Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

MANUEL PÉREZ SALDANYA

Universitat de València

*La investigació que ha permès aquest treball ha estat parcialment subvencionada pel projecte d’investigació GV-3175/95 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana.

—Sènyer ermità –dix Fèlix–, prech-vos que m digats si àngel ha peraula; car si ·I· àngel parla ab altre, molt ma’n dó gran meravella, com sia cosa que peraula no·s convenga a nulla cosa, mas tan solament a cosa que hage bocha e lenga ab què moga l’aer en lo qual sia formade peraula (Llull, Meravelles , I, p. 147).

L’objectiu immediat i bàsic de tota gramàtica històrica consisteix, òbviament, a delimitar el conjunt de canvis esdevinguts en la gramàtica d’una llengua, i a establir la cronologia d’aquests canvis aportant, si és possible, una datació concreta (cronologia absoluta) o, en cas contrari, situant cada canvi per relació als altres canvis (cronologia relativa). Aquest objectiu bàsic i particular per a cada llengua no pot menystenir, però, un altre objectiu més general que remet a la mateixa naturalesa del canvi: per què es produeix un canvi concret? I de manera més general, per què canvien les llengües? 1La resposta a aquests interrogants està condicionada, certament, per la perspectiva teòrica que s’adopti. Tot i amb això, es pot rastrejar un cert rerefons comú en les diferents concepcions lingüístiques. Centrem-nos en els tres corrents lingüístics que han tingut una influència més decisiva en la lingüística moderna: l’escola dels neogramàtics, l’estructuralisme i el generativisme. Per als neogramàtics, el canvi està determinat per tres tipus de lleis universals: d’una banda, les lleis fonètiques, que tenen un caràcter regular i estan condicionades físicament (acústicament i articulatòria), i d’una altra, l’analogia i els manlleus, que estan condicionats, respectivament, per factors psicològics i socials, i justifiquen les excepcions de les lleis fonètiques. Per als estructuralistes, són les anomalies del sistema (caselles buides, caselles superplenes, oposicions aïllades i poc rendibles, etc.) i l’economia lingüística (dir el màxim amb el mínim esforç) les que provoquen les reestructuracions. Els generativistes, finalment, se centren en la competència lingüística i justifiquen el canvi com a modificacions produïdes en la gramàtica del parlant nadiu; modificacions que provoquen la reanàlisi de constituents, la morfologització de regles fonològiques, la generalització de regles ja existents en la gramàtica, el canvi d’ordenació de les regles i l’aparició o la supressió de regles. 2

Sota les diferents concepcions subjeu, doncs, la idea del caràcter terapèutic dels canvis lingüístics: millorar les condicions articulatòries, optimitzar les oposicions dins el sistema lingüístic, generalitzar regles, etc. Aquesta concepció, tanmateix, deixa obert un altre interrogant: per què no s’assoleix mai un estadi lingüístic estable i ideal, un estadi en el qual no siguin necessàries més innovacions? per què el canvi és un factor intrínsec i definidor de les llengües? La resposta a aquestes preguntes té a veure, evidentment, amb la mateixa naturalesa dels elements que condicionen el canvi. En aquest punt són els estructuralistes els qui han tractat de donar una resposta més explícita al problema, tot i que també des de les altres dues perspectives s’han apuntat idees ben interessants. Per als neogramàtics, les lleis fonètiques milloren l’articulació dels sons, però introdueixen opacitats morfològiques i al·lomorfies, que es resolen amb uns canvis analògics i uns manlleus que, al seu torn, introdueixen irregularitats fonètiques i nous problemes articulatoris. Per als estructuralistes, l’estat permanent de canvi té una doble justificació. En primer lloc, el canvi d’un element dins el sistema provoca canvis sobre els altres elements (cadenes de tracció i de propulsió), que alhora repercuteixen sobre altres elements, i així successivament. En segon lloc, l’economia del llenguatge presenta una contradicció intrínseca que es pot exemplificar com segueix: la tendència al mínim esforç afavoreix l’escurçament dels mots, mentre que les necessitats comunicatives i expressives fan preferibles els mots llargs i polisíl·labs. Des d’una òptica generativista, finalment, el dinamisme ha estat a vegades atribuït al grau d’opacitat que és capaç de mantenir una llengua i, concretament, al fet que determinades modificacions de la gramàtica fan més complexes les derivacions (i allunyen l’estructura profunda de la superficial) i al fet que, com a reacció sovint catastròfica, es produeixen canvis que malden per recuperar part de la transparència perduda.

Una idea resulta bastant clara després d’aquesta petita introducció: el canvi lingüístic, que té un caràcter terapèutic o optimitzador d’algun aspecte o nivell lingüístic, pot provocar desajustaments en uns altres aspectes o nivells. Dit amb unes altres paraules: allò que és òptim des d’una determinada perspectiva o en un determinat nivell lingüístic pot no ser-ho des d’una altra perspectiva o nivell. Més encara, la llengua mateixa, el sistema lingüístic té un component clarament dinàmic i està sotmès a forces diverses, sovint contradictòries, que, d’una banda, hi aporten l’estabilitat i la fixació que exigeixen les necessitats comunicatives, però que, d’una altra, introdueixen variacions constants. 3

La majoria dels canvis morfosintàctics que s’analitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents; es tracta, concretament, dels processos de morfologització, de la gramaticalització i de l’analogia. Els processos de morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com a regles morfològiques. En l’altre extrem cal situar els processos de gramaticalització, que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de l’ús discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a fusionar-se amb un altre element. L’analogia, finalment, és un procediment que té a veure estrictament amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de cadascuna d’aquestes modalitats de canvi.

L’actuació de les regles fonològiques (o de les tendències fonètiques regulars, utilitzant la terminologia més tradicional) provoca l’aparició de variacions formals en els paradigmes flexius. Aquestes variacions poden interpretar-se fonològicament sempre que s’associen a un context fònic ben delimitat. Tot i amb això, l’actuació de noves regles fonològiques pot alterar el context fònic originari i provocar que allò que era una variació fonològica (una al·lofonia) sigui reanalitzada com a variació morfològica (una al·lomorfia). 4

Aquest procés de morfologització pot ser exemplificat amb les diferències formals existents en català medieval, i en el valencià i el baleàric actuals, entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu d’un verb com ara plànyer ; això és, entre les formes planc i plany , provinents respectivament de les formes llatines PLANGO i PLANGIT. En llatí vulgar, el radical d’aquestes formes comença a diferenciar-se per la progressiva palatalització de les consonants velars seguides d’una vocal palatal. A causa d’aquesta tendència, en la tercera persona, el grup velar ng es converteix en el segment nasal palatal: planyet . En aquest moment, l’alternança del radical es pot delimitar mitjançant regles fonològiques, ja que el verb presenta l’al·lomorf amb el grup ng originari seguit d’una vocal no palatal, però assumeix l’al·lomorf amb nasal palatal seguit d’una vocal palatal: