Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

DEL LLATÍ AL CATALÀ.

MORFOSINTAXI

VERBAL HISTÒRICA

MANUEL PÉREZ SALDANYA

DEL LLATÍ AL CATALÀ.

MORFOSINTAXI

VERBAL HISTÒRICA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Col·lecció Biblioteca Lingüística Catalana

Direcció: Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni en- registrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Manuel Pérez Saldanya, 2013

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2013

1a edició: febrer 1998

2a edició, corregida: juny 2013

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Diseño de la cubierta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9307-9

Edició digital

PRESENTACIÓ

1. EL CANVI MORFOSINTÀCTIC

2. LES CONJUGACIONS VERBALS I L’INFINITIU

3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL

4. LA CLASSE DELS VERBS VELARITZATS

5. EL TEMA DE PRESENT (II): AL·LOMORFIES EN LA VOCAL DEL RADICAL

6. ELS VERBS INCOATIUS

7. LA CATEGORIA DE PERSONA

8. LES DESINÈNCIES DE PRIMERA PERSONA DEL PRESENT D’INDICATIU

9. LES DESINÈNCIES DEL PRESENT DE SUBJUNTIU

10. L’IMPERATIU I LES PERSONES QUARTA I CINQUENA DELS PRESENTS D’INDICATIU I DE SUBJUNTIU

11. L’IMPERFET D’INDICATIU I LES FORMES NO PERSONALS IMPERFECTIVES

12. LA REESTRUCTURACIÓ DEL SISTEMA DE PERFET: LES PERíFRASIS PERFECTIVES

13. ELS PRETÈRITS PERFETS SIMPLES I LES FORMES FINITES PERFECTIVES

14. ELS PARTICIPIS

15. EL PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC

16. EL FUTUR I EL CONDICIONAL

17. L’EVOLUCIÓ DELS ESQUEMES CONDICIONALS

BIBLIOGRAFIA

En el títol d’un article recent sobre la marca de primera persona del present d’indicatiu en català, el professor Max Wheeler es preguntava si realment es podia dir res més sobre aquest tema. La pregunta feia referència a la quantitat i a la qualitat dels estudis que, des de perspectives teòriques diferents, s’han fet sobre els morfs de primera persona. La mateixa pregunta es podria fer extensiva al conjunt de la gramàtica històrica: realment és necessària una altra obra sobre la gramàtica històrica del català? Certament, comptem amb una importantíssima tradició d’estudis sobre gramàtica històrica i molts dels canvis lingüístics produïts des del llatí al català modern estan perfectament resolts tant pel que fa a l’etimologia com pel que fa a la datació històrica dels fenòmens. No cal dir que, en molts punts, aquest llibre s’insereix plenament en aquesta tradició i es limita a fer una presentació de conjunt i una síntesi de les aportacions precedents. Juntament amb això, però, hi ha hagut un intent de reinterpretar els canvis des de perspectives i models teòrics actuals, i d’atorgar una especial atenció als factors que es troben a la base del canvi lingüístic (tendències d’organització dels paradigmes flexius, principis cognitius generals, gramaticalitzacions d’implicatures pragmàtiques, reanàlisis sintàctiques, etc.).

Com s’indica explícitament en el títol, aquest treball se centra en la morfosintaxi verbal del català. La tria respon, en part, a motius de dedicació personal però en part també a l’especial interès que, des d’un punt de vista històric, tenen les diferents categories morfosintàctiques del verb. Notem, en primer lloc, que algunes categories verbals reflecteixen d’una manera molt clara la superposició existent entre la variació diatòpica i la diacrònica, i permeten comprovar com les variants dialectals responen sovint a una evolució històrica clarament unitària. En segon lloc, cal tenir en compte que les categories verbals són especialment susceptibles als canvis a causa de la mateixa configuració dels paradigmes verbals i de l’elevat nombre de formes que contenen. En tercer lloc, cal afegir que dins la categoria verbal existeixen construccions tan definidores del català –i tan complexes des d’un punt de vista històric– com el pretèrit perfet perifràstic. Finalment, no es pot oblidar que el verb, com a nucli lèxic i funcional de l’oració, obliga a establir múltiples connexions amb les altres parts de l’oració.

L’estructura del llibre segueix l’ordenació habitual en els manuals de gramàtica històrica. El primer capítol es dedica al canvi morfosintàctic i se centra fonamentalment en les principals modalitats del canvi; concretament, en la morfologització de regles fonològiques (o de tendències fonètiques regulars), en l’analogia i en la gramaticalització i la reanàlisi. Tot seguit, hi ha una sèrie de capítols relacionats directament o indirecta amb el (sis)tema de present. En primer lloc, s’analitzen les conjugacions i les variacions produïdes en el radical o en l’extensió del radical; concretament, es delimita la reestructuració de les conjugacions i la forma de l’infinitiu, les al·lomorfies en la consonant final del radical i la formació d’una subclasse de verbs amb extensió velar (p. ex. dir i moldre ), les al·lomorfies en la vocal del radical i els verbs incoatius. Continuant amb el tema de present, tot seguit s’estudia la categoria de persona, i especialment la marca de primera persona del present d’indicatiu, i els modes subjuntiu i imperatiu. El tema de present es clou amb l’anàlisi de l’imperfet i de les formes imperfectives no personals (gerundi i participi de present). El (sis)tema de perfet s’inicia amb la temporalització del perfet llatí i la reestructuració consegüent del sistema a partir de formes perifràstiques. Dins d’aquest bloc, s’analitzen igualment els participis (les formes perfectives no finites) i els canvis analògics experimentats pel pretèrit perfet i, en menor mesura, pels antics plusquamperfets llatins. El bloc dedicat al tema de perfet acaba amb la formació del pretèrit perfet perifràstic a partir d’una construcció bioracional de moviment. Finalment, en els dos últims capítols del llibre s’analitzen dos aspectes íntimament relacionats amb la modalitat oracional: la formació del futur romànic a partir d’una construcció amb un valor originàriament deòntic i l’evolució dels esquemes condicionals, i sobretot l’evolució funcional de les formes en -ra .

Pel que fa als aspectes formals, cal assenyalar que, seguint la tradició general en els estudis de gramàtica històrica, es reserva el símbol «>» per indicar canvis de caràcter fonètic (p. ex. PLACET > plau ). Per diferenciar clarament el canvi fonètic dels canvis morfosintàctics, s’utilitza el símbol «>>» per als canvis analògics (p. ex. dix >> dixí >> diguí ) i el símbol «→» per a les reanàlisis sintàctiques o morfològiques i per a les relacions de caràcter implicatiu.

No puc acabar aquesta petita presentació sense fer referència a totes les persones que han contribuït directament o indirectament a la confecció d’aquest llibre. En especial, he d’expressar el meu agraïment a Curtis Blaylock, Joan Bybee i Max W. Wheeler: el seu mestratge, els seus suggeriments i tota la bibliografia que m’han facilitat han estat essencials per a la realització del projecte. Igualment útil ha estat l’ajut de molts col·legues i amics que, amb el seu suport i els seus consells, han contribuït a millorar en molts aspectes el resultat final del treball: Emili Casanova, Maria Josep Cuenca, Ana María Escobar, Antoni Ferrando, Jordi Ginebra, José Ignacio Hualde, Jesús Jiménez, Mario Perini, Lluís Polanco, Joaquim Martí, Miquel Nicolàs, Joan Rafael Ramos, Vicent Salvador, Manuel Sifre i Júlia Todolí. No cal dir que els defectes que pugui contenir aquest treball són responsabilitat exclusivament meva.