final del radical provocada per la iod flexiva en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (p. ex. *VOLEŌ > vull , VOLEAM > vulla , però VOLES > vol , etc.), i amb l’assibilació i la caiguda, segons el context fònic de -C e,i- i -D- (p. ex. DĪCES > dius , DĪCIMUS > deïm , però DĪCŌ > dic , DICAM > diga , etc.)

Els verbs irregulars haver , fer i anar segueixen en molts casos aquest tipus de variacions formals però també presenten algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica experimentada per l’alta freqüència d’ús. També està directament relacionada amb la freqüència d’ús la variació al·lomòrfica especial del verb ésser . En aquest cas, les al·lomorfies no segueixen els patrons recurrents delimitats suara i l’estabilitat de les variants formals cal relacionar-la, com s’ha indicat, amb la freqüència d’ús.

1. En aquest cas la casuística és més complexa, ja que en alguns verbs la regularitat sols afecta la segona i la sisena persona (p. ex. parteix → parteix + es , parteix + en però partim , partits ), i en uns altres únicament la segona persona, tot i que més tardanament també s’hi afegí analògicament la sisena (p. ex. diu → diu + s però diem , diets , dien ).

2. En aquest darrer cas, podem pressuposar primer un tancament –una elevació– de la vocal mitjana alta i una semivocalització posterior, això és: e > i > j . Sigui com sigui, ja a les inscripcions de Pompeia es troba perfectament documentat el canvi en formes com ara valia per valeat o abia per habeat (Väänänen, 1967: §§ 95-100).

3. Hi ha, encara, dues solucions diferents: la metàtesi de la iod si la consonant era bategant (p. ex. *MORIŌ > muir ) o la caiguda de la iod (p. ex. DORMIAM > dorma ). Excepcionalment la iod es manté en alguns casos (p. ex. SAPIAM > sàpia ).

4. Per a un estudi general sobre els processos de palatalització, vegeu Bhat (1978).

5. La pèrdua de la pronúncia africada i la conversió en el fonema sibilant alveolar s’esdevingué, segons Coromines (1976, I: 16-17), primer al segle XIII al llarg de la costa, des del Rosselló fins a València, i avançà progressivament cap a l’oest, de manera que al XV ja devia ser molt general, amb l’excepció de la zona situada sota els Pirineus i al voltant de la Seu d’Urgell. En l’actualitat únicament en dues petites zones frontereres amb el castellà el resultat no és el de /s/ sinó el de /θ/

6. Aquest procés es pot esquematitzar com segueix: [v @ljo] > [vwój o] > [vúj ] > [vú ]. Cal tenir en compte, però, que no existeix un total acord entre els lingüistes sobre si aquest tancament es produí, com s’ha comentat, per un procés de diftongació o per la inflexió directa de la iod. La tesi de la diftongació ha estat defensada per Fouché (1924 a : 43-44), Coromines (1971: 247-248) i Rasico (1982: 47-59). En un article recent, però, Batlle (1997) ha defensat la hipòtesi de la inflexió directa a partir de les puntualitzacions realitzades per Badia (1951: §§ 48 i 51).

7. Pertanyen també al segon grup, els verbs amb bategant seguida de velar, com ara spargere o er(i)gere , i el verb col(l)igere , amb lateral seguida de velar. Es tracta, però, de verbs aïllats, que o bé desaparegueren aviat o bé regularitzaren el radical en català general. Sigui com sigui, en català medieval es documenten formes velaritzades semblants a les que analitzarem tot seguit; per exemple, formes com ara rederga (< REDERIGAT) del verb redèrger i, en textos rossellonesos, cúllega (< COLLIGAT) de collir .

8. El pas de [D] a [w] es documenta ja des dels primers anys del segle XI tot i que no es generalitza fins a la fi del XII. Sobre aquestes formes, vegeu Rafel (1963-1968) i Gulsoy (1993: cap. B.3). Vegeu també els comentaris que sobre aquest tema es fan en l’epígraf 2.5.1. Sobre aquest tema, vegeu, Badia (1951: 187-189 i 191-192), Coromines (1971: 210) i Rasico (1982: 139-140).

9. Les mateixes regles fonètiques expliquen que verbs com ara riure , creure i caure tinguin també un radical en [w] en la primera persona del present d’indicatiu: per exemple, CRĒDŌ > creu . Les formes en [w] reapareixen per les mateixes raons en la primera persona i en les formes del singular del present de subjuntiu d’alguns verbs de la primera conjugació; per exemple, CONFIDŌ > confiu , PRETIŌ > preu .

10. Les persones quarta i cinquena del verb dir presenten en català medieval un canvi en la vocal temàtica ( i en lloc de la e pròpia dels verbs de la tercera conjugació) i una dissimilació en la vocal del radical semblant a la que es produeix en VĪCĪNU > veí . Sobre les causes que motivaren aquest canvi vocàlic, vegeu més avall l’epígraf 5.2.1.

11. En català medieval, les formes amb hiat generalment es grafiaven amb una h entre la vocal del radical i la vocal temàtica (p. ex. dehim , dehits ); per contra, es tendia a utilitzar la grafia y per indicar el caràcter semivocàlic de la i . Coromines (1971: 270, n. 26) assenyala que les formes diftongades comencen a aparèixer des de la fi del segle XIV. Miralles (1984, I: 274), però, considera que aquestes formes ja devien existir en mallorquí a mitjan segle XIV. Colomina (1996: 200), així mateix, apunta que el procés, documentat des de la fi del segle XIII, es degué generalitzar a la primeria del XIV. Cal pressuposar una cronologia paral·lela per a les formes analògiques i anivelladores diem i diets (després dieu ) que s’han imposat en el català peninsular.